Louise Brown: “L’esport trenca barreres i fronteres que hi ha entre la gent”

LA VOLTA AL VALLÈS EN 80 MONS Louise Brown, de 40 anys, va conèixer el pare dels seus dos fills al Pirineu, en una cursa de muntanya. Viu als afores de Sant Celoni envoltada de natura i, ara mateix, es dedica a entrenar cavalls de raid. De Londres a Sant Celoni... En acabar la meva carrera, vaig voler fer un any sabàtic per millorar idiomes i entrenar com a atleta. Què va estudiar? Dret i francès. Però volia aprendre castellà de manera natural i també volia entrenar en altura. Per això vaig anar al Pirineu. Llavors no sabia que aquí es parla català! [riu de tot cor]. Sí, al Pirineu es parla català. Al cap de quatre setmanes, vaig fer-hi una cursa de muntanya. I allà hi havia un noi que em va somriure i vaig pensar: “Oh, què maco!” En acabar la cursa vam començar a parlar en francès i va ser com una fiblada. Al cap de sis mesos ja vivia amb ell a Barcelona. Ni vostè ni el seu home no tenien relació amb el Montseny? No. Jo havia crescut al camp, a Yorkshire. I Barcelona, durant un parell d’anys, va estar bé, però jo volia muntanya, verd. I vam començar a buscar a una casa en un cercle de 40 quilòmetres i per casualitat vam trobar una casa aquí, entre el Montseny i el Montnegre. És un lloc preciós. Quan va començar d’atleta? Vaig començar a córrer a 17 anys. Sembla una mica tard. Sí, sí, sí. A Anglaterra, per anar a la universitat, has de posar que ets una persona que fa una mica de tot. I jo no tenia esport perquè no m’agradava. Però hi havia una cursa de cros, m’hi vaig apuntar i la vaig guanyar. I el primer any vaig continuar tenint bons resultats. La del Pirineu també va ser la primera cursa de muntanya de la meva vida. No sabia què era: em pensava que només eren 10 quilòmetres i van ser-ne 20 i escaig. I amb grans desnivells. I tant! Va ser a la Molina, en un dia molt bonic, havia nevat i era fantàstic. Mai no oblidaré aquell dia. Les curses de muntanya són duríssimes, oi? Depèn. Una marató a ciutat també és duríssima si vols aconseguir un temps concret. A muntanya, desconnectes més, hi ha molta companyonia. A mi m’encanta, em relaxa moltíssim. Però t’has de dosificar. Per dosificar-se cal molt treball mental? Has de tenir el cap fort i aprens amb la vida els recursos per fer-ho. Una vegada vaig fer una cursa de 100 quilòmetres i és clar que necessitaves mentalitzar-te. Però no penses en els 100 quilòmetres, penses de 10 en 10 quilòmetres. El meu pare diu que córrer no és difícil: “Es tracta de posar un peu davant de l’altre.” I quan arribava al quilòmetre 90, pensava: “Un peu, un altre peu, un peu...” El meu pare és molt tossut, suposo que alguna cosa m’ha transmès genèticament. Què li sembla que córrer a muntanya s’hagi convertit en una moda? Em sembla molt bé que la gent corri perquè és bo per a la salut física i mental. I en el cas de les curses de muntanya és cert que s’ha de controlar una mica per no fer malbé la natura. Està bé que la gent provi coses. Vostè ha fet atletisme, trails de muntanya, ciclisme, esquí de fons... I ara començaré raids a cavall. M’interessen molt les fronteres. Què vol dir? Que és un privilegi viure en un Europa sense fronteres. Quan ens barregem, ens respectem més. L’esport també trenca barreres i fronteres que hi ha entre la gent. Si sents passió per un esport i coneixes algú amb la mateix passió, estableixes un vincle molt fort. Vaig fer el mur de Cisjordània amb bici i vaig fer una amistat molt i molt intensa amb ciclistes d’allà. No importava que ells fossin musulmans i jo no-religiosa o ells, palestins i jo, anglesa. Als Mundials, amb esportistes d’arreu, mai no penses tampoc en fronteres. Crec que a més fronteres, menys drets humans. [caption id="attachment_131456" align="alignnone" width="400"] Louise Brown, atleta de Sant Celoni / Aitana Such[/caption]

Louise Brown: “L’esport trenca barreres i fronteres que hi ha entre la gent”

Adeu a Las Niñas del barri de Plana Lledó de Mollet

La colla de gitanes de Parets comença la celebració dels 50 anys

Tanca el restaurant La Parra de Sant Celoni després de 85 anys

La Pastisseria Sant Llehí torna a guanyar el tercer millor bombó

LA PREGUNTA

Creu que Carlos Mazón ha de dimitir com a president de València?

Detingut un professor de l’institut Vil·la Romana de la Garriga per una agressió sexual

[AMPLIACIÓ] Denuncien una professora de l'escola Sant Lluís de la Garriga per assetjament i agressió sexual a un alumne

Un jutjat prohibeix a una docent d'una escola de la Garriga apropar-se al menor denunciant d'una agressió sexual

Mor a 80 anys Joan Pujol, alcalde de la Roca entre 1983 i 1995

Tanca el restaurant La Parra de Sant Celoni després de 85 anys

El professor de l'institut Vil·la Romana de la Garriga té una única denúncia per agressió sexual

Responsabilitat col·lectiva per als casos de la Garriga

Hi ha un 45% de treballadores als polígons vallesans, però els espais manquen de perspectiva de gènere

Una comunitat budista s’instal·la a Can Bordoi de Llinars

La Pastisseria Sant Llehí torna a guanyar el tercer millor bombó