Maria Arimany: “M’agrada pensar que el nostre interior és com un bosc”

Maria Arimany (Llerona, 1990) es va convertir el novembre passat en la nova guanyadora del Premi Documenta amb Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc, que L’Altra Editorial va publicar ara fa un mes. Des de llavors, Arimany, que fa quatre anys havia guanyat el concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU, està immersa en la promoció d’aquest llibre de relats que el jurat del premi va qualificar de “proposta interessantíssima i vibrant”. Estrenar-se com a escriptora amb un premi Documenta suposo que és tot un luxe. M’ha fet molta il·lusió guanyar-lo perquè és un premi que m’agrada molt i que segueixo cada any, igual que L’Altra Editorial, que el publica. Sempre espero els llibres premiats amb el Documenta i l’any en què ha quedat desert ha estat tota una decepció. Ara, que l’hagi guanyat jo és fantàstic. Com ho està vivint? He gaudit molt amb tot el procés d’edició del llibre. M’ha permès veure com funciona i entrar dins el món editorial, conèixer l’Eugènia i les altres persones de l’equip. També ha estat molt bé el procés de correcció. Jo ja l’havia corregit i recorregit, i la meva tieta també, és a dir, que abans d’arribar a l’editorial havia passat per moltes mans. Però tot i així, quan el corregeix una persona professional t’adones de quants errors encara pot haver-hi. El que m’agrada menys és la postedició. Està molt bé però és una cosa a la qual no estic acostumada, i m’impressiona fer les presentacions, però espero anar-m’hi acostumant. Ho estic gaudint molt perquè crec que ho he de gaudir, però no és el lloc on em sento més còmoda. D’on surt Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc? Feia temps que hi treballava? El primer que vaig començar a escriure va ser “La farinera borda”, que ha acabat sent el relat llarg del mig del llibre. En aquell moment només eren uns quants retalls que havia escrit sense cap fil conductor, no constituïen cap història. Només eren pedaços que anava escrivint i anava guardant. Després vaig fer classes d’escriptura a Granollers amb l’Oriol Font, i vaig intentar bastir alguna història amb aquests retalls, però com que m’encallava vaig anar escrivint altres contes, una mica seguint la idea de la història central, que girava a l’entorn del desamor, la venjança… I quan vaig tenir diverses històries escrites vaig pensar que podria ser el recull. Entremig, però, vaig escriure, per exemple, el relat del Premi d’El 9 NOU de Narrativa Curta. És a dir, anava fent coses, algunes de les quals podien formar part del recull i d’altres que no hi tenien res a veure. El punt de partida, per tant, va ser “La farinera borda”. Els retalls d’aquest relat van ser el primer que vaig començar a escriure i l’últim que vaig acabar, perquè anava endavant i enrere, afegia altres textos, en treia… Al final li vaig donar moltíssimes voltes. Al final, té un punt d’història negra? No la vaig fer mai pensant en novel·la negra. Jo crec que es tracta d’una venjança pura i dura, d’una persona que s’acaba carregant el que estima només per intentar-se carregar una persona. Considera que és una novel·la curta? En algun moment vaig pensar que fos un text més llarg, una novel·la, però tampoc el volia engreixar per engreixar. Llavors va quedar així, més curt, i sí, podem dir que és un conte llarg o una novel·la curta. Si els llibres tinguessin olor aquest faria olor de bosc, segur. Sí, de sotabosc. En el conte central hi ha molt bosc i també força foscor. Al final, el bosc és un espai que a mi m’agrada, on he nascut i on em sento còmoda. Tot i que n’hi ha algun en què no hi ha bosc, en els altres vaig intentar donar-los aquesta atmosfera de bosc i de poble. La mateixa portada, amb els bolets, ja et convida a entrar en aquest ambient. I la frase del títol és la típica que diuen molts boletaires: si vols anar a buscar bolets hi has d’arribar ben aviat. El bosc hi apareix en sentit literal, però a “Dins meu”, amb el qual obre el llibre, parla d’un bosc més subjectiu. M’agradava jugar amb aquesta idea. M’agrada pensar que el nostre interior és com un bosc, que cadascú té el seu amb les seves parts bones, les dolentes, les parts fosques i les no tan fosques. D’alguna manera percebem el bosc com una cosa molt estàtica, on no hi passa res. Només és quan hi anem que ens adonem que hi ha alguna cosa nova que el dia anterior no hi era. A base de ser-hi, d’entrar-hi, percebem que no és només un escenari, un decorat, sinó un lloc viu, on hi passen coses. M’agrada pensar en el paral·lelisme amb l’interior d’aquests personatges, amb uns conflictes molt interns. Aparentment a aquests personatges no els passa res, i només és a través del conte i entrant dins d’ells quan ens adonem que els passen moltes coses, que dins d’ells hi ha vida i foscor encara que des de fora sembli que no. Aquest bosc té noms propis, Montseny, el Turó de l’Home, Tagamanent… Què representa per a vostè aquest paisatge? Per a mi és la muntanya de referència, perquè és la que tenim aquí, al costat de casa. Visc a Breda, treballo a Llinars… No podria parlar d’unes altres muntanyes, com les de Prades, per exemple, perquè no sé com són ni què s’hi fa. Per mi, el Montseny és un lloc molt idíl·lic, però com a muntanya també té un punt fosc. En aquest ambient s’hi mouen unes protagonistes que són totes dones. Sí, m’ha sortit així. Crec que en general els contes que faig sempre són amb dones, suposo perquè com a dona m’és més fàcil donar veu a una dona que a un home. No ha estat volgut però normalment em surt així. I també m’agrada pensar que tot i que cada una d’elles té un nom i les seves històries semblen independents les unes de les altres, d’alguna manera totes elles podrien ser la mateixa persona en diferents moments de la seva vida. Per això, el penúltim conte el vaig posar cap al final perquè pensava que el personatge era una mica diferent dels altres, és més adulta, més gran. A les altres no els hi poso edat però podrien tenir entre 25 i 35 o 40 anys. Són unes protagonistes amb molts desitjos incomplerts, amb moltes coses que no poden abastar. Això també ajuda a pensar en aquesta unitat? Sí, totes tenen desitjos no dits, tenen com un impuls intern de fer, canviar o dir alguna cosa, però d’alguna manera, gairebé totes acaben conformant-se, en no fer. Excepte la de “La farinera borda”, les altres sembla que sí, però no acaben d’arribar mai a allò que volen, no acaben d’agafar l’impuls. Així, té tot el sentit que al final del llibre digui : no triar també és una tria. Sí, exacte, jo vaig triar el primer relat, “Dins meu”, a mode de pròleg, dient que ensenyaria el bosc que cadascú té a dins, mentre que “La carxofera” funciona una mica com a epíleg. Al final, totes acaben triant no triar. De fet, aquest últim conte el vaig escriure fa molt temps, quan vaig començar el curs de narrativa a l’Ateneu Barcelonès. Va ser el primer exercici que ens van fer fer, obrir un diccionari, triar a l’atzar una paraula i després escriure un text que girés al voltant d’aquesta paraula. A mi em va tocar carxofera, i vaig escriure això. Després el vaig recuperar perquè vaig pensar que em podria anar bé per tancar el recull. Li vaig donar unes quantes voltes, no és el mateix conte que vaig escriure el primer cop. Els dona gaires voltes, als contes? No. O sigui, quan els escric, excepte “La farinera borda”, ho faig força d’una tirada. Intento tenir-los fets en un o dos dies. A partir d’allà començo a retocar i modificar coses. D’entrada, quan porto un tros escrit i veig que m’encallo, l’aparco i començo una cosa nova. Reescriure és obvi que s’ha de fer, no acabaria mai de canviar una paraula, una coma, l’ordre… però l’ànima del conte no la modifico gaire. Escric d’una manera força explorativa. En quin sentit? En el sentit que no sé com anirà la història, com acabarà o com serà el personatge. Va sortint a mesura que vaig escrivint. De fet, en el cas del segon, “El riu”, jo tenia al cap una imatge que m’havia imaginat: un riu, una pedra, un núvol carregat de pluja… A partir d’aquí vaig començar a teixir la història, però no era una història que hagués prepensat. A vegades és una imatge, en d’altres és una emoció o una sensació, una anècdota que m’han explicat, un cosa petita, i d’aquí intento treure’n la història. I per això em passa que tinc moltes coses començades que no han anat enlloc. Però a vegades em poso a revisar l’ordinador, i d’una que havia escrit fa anys en surt alguna cosa. Com compagina l’escriure amb la seva feina? Escric quan en tinc ganes i quan em ve de gust. Sí que l’últim any m’hi vaig posar força a tope per poder presentar-me al premi, però en general m’hi poso quan tinc alguna cosa que em ve de gust escriure, no és que ho tingui com una obligació ni que ho faci cada dia. L’estructura del llibre i la forma és molt original. Fa la sensació que és un joc. Com gaudeixo més és pensant com escric una cosa. “La farinera borda” al principi només era uns retalls solts. I pel que fa als capítols del “Com”, m’agrada molt escriure’ls perquè no he de pensar en el conflicte, a fer avançar la història.. Un cop vaig tenir la història clara, que em va costar, m’ho vaig passar molt bé. I també m’agraden molt les comparacions, els com… Hi dono moltes voltes i m’agrada molt fer-ho. Hi ha moltes referències literàries a autors com Carson MacCullers, Alice Munro… Són els seus referents? Les autores que surten m’agraden moltíssim, però també n’hi ha d’altres que m’agraden. Pel que fa a Carson McCullers, potser mentre escrivia m’estava llegint un llibre d’ella. Vull dir que tampoc vaig pensar gaire en qui hi posava i qui no. Una altra cosa són les cites abans dels contes. Sí que són referents literaris que m’agrada llegir. Llegeix gaire? Ho intento. Hi ha èpoques en què llegeixo més i d’altres que menys, però sí que m’agrada molt. Intento llegir tant com puc. En la presentació feta a Granollers, Oriol Font deia que esperava que fos el primer de molts altres llibres. Ho subscriu? Tant de bo. Jo, de moment, estic paint aquest. Òbviament, guanyar el Premi Documenta és un superestímul per a mi, com també ho va ser guanyar el premi d’EL 9 NOU, en el seu moment. Que t’ho valori la gent de prop està molt bé, però quan t’ho valora algú professional encara és millor. Òbviament, sí que vull continuar escrivint, ho tinc claríssim. I publicant. Guanyar un premi com aquest no comporta també una mica de pressió? Segurament que sí, però tampoc hi vull pensar gaire. Ara estic paint tot això, les presentacions… i després ja hi aniré pensant. Tinc alguna idea de contes però tampoc penso una cosa unitària, ni molt menys. Vull continuar escrivint, però també amb el meu temps. No vull forçar-me a fer una cosa que no em surti. Continuaré escrivint en la mesura que em vagi sortint i que em vingui de gust.

Maria Arimany: “M’agrada pensar que el nostre interior és com un bosc”

Relats salvatges

Maria Nicolau: “La cuina és la meva forma de llegir, d’interpretar el món”

Una vuitantena d’autors vallesans, a la trobada de Sant Jordi a Granollers

EL 9 NOU publica una guia amb les novetats dels autors vallesans per Sant Jordi

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Un habitatge de Sant Esteve ha estat escollit entre els 50 millors del món fets amb maons

Condemna a una residència de Granollers per la mort d’un home 19 dies després d’ingressar-hi

Mor la passatgera davantera d'un turisme en un xoc a l'AP-7 a Sant Celoni

Mor Lluís Álvarez, professor d'educació física a l'Escola Pia de Caldes durant 30 anys

Desallotjats veïns d'un pis en un bloc a Granollers per filtracions d’aigua

El PSC escull David Morales per rellevar Nacho Simón a l'alcaldia de Lliçà d'Amunt

Els Mossos investiguen un robatori amb intimidació en un establiment de l'Ametlla

Activat un avís preventiu per partícules en suspensió a vuit municipis del Vallès Oriental

Mor a 90 anys Juan Araujo, molt actiu en la vida associativa de Granollers

Nacho Simón deixarà divendres l’alcaldia de Lliçà d’Amunt