La divulgació és clau per entendre la tasca científica del naturalista Matí Boada (Sant Celoni, 1949). Ho ha fet des de la universitat –com a professor i investigador– als mitjans de comunicació o creant escultures amb els troncs dels arbres.
Fa anys que també hi ha afegit la poesia. Per això, ara, sumats uns quants versos, Boada estrena Poesia forestal, un recull de poemes que publica El Cep i la Nansa Edicions. El llibre conté uns 130 textos que aquest naturalista de Sant Celoni –ara resident a Campins– ha anat escrivint al llarg de la seva vida. Molts, a partir del confinament de la primavera passada.
Poesia forestal fa honor al seu nom, perquè és un compendi de paraules sobre l’anatomia del bosc –vegetal i animal–, però també un recull d’històries i vivències. “El bosc, quan el mirem, té una capçada, però a baix hi ha vida. Jo em fixo en el sotabosc, en el món que hi viu”, explica Boada, ara convertit en escriptor.
És per això que als poemes s’hi poden llegir des de descripcions de plantes o animals, a conceptes universals o de crítica social, que Martí Boada explica mentre mira el bosc. Per exemple, hi parla sobre el mal ús de la llengua, la situació de Catalunya o l’excepcionalitat provocada per la Covid-19.
A la contraportada del llibre, el naturalista admet que intenta “explicar amb sensacions” el que sent pel bosc. “La poesia no té cap construcció. És la llibertat literària”, puntualitza sobre aquest gènere en declaracions a EL 9 NOU. Des d’aquesta premissa, Martí Boada escriu versos curts o llargs quan vol, amb síl·labes variables i d’altres que semblen línies de prosa o una llista amb els trets més característics d’una espècie animal.
La seva poesia és contrària a la temàtica més bucòlica o d’exaltació de la natura. Adjectiva molt, afegeix qualitats humanes als arbres i parla del Montseny que ha conegut al llarg de la seva vida. Alguns poemes, fins i tot, situen el lector en alguns punts del massís, com el Pla de la Calma o Santa Fe.
Moltes vegades durant l’últim any, Boada admet que ha hagut de mirar el Montseny des de la finestra de casa. D’aquí en van néixer alguns versos. “Al no poder sortir a trepitjar bosc, vaig fer una instrospecció a través de la poesia.” Aquesta disciplina artística, com va explicar el biòleg Ramon Margalef, també és una manera d’acostar-se a la natura. “Cal un poeta per entendre un bosc”, el cita Martí Boada.
{{ comment.text }}