Miqui Puig: “Una periodista va dir que aquest és el disc que la gent es mereixia després de dos anys sense ballar”

El títol d’aquest nou àlbum recorda el de Chet Baker Sings. En tots dos casos, el verb cantar adquireix unes connotacions molt similars. Tots tenim discos a casa amb títols de l’estil de Fulanito canta o Live in Person, que a mi sempre m’han agradat molt, i efectivament el de Chet Baker podria ser-ne un exemple. D’alguna manera volia fer un homenatge a tots aquests discos, però sobretot volia deixar clar quan vaig a cantar i quan vaig a fer de discjòquei. Molta gent, quan veu el meu nom anunciat, em pregunta si aquella nit vinc a cantar o a punxar. I el títol d’aquest disc ja ho deixa clar de bon principi: “Avui vinc a cantar”. Ara fa tres anys, després de publicar 15 canciones de amor, barro y motocicletas, vostè mateix va afirmar que s’estava plantejant deixar de fer àlbums per explorar altres formats discogràfics. Què l’ha fet canviar d’opinió? El meu mànager, Jordi Ramírez, em va fer entendre que un sector important del meu públic segueix consumint àlbums. És gent que ha crescut escoltant àlbums, i aquest format és part del seu bagatge. La figura del mànager és molt important. T’aporta una visió externa de tu mateix, i això va molt bé a l’hora de marcar certes pautes, de saber quines idees poden funcionar i quines bogeries cal deixar de banda. Parlant amb el Jordi em vaig adonar que el format àlbum, a més de conservar la seva màgia i el seu romanticisme, encara segueix oferint moltes possibilitats a nivell comercial. C. Tangana, per exemple, no para de fer singles, però al final també va acabar fent un àlbum perquè encara existeix una demanda d’aquest format. Tan bon punt vàrem treure Miqui Puig Canta Vol. 7 en format digital, molta gent ja va començar a encarregar-ne els vinils, que no arribaran fins al setembre. Quin ha de ser el paper de l’àlbum en un món on tot, també el consum musical, tendeix cada cop més cap a la immediatesa? L’àlbum serveix per obrir i tancar etapes. És com quan una companyia de teatre presenta una obra nova. Tot i acumular una trajectòria i un bagatge, el fet de presentar aquesta obra nova li serveix per explicar en quin punt es troba i qui és en aquell moment. En el meu cas, a la gira de presentació de Miqui Puig Canta Vol. 7 els músics que m’acompanyen van vestits de rosa i negre. És l’estètica que he buscat per aquest disc, representa l’etapa en què em trobo ara mateix i allò que estic fent el 2022, que és diferent d’allò que havia fet en etapes anteriors. Abans parlava de C. Tangana, però Beyoncé també acaba de publicar un àlbum. Ha fet cançons de ball que podrien ser singles, però les ha agrupat sota un mateix paraigua. Acaba de citar un concepte, el ball, que sempre ha estat molt present a la seva música. Miqui Puig Canta Vol. 7 és un dels seus discos més ballables. I l’ha publicat sortint d’una pandèmia que, justament, no ha permès ballar durant dos anys. Una periodista de Madrid em va dir que aquest és el disc que la gent es mereixia després de tant temps de no poder ballar. A mi sempre m’ha interessat molt el ball, i porto molts anys explorant les diferents formes d’interpretar-lo. Després d’aquests dos anys de pandèmia m’he adonat que el ball segueix essent molt important. Però també hi ha una sobredosi de concerts i de festivals. Fins i tot hi s’ha arribat a comentar que no hi ha prou públic per assumir tanta oferta. Podria passar que algú s’acabés fent mal? Al capdavall, estem assistint a un miratge on tot s’orienta cap als grans festivals i els stories d’Instagram. L’altre dia em deien que ja hi ha festivals que només programen artistes amb un gran poder de convocatòria. És un filtre sobre el qual porto anys alertant i que també m’afecta a mi, ja que no soc un artista supervendes. Tot plegat obligarà a replantejar moltes coses. Alguns perduraran per històrics, d’altres pels seus repertoris. I ens adonarem que hi ha massa gasoses, que és com jo anomeno aquells artistes que fan molt soroll en un moment determinat però després acaben marxant per on havien vingut. Dies enrere estava ordenant discos a casa meva, i em vaig recordar d’un grup que havia de ser el salvador de la psicodèlia espanyola. Et preguntes què se n’ha fet, el busques i resulta que ja no existeix. Tot plegat fa que sorgeixin menys projectes amb vocació perdurable? El que falta és una mica més de paciència. Hem arribat al punt en què els grups, abans de tenir un disc, ja tenen samarretes. Davant d’aquest panorama, jo crec que les cançons segueixen essent importants. Aquelles bandes que segueixen tocant i picant pedra són les que realment estan fent carretera en tots els sentits. I això no té res a veure amb fer un estil musical o fer-ne un altre, sinó amb allò que dius quan surts a l’escenari. Per molt clàssic que sigui el format d’un grup, si les seves cançons són bones tu acabaràs callant i aplaudint. Si parlem de música, les cançons són les que manen. Tornant a Miqui Puig Canta Vol. 7, a banda de ser un disc ballable també és un àlbum on l’electrònica guanya presència i acaba jugant un paper molt important. En aquest sentit, recorda a Los Sencillos de Bultacos y Montesas. Crec que Bultacos y Montesas és el disc que millor sona de Los Sencillos, tot i ser el que té les cançons més menors per moltes circumstàncies. Va ser el moment en què em vaig tirar a la piscina del ball, i des d’aleshores ha estat com una mena d’obsessió per mi. Estem parlant d’un disc fet el 1997, quan treballàvem amb uns ordinadors i uns samplers que avui semblarien absolutament arcaics. I sí, Miqui Puig Canta Vol. 7 sona molt a Bultacos y Montesas, perquè aquesta combinació de pop i música de ball és el so que jo havia estat buscant des d’aquell moment. De fet, hi ha quatre o cinc cançons del disc, les que tenen un accent més llatí, que podrien ser perfectament Los Sencillos de 2022. Una de les peces on més es nota aquesta influència llatina és “Yo no quería estar allí”. Ara està de moda reivindicar allò llatí, però vostè ja ho havia fet des dels inicis de Los Sencillos amb cançons com “Un minuto más” o “Bonito es”. El primer que va reivindicar tot això, abans que ho féssim nosaltres, va ser Víctor Coyote durant la dècada dels 80. Als primers discos de Los Coyotes ja s’hi reivindicaven estils com el merengue. Aleshores encara era una música molt perifèrica, vinculada a una immigració que encara no havíem acabat d’assumir. Però ara mateix ja hi ha gent nascuda aquí fent música llatina, i barrejant tot aquest bagatge amb altres estils. De fet, fent un cop d’ull a les llistes d’èxits ens adonarem que la música llatina sempre hi ha estat present. El que passa és que ara té una presència molt més gran de la que mai havia tingut. Fins al punt que persones de 40 i de 50 anys presumeixen d’escoltar reggaeton com qui acaba de descobrir la sopa d’all. A una persona de 50 anys no pot agradar-li el reggaeton, perquè ha crescut amb uns altres codis estètics. A mi m’agrada, amb comptagotes, perquè em passo el dia consumint aquesta música per treballar amb ella. Sinó, potser tampoc hi arribaria. Si escoltes reggaeton, o escoltes dancehall, o escoltes reggae, t’adones que tot ve d’allà mateix. Darrerament s’ha discutit si la música de Rosalía és música o no és música. És clar, que és música. Un altre tema és que pugui xocar amb determinats codis. A més de la música llatina, vostè sempre ha reivindicat la influència de l’acid house, que en aquest disc torna a ser força evident. Penso per exemple en una peça com “Propaganda”. Aquesta cançó va néixer justament arran d’una paraula que li vaig sentir dir a un discjòquei clàssic de l’acid house, rient-se de tota aquesta gent que es passa el dia fent Instagrams i dient-los “Tu no seràs mai Tony Pike”, en referència al fundador del mític hotel Pikes d’Eivissa. És una cançó que parla de l’autenticitat, i és absolutament rave. Algú em va dir que era una cançó hortera, i crec que ho va clavar. De debò? Sí, i no passa res,. Tothom té la seva opinió i s’ha de respectar. A banda de la connexió amb Eivissa i l’acid house, jo veig aquesta cançó com una barreja d’estils i de cultures on fins i tot vaig convidar un toaster, Harny Roots, per acabar-la d’arrodonir. Al disc també hi canta Iranzu Valencia (La Buena Vida), qui ja porta alguns anys allunyada del món de la música. Com la va convèncer perquè cantés amb vostè? Ja li havia proposat de fer una col·laboració durant l’època de Los Sencillos, quan ella encara es trobava en actiu, i m’havia dit que no. Aquest cop l’hi vaig tornar a proposar i em va dir que li venia de gust i que era fan meva. Quan algú et diu això, fa molta il·lusió. Porta gairebé 40 anys fent música, la meitat dels quals en solitari. En quin punt es troba, ara mateix, la carrera de Miqui Puig? Tinc 54 anys, cada disc que trec genera expectació i, en el cas d’aquest últim, totes les crítiques que han anat sortint fins ara als mitjans de comunicació són positives. Per tant, no em puc queixar. És clar que tinc dies millors i d’altres de pitjors, però crec que estic en un bon moment, sobretot musicalment. Això es tradueix en la forma com enfoco moltes coses i em permet seguir el meu propi tarannà, cosa que no és fàcil en un país com Catalunya o com Espanya per tots els entrebancs que tenim. A quins entrebancs es refereix? Als entrebancs socials i econòmics, a les quotes d’autònoms, als impostos que paguem... Els instruments musicals segueixen estant gravats amb el 21% d’IVA. Això vol dir que quan jo em compro les meves eines de treball, les pago com si fossin articles de luxe. Són petits detalls que moltes vegades no es veuen, però hi són i determinen la teva manera de fer i de treballar. Per això als barris obrers es fa un determinat tipus de música, i per això determinats estils acaben creixent més i millor en segons quins entorns. Per exemple, em sorprèn la vigència del heavy. Últimament s’han vist festivals al·lucinants on s’ha evidenciat que segueix havent-hi passió pel heavy metal. I això em crida l’atenció. El heavy metal és més poderós que l’indie. Potser caldria revisar què entenem per indie. Aquest seria un altre debat, i més val que no hi perdem el temps.

Miqui Puig: “Una periodista va dir que aquest és el disc que la gent es mereixia després de dos anys sense ballar”

Rocambolesc i Casa Cacao aterren a La Roca Village

La Clandestina, de Granollers, guanya el ‘Joc de cartes’ per buscar les millors postres del Vallès

La Biblioteca Frederica Montseny de Canovelles celebra 25 anys

L’Ametlla recupera la festa de Cap d’Any al pavelló

LA PREGUNTA

La cimera del clima que es fa a Bakú acabarà amb avanços per frenar el canvi climàtic?

'Joc de cartes' busca les millors postres a quatre restaurants del Vallès Oriental

Un incendi afecta un local ocupat a l’avinguda Sant Esteve de Granollers

Foc en un local adjacent a un restaurant de Granollers

Desallotgen la comissaria de la Policia Local de Granollers per un incendi al menjador

Un incendi crema dos tallers abandonats a tocar de l’estació de Llinars

Bolca un camió que transportava vedells a la carretera de l’Ametlla a Bigues

Sis detinguts en un operatiu policial lligat al mercat setmanal de Granollers

Canovelles negocia la compra d’un solar per fer-hi el mercat

Mor Fina Planas, vinculada al teixit cultural i teatral de Cànoves i Cardedeu

Cardedeu porta a la fiscalia el presumpte assetjament sexual d'un treballador a una noia