Lenta, constant, mecànica, segura. Emetia un lleu brunzit que es confonia amb la remor llunyana de la nevera. Tenia l’objectiu a l’ull dret d’una figureta egipciana d’imitació que havíem dissimulat entre els llibres de la biblioteca que presidia el menjador; escrutava amb parsimònia tots i cadascun dels angles de la cambra, tots els racons. A vegades coincidia amb l’anar lent del robot-escombra i l’acompanyava una estona, com analitzant-lo, fins que la seva memòria artificial en reconeixia el gest en el gir mecànic i el deixava anar, com un gos accepta la flaire en els camals d’un caminant reconegut.
N’hi havia una altra a l’angle superior del marc del mirall barroc del rebedor, disfressada al capdamunt d’una magrana que enfocava la porta principal; i encara una tercera, al passadís, que de tant en tant feia un zoom fins a la porta del fons i tornava parsimoniosa i enigmàtica. Al dormitori vam convenir que no n’hi hauria cap, “per discreció”, va comentar la Maria, mirant-me fixament, enfocant-me com si se n’hagués fet implantar una a la nineta esquerra.
Feia dues setmanes ens havien entrat a robar. “És molt desagradable…”, es lamentava la Maria mentre, sense adonar-se’n, anava canviant de lloc el que els lladres havien esbarriat durant el furt. “Em sento violada!”, rondinava angoixada, tot estirant-se els cabells rojos que tant em van enamorar el dia que la vaig conèixer.
La Maria va fer venir el serraller per canviar el pany i, de seguida, va trucar a una empresa de seguretat perquè ens instal·lés un sistema: el més car, el més sofisticat, el més segur, el més infal·lible, que, a més dels habituals sensors de moviments, incloïa un joc de tres càmeres discretes que podríem consultar en tot moment i des de qualsevol dispositiu. Jo no en vaig voler saber mai res. Ella de seguida va enllaçar les càmeres al seu telèfon. Aquella nimietat, contractada només per tranquil·litzar-la i retornar-li la seguretat perduda, va ser el principi del final del nostre món.
La Maria era hostessa de vols intercontinentals. Cada setmana una destinació nova, una ciutat diferent, un horari distint, un llit anònim. Lluïa una cabellera pèl-roja exuberant, to Spritz-Aperol venecià envoltat de pell lletosa, tirant a mozzarella di bufala i pigada. Jo, només un oficinista amb rutines d’oficinista, oficina d’oficinista i horaris d’oficinista: de 9 a 2 i de 3 a 6. A quarts de 7, a casa. I ella, enlloc. Llegir una estona i ella enlloc. Fer-me el sopar i ella enlloc. Mirar una sèrie i ella enlloc. Ficar-me al llit i ella enlloc. M’havia acostumat a viure sol i ella s’havia acostumat a no ser a casa. Potser per això, quan després del robatori va decidir que calia posar càmeres al pis, vaig pensar que en feia un gra massa. Total, tampoc no hi era mai.
Una vegada, havent sopat, assegut sol al sofà mirant la tele sense veure res, vaig notar la presència persistent de la mirada mecànica de l’ull dret de la figureta egipciana que tenia al davant, al tercer prestatge de la biblioteca. Pressentia com obria i tancava l’objectiu del seu iris, enfocant-me, ara la punta del nas, ara els llavis, la barbeta, el coll, el pit, la panxa…, em resseguia, m’estudiava, m’examinava, m’escrutava. De sobte, el mòbil va sonar:
–T’estic veient –va dir la Maria a l’altre cantó de l’aparell.
Vaig callar. No calia dir res. Vaig clavar els ulls a la figureta. Ella em veia, jo no.
–He activat la càmera del menjador i l’objectiu s’ha fixat en el teu entrecuix… –va continuar amb veu pretesament sexual.
Va ser bonic. Ella era a Nova York, a Buenos Aires o a Bombai, i jo a casa. I ens vam acostumar a masturbar-nos l’un a l’altra entre la distància del món i la proximitat de la càmera de seguretat del menjador. Potser no havia estat tan mala idea fer-les posar.
Potser sí que caldria col·locar-ne una al dormitori, només per comoditat.
El joc que havia començat aquella nit va durar uns quants mesos. Va ser com retrobar-nos sense ser-hi. Un al·licient més per mantenir la flama mig apagada d’una relació que s’esmorteïa sense saber-ho.
Era bonic sortir del bany i sentir el toc d’un whatsapp on em deia que em tragués la tovallola. Era bonic emmirallar-me al rebedor i que un missatge em digués que el color de la corbata combinava molt bé amb el dels meus ulls blau cel. Era bonic arribar de la feina i que em truqués per dir-me que feia cara de cansat. Era bonic… O potser no tant.
La Gladys va ser-ne la primera perjudicada. Un dia, sense voler, la Maria va connectar les càmeres al mòbil mentre esperava, avorrida, un vol que anava amb retard. En aquell moment, l’objectiu que enfocava el passadís va mostrar com la Gladys –la servicial, neta i endreçada Gladys– sortia de la cambra de bany amb el barnús de la Maria posat i una tovallola de les bones fent-li de turbant. La colombiana, que netejava l’oficina i que cada dimarts també venia a fer les feines de casa, aprofitava per dutxar-se. “No pot ser! Això és un abús de confiança! Una indecència! Què s’ha cregut aquesta…!”, va exclamar l’hostessa sense que cap dels presents a la sala d’espera entengués res. Les galtes de la Maria es van encendre per contenir la ira que li pujava del ventre fins al cap. “Em sentirà!”, es va prometre en un murmuri ple de rancúnia.
Només arribar a casa, va córrer a la sala de bany i va passar el dit per l’eixidiu. Efectivament hi havia cabells morens, colombians. Allò era l’evidència de la traïció. Les càmeres, les seves càmeres, no l’havien enganyada.
–Però…, vols dir que n’hi ha per tant! –vaig intentar defensar la noia–. Jo també soc morè…
–Però els portes curts! –va saltar irada–. Que no ho veus que si és capaç de dutxar-se, fer servir el meu barnús i una tovallola de les bones, també em gasta el gel, el xampú, la crema exfoliant, el sabó per a les parts íntimes, la crema hidratant…, i ves a saber quantes coses més em fa servir! Tot això és culpa teva! Vas ser tu qui la vas proposar per a les feines de casa. “A l’oficina és molt neta i endreçada”, recordo que vas dir. Doncs, sí! neta sí, però amb les meves coses! —va anar bramant mentre es tancava al vàter per comprovar les existències en cremes.
La Gladys no va tornar a casa. A l’oficina, no va gosar comentar-me mai res. Em mirava de reüll i m’eludia.
Van passar els dies i les setmanes i algun mes i tot. La Maria, pel món; i jo, a les meves monotonies. Les trobades sexuals a través de l’ull de la figureta egipciana es van anar espaiant, no pas perquè no ens agradessin, sinó perquè, ara per una cosa, ara per una altra, en aquesta vida tot s’esllangueix. L’emoció de les primeres trobades a distància s’havia esvaït del tot i ja només ens quedava el gust d’alguna monotonia retrobada, quan coincidíem entre una seva habitació d’hotel i un meu no fer res al sofà. La percepció de la mirada d’ella a través dels objectius de les càmeres retornava de tant en tant. Alguna vegada, quan m’aixecava del sofà, notava com l’ull de la figureta s’obria i m’enfocava. O quan anava al vàter, em seguia la del passadís, i quan sortia de casa, sentia com s’apagava la del rebedor. Però el telèfon no sonava. Em mirava i prou. M’espiava. Al final vaig acostumar-m’hi, amb la resignació amb la qual solem acceptar aquelles petites i insignificants incomoditats de la vida. Un dia, mentre em retirava d’una sessió solitària de sofà i tele, em va sobtar la cantarella del telèfon.
–Veig que te’n vas al llit! –va dir la Maria des de l’altra punta de món.
–Sí! Estic cansat…
–I ho penses deixar tot de qualsevol manera? –em va recriminar.
–Què vols dir? No t’entenc!
–Gira’t i m’entendràs.
A la tauleta baixa de davant del televisor hi havia les restes del sopar: un plat amb engrunes, la llauna de cervesa buida i el iogurt a mig escurar…
Vaig recollir-ho tot en silenci, com un nen obedient a qui la mare escridassa per no endreçar-se l’habitació.
Una tarda, tornant de l’oficina amb presses per anar al vàter, em vaig descalçar sense desar les sabates al seu lloc del sabater del rebedor. Les vaig deixar per terra, de qualsevol manera. Dos minuts –encara no dos minuts!– va trigar a arribar-me un whattsapp que vaig llegir assegut a la tassa:
“Desa les sabates al seu lloc, si us plau!”
Vaig fer veure que no havia vist el missatge i quan vaig acabar del vàter, dissimulant però obedient, vaig anar al rebedor a fer la feina.
Un divendres qualsevol, amb els companys d’oficina i de manera improvisada, vam decidir anar a fer una cervesa al pub del poble per celebrar que… Ja ni recordo el motiu.
Com que la Maria era a Sydney o a Singapur o potser a Dubai –tampoc no ho sé– vaig pensar que no calia avisar-la. Una canya ens va dur a una altra i després alguna cosa per picar, i ja que hi som…
–I si prenem una tercera ronda i sopem? –va proposar algú.
Entre la colla de l’oficina, també hi havia la Gladys. Aquella nit ens vam retrobar. Jo li vaig demanar disculpes per l’acomiadament domèstic i ella va esvair la distància dels últims temps.
Vaig arribar a casa a mitjanit. Només posar la clau al pany vaig sentir com la càmera del rebedor em recriminava el retard. Vaig penjar la jaqueta a la magrana del mirall amb despit i fastiguejat. Em vaig treure les sabates i, sense obrir cap llum, vaig passar de puntetes pel menjador, procurant que l’ull dret de la figura egipciana no em detectés. Vaig notar, però, com em seguia els passos, delatant-me. Al passadís, l’iris de l’objectiu de la tercera inquisidora es va obrir i tancar seguint el ritme del meu camí fins a la cambra.
Vaig ficar-me al llit, cansat però no vençut, i em vaig adormir colgant-me sota els llençols, mirant de reüll el mòbil, esperant una trucada de recriminació. Silenci. Son. Maldecap.
Cremor d’estómac. Nàusees. Malsons… El telèfon no va sonar fins l’endemà.
–No m’has d’explicar res? –va dir l’hostessa enutjada.
–Bon dia, amor. On ets? –vaig ser capaç de replicar, procurant evitar que no se’m notés la ressaca.
–Treballant, on vols que sigui. I tu? On eres ahir al vespre?
–Vam anar a fer una cervesa amb els de l’oficina.
–Sí, ja! Només una? I pretens que m’ho empassi?
–Per què no m’hauries de creure?
–Una cosa és una cervesa i una altra ben diferent tornar a mitjanit.
–Però si…, no eres a casa!
–I? No cal que hi sigui… No em podies avisar?
–És que ens vam embolicar…
–Amb qui et vas embolicar?
–Amb ningú!… Vull dir que vam acabar sopant.
–Tu i qui més?
–Jo i els de l’oficina. Ja t’ho he dit!
–I aquella, hi era?
–Qui és aquella?
–Ho saps prou bé qui és! No em facis dir el nom?
–No t’entenc…
–Ja en parlarem dimecres quan torni.
I em va penjar, deixant-me un sentiment agre, un ranci desencís que es va enganxar amb el regust d’alcohol de la nit abans. “Sort que al dormitori no hi hem instal·lat cap càmera”, vaig pensar.
Em vaig llevar amb la calma que l’alcohol m’obligava; em vaig dutxar fent servir el seu gel, el seu xampú, el seu sabó per a les parts íntimes, la seva crema hidratant, tot.
Vaig sortir del bany amb el seu barnús posat, que m’anava estret d’espatlles i curt de mànigues, i amb una tovallola de les bones fent-me de turbant. Vaig somriure a la càmera del passadís per si m’estava veient i, al dormitori, vaig fer la maleta.
Mentre travessava el menjador, vaig tornar a notar com l’ull dret de la figureta egipciana m’espiava. Abans de sortir per la porta per sempre més, vaig despenjar la jaqueta i, amb un gest de menyspreu, vaig acomiadar-me de la magrana del mirall del rebedor.
