Música i esport s’assemblen. Fer un bàsquet decisiu amb la màxima pressió o de solista en un concert s’ha de preparar molt bé

No sembla que posin el peu a terra. El cos forma un eix amb el cap i les cames i braços impulsen el cos endavant com seguint una línia imaginària en el recorregut. Són els atletes que surten en primer lloc a la Mitja –enguany el proper 24 de febrer–. Després, esglaonadament, van sortint els milers de participants. La cursa és exemple de col·laboració, ajuda mútua, superació personal i col·lectiva... atén els interessos de petits i grans, dels que fan salut i dels professionals que competeixen. Hi ha res tan educatiu? La música. Música i esport s’assemblen. En la preparació tècnica, física, en la psicològica. Així com un pilot de fórmula 1 examina a peu qualsevol modificació del traçat del Circuit de Barcelona-Catalunya on haurà d’anar a velocitat màxima, un músic estudia també lentament i mil·limètrica una obra per a la interpretació de la qual ha de tenir els automatismes ben assolits. Fer un bàsquet decisiu amb la màxima pressió o de solista en un concert s’ha de preparar molt bé. La confiança, la precisió, la concentració... adquireixen una importància decisiva en les activitats que es desenvolupen en un temps delimitat com en la música i l’esport. I si hi ha èxit, és efímer, la cursa o el concert d’avui no val per demà. Demà potser caldrà canviar alguna cosa perquè la pista, la sala, és diferent... les cames, els dits, un dia et volen i l’altre et pesen... Quan profunditzes en l’esport i en la música una hora o altra topes amb l’estàtua de la humilitat, i et pot sorprendre que faci la teva talla. Són els propis límits. El voler és poder és una fal·làcia –aquí i potser pertot–. Per excel·lir-hi cal la confluència d’unes condicions físiques i mentals favorables, bon professorat, molt treball i una mica de sort –per no lesionar-se, per exemple–, però la gran cosa és que se’n pot gaudir a qualsevol nivell i edat. Dir avui que tothom valora l’esport és una obvietat però té el seu recorregut. Coincidint fa alguns anys amb Alejandro Viaña, em comentava les dificultats inicials per introduir l’educació física en l’ensenyament. Històric jugador del BM Granollers, Viaña és un dels professors d’excel·lència que vaig tenir. Com Josep Maria Ruera, de qui Paco Monja va fer un article magnífic fa pocs dies en aquestes pàgines [vegeu EL 9 NOU del 25 de gener]. L’enyorat Vicenç Vacca, esportista destacat i músic de jazz dotadíssim, parlava de Ruera com “un músic dels que surten cada cent anys”. Precisament aquest diumenge dia 10 de febrer l’Orquestra de Cambra de Granollers tocarà una obra de Ruera en el concert titulat De Catalunya al món, música d’aquí al costat de la d’allà que hauria de proliferar més en les programacions. Saber què fan els altres sempre ha estat necessari per mantenir-se despert. La possibilitat d’actuar braç a braç amb els millors fondistes o amb els millors músics és imprescindible per poder assolir nivells homologables i per incrementar l’interès de la gent, que en el cas de l’esport omple el Congost cada dia. La pràctica musical no té encara la valoració de l’esport, però l’acabarà tenint. Per això és encoratjadora la feina de les escoles de música com les que participaran en el Concert de la Mitja que se celebrarà el proper dissabte 16 de febrer al Teatre Auditori de Bellavista. “És quan dormo que hi veig clar”, diu el poema de J. V. Foix adaptat per la Mitja en el: “És quan corro...” Hi veiem clar quan cerquem l’excel·lència en el que fem.