“El santuari té tanta devoció que li han de fer una llegenda”. Ho va dir mossèn Antoni Pladevall en la conferència que va fer dissabte, on va repassar els 300 anys de Puiggraciós i les giragonses de la seva Mare de Déu fins a ser-ne símbol. Era el primer dels actes d’una tarda dedicada a la commemoració de l’efemèride, que se celebra al llarg de tot aquest any.
Davant d’un centenar de persones, Pladevall va oferir alguns pessics de l’imaginari del santuari, que arrenca amb les llegendes del pare Narcís Camós: des del relat dels pastors i els bous que troben la Mare de Déu fins a les històries dels Sots Feréstecs.
Segons Pladevall, la talla de la Mare de Déu, de principis del segle XV, havia estat, primerament, a l’església de Sant Pau de Montmany. Després, un cop s’obre al culte, el 1711, és traslladada al santuari de Puiggraciós. “En Josep Maurí –historiador garriguenc que va citar repetidament– explica que els veïns de Montmany ploraven” pel trasllat.
