Esteve Pineda, gerent de Dimas Empresa d'Inserció Social

Ahir dijous al vespre, la sala Tarafa va acollir la presentació del llibre Dimas, més de vint anys construint oportunitats, una publicació en la qual els protagonistes són tots aquells que des de 1996 han format part de l’associació Dimas Empresa d’Inserció Social. En aquesta ocasió poc o gairebé gens importa el nom de qui d’una manera o altra ha participat en l’elaboració del llibre, ja que el més important són les històries de la vintena de persones entrevistades. El llibre recull les difícils vicissituds que al llarg de la seva vida ha passat una gent que, gràcies a la tasca de Dimas, han aconseguit superar situacions complicades. Resumint: és un llibre que demostra que les segones oportunitats són possibles. Si en tenen ocasió, els convido a llegir-lo. Estic segur que no els defraudarà. Parla de persones amb nom propi i també d’altres que prefereixen no fer-se conèixer del tot en un intent de deixar enrere un passat, sovint conflictiu, que no volen remenar gaire. Tots ells, però, sí que recorden el dia i el moment en el qual com, segons diuen els Evangelis, li va passar al bon lladre Dimes, algú els va allargar la mà per aconseguir sortir del pou en el qual estaven ficats. En el seus inicis, Dimas va ser un projecte impulsat des de la societat civil, amb la participació de gent de CCOO, de l’Ajuntament de Granollers i de l’Andreu Oliveras, capellà del centre penitenciari de Quatre Camins. Ell feia temps que es plantejava crear una entitat dedicada a formar laboralment i inserir al mercat de treball reclusos als quals restés poc temps de condemna o bé fossin en tercer grau. Amb el beneplàcit de mossèn Oliveras, ànima del projecte, la subdirecció de Quatre Camins va donar el vistiplau i l’associació es va posar en marxa. Després de tenir clar que els treballadors havien de cobrar un salari el més digne possible i després de constituir la primera junta, es va decidir nomenar gerent Esteve Pineda Nieto (Barcelona, 1970). Aquest veí de Granollers des de 1976 era aleshores un jove que regia un petit taller d’alumini. Conscienciat per haver viscut una situació familiar que el va marcar de per vida, va afrontar el repte, com diu, “amb molta il·lusió però amb un cert temor”. Al llarg de tots aquests anys han pogut ajudar més de 400 persones. L’associació ha acollit, donant formació i feina (muntatge i desmuntatge d’escenaris, neteja de boscos i jardins...), no només presos, sinó també altres membres de col·lectius amb problemes. No creguin pas que el llibre respon al relat d’una sèrie de fets truculents, no. Al contrari. A la classificació dels llibres d’autoajuda, aquest text podria ocupar un lloc ben destacat. N’estic convençut. Només cal llegir atentament els testimonis de José Julián E., José Martín, Esteban García, José Luis Morón, Xavi Torrellas, Conxi Cantos, Mohamed B. Moha, Jamal, Karim Achalhi... i d’altres plens de tendresa de persones que els han tractat, cas d’en Ciscu i la Carmen del Bar-Restaurant Dragón Rojo. Aquest establiment, situat als baixos del gratacels, és encara un refugi en el qual els treballadors de Dimas són considerats “com de la família”. Al llibre, les paraules més repetides tenen les lletres de gràcies, suport, ajuda, acompanyament, amistat, oportunitat, família, amics, satisfacció, orgull, superació, caliu, atenció... El projecte, que en aquests moments acull una trentena de persones, continua essent fidel als objectius fundacionals. En aquella ocasió, per arrencar l’associació va comptar amb l’ajut de l’Ajuntament de Granollers a través d’un pla d’ocupació. Avui són nombrosos els ajuntaments de la comarca pels quals treballen. L’entitat ha comptat també amb suport de l’Obra Social de La Caixa, Càritas, el Consell Comarcal, la Diputació, la Generalitat... Fins ara, han presidit l’entitat Francesc Oliveras Torrents (1996-1999), Josep Castillo Adrián (2000-2008) i Josep Manel Sebastià Sabater, en el càrrec des de l’any 2000. Home discret, va formar part del grup fundacional. Pineda diu de Sebastià que és “un exemple a seguir i un president modèlic”. Acostumat a treballar en silenci, ha preferit que parli l’Esteve, “que és qui més coneix l’entitat”. A la junta, tots dos compten amb la col·laboració i ajuda de Susana Sánchez (secretària) i de Lucía Sánchez (tresorera). Sempre exigent, Pineda és autocrític: “Satisfets per la feina feta, però potser no hem sabut implicar la ciutadania en un projecte que és de tothom.”

Esteve Pineda, gerent de Dimas Empresa d'Inserció Social

Segones oportunitats possibles