De les activitats que vostè ha fet al llarg de la vida, la literatura ha estat la més constant, la que ha dibuixat un fil de continuïtat?
Sí, perquè la política van ser uns anys, i l’educació també. La literatura ha estat tota la vida, des de petita ja m’agradava escriure… Ara no ho faig gairebé gens, però podria fer-ho, perquè no té límits. Jo he estat de sort, perquè a la vida he pogut fer tres coses importants, i totes m’han agradat.
La primera llavor de l’afició per la literatura, la planta la seva mare, no?
Sí, va ser durant la Guerra Civil. El meu pare va ser perseguit i mort perquè era de dretes. La meva mare tenia por que anéssim a l’escola, i ens va començar a fer classes. No tenia cap carrera però era intel·ligent i en va saber molt: ens llegia poesia, ens va estimular a escriure… Gràcies a aquest pòsit vaig aprendre a escriure en català, perquè la gent de la meva generació ja no en va aprendre a partir del 1939.
Vostès són la generació que, segons l’Espriu, ens va salvar els mots…
Una minoria vàrem tenir la sort de poder encaixar amb gent de la generació que havia marxat a l’exili i que va tornar, o amb els que no s’havien mogut. Vàrem fer com el Guadiana: anàvem per sota terra per després emergir.
Un d’aquells patriarques era Carles Riba, a qui vostè va conèixer. Com va anar?
Hi vaig parlar només una vegada, amb Carles Riba. Era a Vic, havíem vingut a una d’aquestes festes literàries semiclandestines. Per a mi, va ser com conèixer el Messies! Era un gran mestre, estimulador, em va demanar què escrivia… i gràcies a ell vaig començar a llegir els clàssics. I un altre que vaig tractar encara més, d’aquesta generació, va ser l’historiador Ferran Soldevila. Com més gran, més els he admirat a tots dos! En temps de la República, la cultura havia arribat a uns nivells extraordinaris, vés a saber on seríem si no s’hagués estroncat! Ells ho van veure tot esmicolat, i en lloc de plorar en un racó, van intentar redreçar-ho amb aquests petits grupets. Són una gent extraordinària, mai no se’ls lloarà prou. Tant de bo ens hi assembléssim!
Com a professora, tenia fama de rebel…
De coses que ara farien riure! S’ha de dir que aquí vaig trobar una directora al Pare Coll, la germana Adroher, amb qui ens vàrem entendre molt bé. Em tenia com la filla díscola, però em deixava fer. Però la varen canviar per una altra que era filla de militar, i em va treure!
Vostè ha escrit poesia, novel·la, assaig… però el que més ha fet és literatura infantil. Per quin motiu?
Va començar més tard, quan vaig ser àvia. No he estat una àvia de fer jerseiets, però he fet llibres a les meves nétes. I he tingut la sort que molts d’aquests llibres s’han incorporat a les escoles com a lectura. També pensava, quan m’hi vaig posar, que els llibres per a nens els tractaven com a tontos o estaven mal escrits. I si no poses bé les bases del llenguatge els primers cinc anys, ja mai més no l’aprendran bé. En literatura per a nens, t’hi has de mirar més!
Amb aquests llibres, com ha dit algunes vegades, vol encendre focs?
La frase no és meva: la vaig llegir en una revista francesa de pedagogia: un nen no és un sac que s’ha d’omplir, és un foc que s’ha d’encendre. És tan bonic que ho vaig convertir en el meu lema.
La novel·la que considera més madura i sincera és Quan xiula el tren?
És molt autobiogràfica, tot i fent la trampa de triar el que t’interessa i el que no de la teva vida (riu). Ara bé, em va deixar tan exhausta que des de llavors no vaig escriure més. Va ser com buidar-se, ho vaig reviure tot…
