“‘Sis dies corrents’ és una pel·lícula que, com ‘La plaga’, no es podria haver fet amb actors”

Sis dies corrents arriba als cinemes després d’haver obtingut diversos premis i haver passat per diferents festivals internacionals. És una garantia de cara a l’estrena a les sales, amb el públic general? De garantia no n’hi ha mai cap. En el cinema fem molts crides al públic perquè hi vagi, tenint en compte que hi ha un canvi d’hàbits i costa molt que la gent vagi al cine. Però és veritat que el fet que hi hagi hagut tants premis, a més, de diferents tipus, uns de jurat i uns altres de públic, ens fa pensar que és una pel·lícula que connecta bé amb la gent. Sí que és veritat que partim de la problemàtica que la gent va poc al cinema i que aquestes pel·lícules que no tenen unes cares gaire conegudes és més difícil que arribin al públic. Però en canvi partim de l’avantatge que aquesta comèdia, aquesta pel·lícula està connectant molt bé amb el públic. I tant de bo això es reflecteixi amb gent a les sales. La connexió vindria d’aquests no-actors, que fins i tot s’han emportat, dos d’ells, un premi a la millor interpretació masculina al Festival de Cinema de Locarno? És un premi de reconeixement a aquesta feina? Per mi sí. Jo sento que tant amb La plaga, com després amb El viatge de la Marta, i ara amb aquesta pel·lícula, puc parlar d’una trilogia de com aprendre a dirigir no-actors, perquè aquesta ha estat la meva obsessió en tota la meva carrera: com aconseguir que gent que no té cap experiència ens doni, ens ofereixi unes interpretacions naturals, autèntiques. I que la gent senti que tenen un valor i que les reconegui per sobre de les d’actors. Per tant, per mi és molt satisfactori aquest premi perquè és com el reconeixement a tot un mètode que he anat desenvolupant al llarg dels anys. Ara hi ha altres directores, com Pilar Palomero amb La niñas, per exemple, que també treballen amb no-actors. Es considera una pionera en aquest sentit? És veritat que ho he fet durant tota la meva carrera. Però el que em sento, per sobre de tot, és part d’una tradició, perquè això d’utilitzar no-actors en la història del cinema s’ha fet en molts moments, com sempre que hi ha hagut certa renovació lingüística del cinema, com amb els neorrealismes, en què s’han incorporat no-actors, llocs reals, carrer, improvisació… I concretament en el meu cas, el fet d’haver estudiat el màster i d’haver treballat en pel·lícules d’Isaki Lacuesta, que ja havia començat a fer això, encara que després s’hagi mogut en altres terrenys, doncs fa que em senti part d’una tradició cinematogràfica que és molt antiga. Llavors penso que quan es diu que això és una novetat és perquè estem mal informats. Hi ha moments en què s’ha fet més i en altres menys, però sempre ha existit. A més de treballar-hi, també ho ensenya en diversos tallers. Quin tipus de públic té? Sí, he fet molts tallers, ja. Ara m’estic trobant amb moltíssima gent del món del cinema, però també amb fotògrafs que, per exemple, es dediquen al retrat, gent que té la necessitat de saber com aproximar-se al personatge. He comprovat que no hi ha gent que hi hagi treballat tan sistemàticament i que hagi desenvolupat un mètode tan personal de direcció de no-actors. Em trobo amb molts cineastes que em demanen assessorament, però també amb actors que s’apunten als tallers perquè volen provar coses noves, com treballar d’una forma més intuïtiva, diferent… Sí, sento que en el cinema que li agrada la novetat hi ha més demanda. I no és més difícil treballar amb no-actors que amb actors professionals com Sergi López, per exemple? Sí, però és molt diferent. El que aporten els no- actors a la pel·lícula és tot el seu bagatge emocional, professional, els seus coneixements… I les improvisacions són molt riques, perquè tot el que s’inventen, ells ho han viscut. Llavors això no els ho has d’ensenyar. Si fossin actors els hauries de transmetre tot el que implica una professió. Però d’altra banda, tenen moltes limitacions. Jo insisteixo a dir que són coses molt diferents i que poden fer tipus de pel·lícules diferents. Sis dies corrents és una pel·lícula que, com La plaga, no es podria haver fet amb actors, és un altre gènere. En aquesta pel·lícula ha incorporat el granollerí Gerard Oms, actor i coach d’actors. Quina ha estat la seva aportació? Pensi que tota la gent que apareix a la pel·lícula, tant els personatges principals com els secundaris, són no-actors. Aleshores, necessites ajuda tant durant la preparació com en el set, per donar indicacions a tothom. En Gerard es va incorporar al segon any de treball d’improvisacions i jocs amb els personatges. D’alguna forma, el que els hi estem ensenyant és a aprendre a interpretar-se a si mateixos, a fer una versió d’ells mateixos. I això, en realitat, no és tan fàcil, perquè no assagem les escenes de la pel·lícula. Llavors, per mi és molt important incorporar algú com en Gerard, que té experiència com a actor, com a coach, i al qual també li agrada el risc, un tipus de cinema diferent, amb uns personatges que es nodreixen molt de qui són de veritat ells. Ell ens ha ajudat a fer tot aquest treball. Ell no és l’única connexió vallesana amb la pel·lícula. Hi tenen també els seus petits papers en Lambert Botey i la Margaret Colomer, o la fotògrafa molletana Judith Vizcarra. Sí, jo a la Judit la coneixia de fa molts anys de Mollet i tenia ganes d’incorporar-la a una història. I si la coneixes una mica, això et pot ajudar a entendre de quina manera utilitzem la realitat de cada persona per construir un personatge. Sí, ella fa de Judit, però és una versió de la Judit que jo li he demanat que faci, i que només ella podria fer. Doncs això és exactament el que hem fet amb tots els personatges de la pel·lícula. Amb Lambert Botey també fa molt temps que es coneixen. Sí, el cas del Lambert és pràcticament un homenatge, al seu paper dins l’Associació Cultural de Granollers. Els meus primers curts estan rodats allà, i tots es van projectar al Cineclub. Al final, acabes creant un vincle molt fort amb aquesta gent que segueix la teva carrera i que està lligada al territori. Per això vaig voler fer aquest petit esment. I Anna Molins, de Montmeló, com a directora de fotografia. Sí, és una figura molt important. Estem començant a incorporar dones en els càrrecs tècnics importants. És el primer cop que treballem juntes, i també és el primer llargmetratge de ficció que ella fa. Per a mi era molt important que fos a l’equip. Parlem de la història de Sis dies corrents. Per què va triar tres lampistes i no tres pintors? Doncs perquè el company de la meva mare, en Martí, amb qui jo he conviscut des dels 12 anys, és lampista. I a l’hora de dinar sempre m’explicava totes les seves històries. Jo veia que cada dia entrava en una casa diferent, que tenia un accés molt privilegiat a qui som, a com la gent viu. També vaig comprovar com s’activaven en ell tots els prejudicis, però d’una forma creuada, ja que ell també ho patia com a treballador, sobretot el classisme, que encara existeix amb tanta intensitat. Em va semblar un punt de partida molt interessant per parlar sobre els prejudicis d’uns respecte als altres. Sí, prejudicis, racisme, masclisme… I el Valero podem dir que n’és un bon exemple, de tot plegat. Sí, volia ensenyar aquesta doble cosa. D’una banda, que no tot és blanc o negre, volia esbrinar què hi ha darrere d’algú que té aquests prejudicis. El que ens ha sortit amb el personatge de Valero és precisament que té una vulnerabilitat, una inseguretat respecte a ell mateix, que és potser el que fa que no sàpiga acceptar els altres, segons la meva hipòtesi. Aleshores, d’alguna manera, la pel·lícula parla d’això, de fins a quin punt som intolerants amb els altres quan hi ha una por, una inseguretat, alguna cosa amb nosaltres mateixos que no hem treballat prou. Potser no té tant a veure amb l’altre, sinó amb tu mateix. Aleshores, aquí és on em va portar el Valero. I sempre amb humor. M’interessava molt treballar aquest personatge des de l’humor perquè et genera molta incomoditat, estàs rient amb algú que està dient aquestes barbaritats. I fa que ens plantegem: jo soc d’aquesta manera? Conec gent així i l’estic perdonant? Fins a quin punt ho estem tolerant? És com amb el masclisme, fins a quin punt ens fan gràcia aquestes coses. Ens ha de servir per posar-nos davant el mirall com a societat, perquè en el fons tots som una mica Valero. I ens hem de plantejar com ho podríem fer millor. I el Moha es troba amb la incomprensió i els prejudicis per totes bandes. Els seus companys de pis també se’n riuen d’ell perquè estudia català. Per a mi és una mica aquesta paradoxa del que anomenem integració. Quin preu s’ha de pagar per integrar-te en un lloc? Vol dir que et dissols com a ésser amb una entitat pròpia? A mi no m’agrada gens parlar en aquests termes, perquè crec que és una riquesa tenir diferents maneres de pensar. És igual els esforços que faci el Moha per intentar deixar de ser ell mateix per acabar formant part de la nostra societat, no li servirà de res si el Valero no el vol. Jo faig una gran defensa de ser qui som, d’assumir que som diferents, i que per agradar l’altre, primer l’altre ho ha d’acceptar, no hi pots fer gaire cosa més. D’alguna manera també ens toca a nosaltres fer l’esforç, mirar l’altre i acceptar aquesta diferència. Quin esforç més estem esperant que faci? Quina riquesa té llavors que siguin com nosaltres? Ens toca a nosaltres fer el pas d’assumir que la diferència és una riquesa. L’escena de la pel·lícula, amb els balcons i els diferents inquilins que hi habiten, fa pensar en l’època del confinament total. Va afectar molt la pandèmia a la pel·lícula? No, ja la teníem gairebé rodada, només vam haver de gravar unes coses que ens faltaven després de la pandèmia. Al final, jo crec que li ha donat una nova dimensió. Amb aquests plànols de la ciutat, justament el que volíem era explicar com els lampistes, cada cop que irrompen a casa d’algú, és com si entressin en el seu espai íntim, i generen una dissolució de la frontera entre allò públic i allò domèstic i privat. I justament en la pandèmia també es produïa això. Ostres, és que no teníem espai col·lectiu, i llavors els balcons es van convertir en aquell lloc on mirar l’altre i on tenir la sensació que encara formàvem part d’una cosa col·lectiva. Per mi, es produïa aquesta necessitat de mirar els altres. Sí, és una pel·lícula que parla d’allò col·lectiu i de la necessitat de sentir-nos-en part. Crec també que com que cada dia de la setmana ens explica una història en una casa diferent, penso que la pel·lícula podria haver continuat, perquè darrere de cada casa hi ha una història. Cada casa és un món, darrere de cada persona hi ha un univers que no ens podem ni imaginar. Després no ens serveix simplificar i dir: és un ancià, és una divorciada, és un immigrant… perquè tothom és absolutament diferent, imprevisible, sorprenent, complex, tenim moltes i moltes capes. Després de tres pel·lícules ja es considera una veterana? El procés ha estat més fàcil? Cada pel·lícula és com començar de zero. Bé, l’experiència no és la mateixa, notes que vas adquirint certa pràctica en algunes coses, però com que per a mi cada pel·lícula ha representat un aprenentatge i un risc, sí que visc cada una com si fos la primera vegada. Aquest cop, una coproducció d’El Kinògraf amb Distinto Films. Sí, amb les dues últimes pel·lícules hem fet servir el mateix mètode. Jo començo el projecte, el desenvolupo, i quan tinc construïda més o menys la idea, comencem a treballar amb una productora més gran que pot encarregar-se de buscar finançament, gestionar el rodatge i la distribució, que és molt més complexa. I així jo puc ocupar-me pròpiament de la creació. I algun altre projecte en marxa? Uiii, alguns, però estan verds, verds, verds.

“‘Sis dies corrents’ és una pel·lícula que, com ‘La plaga’, no es podria haver fet amb actors”

La 12a edició del Microteatre de Granollers, en marxa

La Mostra Internacional de Titelles porta 15 companyies d’arreu a Molllet

Platea Mollet recull la programació estable al teatre Can Gomà de Mollet

La gira del Petit Circ Cric acaba amb més de 7.000 espectadors

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la prohibició de les xarxes socials als menors de 16 anys?

[AMPLIACIÓ] Dos joves de Sant Celoni moren en un accident entre dos cotxes a la drecera de Palautordera

La nova era de Can Moreno arriba al Mercat de Sant Carles

[AMPLIACIÓ] Mor un motorista veí de la Garriga en un accident de trànsit a Llerona

Granollers suspèn el mercat de dijous i farà tancar terrasses de bars i restaurants pel temporal de vent previst

La Porxada de Granollers acollirà la ballada de Gitanes més multitudinària

Les autoritats turques detenen i deporten Joan Peiró, de Canovelles, de camí a Síria per denunciar els atacs al poble kurd

Mor a 70 anys Marc Ricart, conegut carnisser del Mercat de Sant Carles de Granollers

Les Gitanes de Cardedeu es traslladen a una plaça més gran

La Volta Ciclista 2026 travesserà el Vallès Oriental

L’Hospital de Granollers, pioner en l’atenció de pacients d’una malaltia de la pell molt desconeguda