Albert Serra torna amb una pel·lícula sobre la tauromàquia, vista a través del torero Andrés Roca Rey, que és un dels millors toreros del moment. L’aproximació es fa totalment al natural, seguint el mètode de treball que ja va fer a Pacifiction (2022); gravant molt i quedant-se amb aquell metratge que troba els moments més genuïns.
El debat exterior que es pugui generar sobre l’art de la tauromàquia, si realment és un art o no, és totalment aliè al que es veu a la pantalla. Nosaltres ens endinsem dins d’Andrés Roca Rey, i veiem com és de gran la seva ambició, i quina és la força que l’empeny a posar-se davant del toro, a jugar-se la vida. “¡Recuerden, Cartagena!”, crida el protagonista després d’una torejada important, el senyal de qui vol passar a la posteritat, ser reconegut i mai oblidat. La corrua de companys i ajudants del torero també s’encarrega de fer-li sentir això: “¡Cumbre, cumbre!”, “¡Qué grande eres!”, “¡Qué templanza!”, i molt més argot del gènere. L’Andrés s’ho escolta amb la cara impassible, potser pensant en la següent corrida, o com d’important és el que ha fet, o la sort que té de seguir viu…
Com a bona pel·lícula d’Albert Serra, les escenes s’allarguen i els plans insisteixen en el que s’hi veu fins que se n’acaba traient un entrellat. Així, mentre veiem el toro i el torero en acció, amb un enquadrament mig sencer que només es limita a aquests dos personatges, a mesura que passen els minuts es genera aquesta immersió en la realitat taurina: els esbufecs i les envestides del toro, els insults i els moviments tibats del torero. On ens hi submergim o ens adormim, no hi ha alternativa.
Tardes de soledad ens fa albirar l’obsessió d’un home per un art, per transcendir més enllà de la simple existència. És tauromàquia, però és evident que es troben molts paral·lelismes amb altres disciplines artístiques.
I entre tot això, l’absurditat. Per què una persona es jugaria la vida davant d’un toro, per què cal matar el toro? I tota la crueltat que comporta? La càmera no evita aquesta realitat; veiem com fan caure el toro, veiem com el rematen. Que aquest documental aixequi polèmica no és cap sorpresa; la càmera de l’Albert no jutja ni critica, només mostra. A partir d’aquí, la ideologia la posa l’espectador.
{{ comment.text }}