Després de sis mesos, el teatre presencial ha tornat aquest cap de setmana passat al Teatre Auditori de Granollers amb la presentació de la sarsuela La del manojo de rosas, amb la companyia Milnotes. Aquest és un dels espectacles que es van haver d’ajornar per la situació de pandèmia, i que ha marcat la nova temporada, de setembre a desembre, que es presenta aquest dissabte amb Tortell Poltrona i les Balkan Paradise. La directora de l’equipament, Tracy Sirés, parla del treball d’aquests mesos per adaptar el teatre i la programació a una nova situació.
Mig any després de tancar, aquest cap de setmana torna el teatre al TAG. Ha costat gaire arribar fins aquí?
Ha estat un camí ple d’incerteses, sempre molt pendents dels protocols i de l’evolució de la pandèmia. Ara mateix, la normativa que tenim, especial per a l’àrea metropolitana, ens marca que podem programar amb un 50% de l’aforament. Per tant, hem plantejat tota la temporada, de setembre a desembre, amb previsió d’omplir com a mínim el 50%, i si la situació ens ho permetés, en cas que es normalitzés, en principi podríem anar al protocol del juliol abans dels rebrots, que ens permetia programar el 100% de l’aforament, sempre que complíssim les condicions de portar mascareta, seients numerats i venda informatitzada per recollir les dades dels assistents. Igualment vam prendre la decisió que d’alguna manera ens permetia afrontar la temporada amb més tranquil·litat per al públic, que era deixar una butaca buida entre compra d’unitat familiar o de grup social, una mica perquè l’espectador se sentís més còmode i segur.
Ara se’ls permet arribar a l’aforament del 70% enlloc del 50%.
En tot cas, nosaltres partim d’un mínim d’ocupació del 50%, que són uns 350 seients.
Una temporada normal, el TAG té una ocupació mitjana de més del 70%.
Sí, fa dues temporades era del 77%. És clar, aquest percentatge és la mitjana de la suma de tots els espectacles. En alguns, com música moderna o projectes com Cantània, el TAG sempre s’omple al 100%. Però en ser un teatre públic intentem treballar totes les formes artístiques i donar suport a totes les manifestacions i gèneres, Això fa que amb la dansa contemporània, o obres de teatre de més de risc, no omplim al 100%. Hi ha un dèficit de públic, que ja assumim. Com que tenim una programació molt variada, ens afecta molt però no tant com a un teatre privat.
Aquests no es poden arriscar tant.
A ells els afecta totalment tenir públic o no. Si ens fixem en la programació d’alguns teatres privats de Barcelona, no hi ha dansa contemporània, ni circ o teatre més de risc. Són propostes molt pensades per al gran públic. Nosaltres, aquestes propostes, que giren per Catalunya, moltes vegades les acollim. En aquestes sí que la mesura del 50% ens afecta. Es genera una tensió entre què valen aquestes produccions, l’ocupació que pot generar i els ingressos que tens. Som un teatre públic i és obvi que ens ha destarotat tot el pressupost i hem hagut de repensar i fins i tot anul·lar propostes, o passar-les de temporada.
Com definiria l’actual temporada?
Diria que és una barreja de la temporada anterior, perquè hi ha algunes propostes reprogramades que tornen a ser aquí, com Mrs. Dalloway, o el concert d’El Kanka, o Suite Toc núm.6, de Les Impuxibles. Hem intentat buscar l’equilibri entre totes les disciplines i tots els gèneres, i buscar propostes engrescadores.
Així, hi haurà espectacles nous.
Sí, sí, en teatre, Alguns dies d’ahir, o T’estimo si he begut, de l’Empar Moliner, una producció de T de Teatre, La Brutal i Dagoll Dagom. S’hauria d’haver estrenat a Barcelona i després girar, i ara és al revés. També Mariana Pineda, un clàssic de Lorca que val molt la pena. I propostes de petit format molt interessants que plantegem a Llevant Teatre.
Aquest teatre tornarà a obrir amb normalitat?
Ara mateix, nosaltres portem la programació artística de Llevant Teatre. Aquest any, durant el confinament havíem de fer un procés de participació ciutadana i de reflexió per entendre el paper que té Llevant Teatre, quines necessitats té la comunitat artística nostra, quins usos podria tenir… Era un any per dedicar-lo a la reflexió abans d’engegar el nou projecte. Això s’ha vist afectat, però en principi començaríem ara amb la programació i amb el procés i de cara a la temporada que ve ja veuríem quina és la direcció que té el projecte.
Què s’hi podrà veure aquests primers mesos?
Serà tot petit format, teatre més experimental, no tant per al gran públic. Sí que hi ha grans artistes però no grans produccions. Una de molt interessant serà Les coses excepcionals o 360 grams. Són produccions que ens faran pensar, molt adequades per l’època que estem vivint.
Estan contents amb la programació final?
Sí, i el que tenim són moltes ganes de tornar a engegar i que la màquina no pari.
Com està responent el públic?
En els espectacles reprogramats hem tingut molt poques sol·licituds de devolució d’entrades. I això és un bon senyal, és esperançador. La gent que ja tenia l’entrada ha volgut esperar la nova data. És cert que, en haver-hi reprogramació, la venda d’entrades per la nova temporada és atípica, costa comparar-ho amb la temporada anterior. I encara és d’hora. Tot just aquesta setmana hem començat la venda d’abonaments. Crec que la gent potser anirà més a l’última hora. La tendència era d’una compra més anticipada, i ara potser això canviarà. També hem previst menys espectadors, entenent que alguns espectacles de teatre o música clàssica tenen un públic més gran, i aquest potser té més por de tornar al teatre.
De cara a la propera temporada treballen de la mateixa manera?
Sí, estem treballant amb la mateixa previsió del 50%. Veurem com evoluciona perquè tot és incert. Crec que sempre anirem amb uns mínims, i espero que aquests mínims no baixin del 50%, que la màquina no pari. Ara estem plantejant la temporada vinent i ens trobem amb projectes més de caire pedagògic, amb processos amb molts alumnes com Cantània o Mapa de Ball. Estem prenent decisions per veure com reconduïm aquests projectes, estudiem com tirar-les endavant amb les dificultats que comportaria.
Per tant, no es descarta una Cantània l’any que ve.
Ara mateix no ho tenim descartat, però hi ha diferents opcions. Una seria dir: “No ho fem perquè és inviable.” La part de la platea no em preocupa, la tenim controlada, és supersegura, però la part de l’escenari, quan són projectes participatius i educatius és on hi ha més dificultat, perquè es barregen escoles. Ara mateix, és inviable. Però com que el sector de la cultura és molt tossut, i els artistes i projectes són supervivents, sempre es busquen solucions. Ara és el moment on es miren totes les opcions. Crec que d’aquí a un mes sabrem què passa amb els projectes educatius de l’any que ve.
I el mateix amb tots els equipaments d’Escena Gran?
Sí, tant TAG, com Llevant, Nau B1, la Casa Sant Francesc i Can Palots. Sempre hi ha un equilibri de format i de gèneres. La Nau B1, especialitzada en música moderna, sempre porta bons concerts però ara haurà de reduir l’aforament, poseran més de petit format.
Altres novetats?
Hem incorporat el descompte del 50%, a més dels menors de 30 anys, als aturats i als autònoms amb prestació extraordinària. L’altra és que tindrem Escarlata Circus com a companyia convidada. Juntament amb els teatre de Llinars, Cardedeu i Sant Celoni hem preparat un recorregut amb tot l’imaginari de l’Escarlata Circus.
Què n’han tret, del confinament?
Un dels projectes que vam engegar i que ens agradaria seguir és la revista Repensem-nos. És una reflex de la nostra voluntat de no només programar, sinó de tenir un projecte al voltant de les arts escèniques, perquè les potenciï. És el cas de les activitats paral·leles de 360, en què a més de fer la representació pròpiament dita, intentem programar un assaig obert, una xerrada, una classes magistral… Aquesta és la feina que dona sentit a un teatre públic.
{{ comment.text }}