Helena nota un calfred i tomba el cap inconscientment, com si el tremolor vingués de fora i no pas de dins. Passeja la vista pel mobiliari antic i centra l’esguard a la catifa, que és una taca obscura llençada a terra. Es fica la mà a la butxaca i palpa el tub de pastilles. El sacseja i escolta el soroll que provoquen les poques píndoles que hi resten. Després treu la mà de l’amagatall i la deixa caure somorta.
El gat miola i s’ajaça als seus peus just abans d’iniciar el ritual de llepar-se delerós les potes del davant. Helena se’l mira hipnotitzada, com si fos la primera vegada que li veiés fer. Els ulls immòbils, clavats en el pelatge tigrat; el posat fred, perduda ja la facultat de canviar-lo; els llavis fent la boca petita, premuts, tal com li varen anar quedant amb el temps.
Torna a orientar la mirada vers la finestra i s’hi apropa. Tot just clareja. Es repenja al vidre i l’embruta amb el seu alè. Cada expiració hi deixa un petit tel humit. Se’n separa una mica i la boira es dissipa de vores cap endins fins a desaparèixer. Llavors intueix l’estampa descurada del pati i el terra cobert de fullaraca, restes d’una parra que s’han anat despenjat dolçament i que aquest any en François no recollirà. Encara és estiu, la nit d’estiu d’un mes de setembre avançat a la tardor.
Més d’una vegada Helena havia sentit a dir que volien fer tallar la parra per estalviar-se la feina d’haver de mantenir-la, però tan bon punt naixien els raïms la gent d’aquella casa es desdeia ràpidament del mortuori pensament. Ella se n’acontentava en silenci. Res la plaïa més que passar estones sota les penjarelles durant les hores de sol calent afigurant-se que es trobava en un envelat acabat de guarnir on, malauradament, no hi tocava pas orquestra.
A dia d’avui es pot ben assegurar que Helena ha perdut la capacitat de commoure’s. No hi ha res en aquesta vida que pugui fer-la compadir. Passa estones observant el món des de la talaia, espiant les anades i vingudes dels qui transiten pel carrer, fent-ne suposicions i inventant-ne històries. De vegades detecta un indesitjable amorrat a la reixa d’entrada, algú que s’entreté contemplant la desolació d’una casa submergida en heures, algú que rep una maledicció per part d’Helena com a premi a la seva tafaneria.
Asseguren, els qui la van veure arribar, que els anys l’han transformada en un vesper. Tots tret d’en François, que intuí que ella era un vesper el mateix moment en la que la veié traspassar la reixa d’entrada. François li captà de seguida les brases enceses per la crispació que se li escapaven pels ulls. Helena ja llavors posseïa la mirada enfebrada, i no era ni per tristor ni per pena; més aviat era una ira rància allò que tothora la corcava fent-la espurnejar.
La tieta Marie sospesà molt seriosament la qüestió de l’acolliment. I si Helena finalment acabà traspassant el llindar fou perquè Marie es veié moralment obligada a quedar-se amb la mossa. Permetre que sang de la seva sang anés a parar a mans de desconeguts no era acte de bona cristiana, raonament que la tieta maleïa lamentant-se de la seva dissort. Així, a contracor, accedí finalment a fer-se càrrec d’algú de qui no tenia cap ganes d’ocupar-se. Però, quina altra cosa podia fer? Sang de la seva sang. Merde.
Helena coneixia d’antuvi que era allí per a disgust dels ocupants d’aquella mansió de senyoratge. Vingueren a rebre-la dues dones: la primera aparentava ser una mena de mestressa, d’esquena dreta i parlar segur; la segona caminava d’ànec, remenant un cos rabassut i incòmode. Totes dues s’arreglaven els cabells tibant-los cap enrere i vestien idèntiques, amb davantal de farbalans nuat a la cintura. Li pregaren que s’esperés a la sala que quedava a mà esquerra, que tenia uns cortinatges de verd molsa que tapaven mig finestral i enrarien l’ambient jugant a la mitja claror. La tieta Marie aparegué poc després, i amb el gest que féu només mirar-se-la Helena en tingué prou per saber-se un destorb.
La jove s’acostumà a espiar Marie sempre que la dona rebia visites senzilles, de gent que li agraïa això o allò i que li portaven paquetets lligats amb fil de pobre. Marxaven tots amb les gràcies mastegades de tant repetir-les, fent reverències mal fetes que a més d’un haurien fet riure. Quan això succeïa Helena procurava amansir la tírria que li sentia, perquè allò de veure-la convertida en benefactora de quatre arreplegats més aviat la irritava, i així, de mica en mica, abandonà la idea d’obligar-se a sentir-li estima.
Sovint pensava que Marie era massa oposada a sa mare per a ser-ne germana. L’una, plena de lloances; l’altra, un manyoc de pors inútils que mai li serviren per a res més que per a contagiar al seu marit i per a empastifar la vida de la seva filla amb una capa permanent de negacions carceràries.
Tots dos morts en un accident, així acabaren. S’estimbaren amb el cotxe i Helena queda òrfena en qüestió de segons. No se’n dolgué. No li vingueren llàgrimes als ulls ni sentí la ganivetada de la solitud quan li ho notificaren perquè la solitud formava part de la seva vida des que ella podia recordar. Sempre fent-se passar les temors i els neguits tancada sola a l’habitació, amanyagant qualsevol cosa flonja que la pogués confortar, callada i obedient fins a convertir-se en marbre, un marbre que ara tan sols la ràbia alliberadora sembla poder esquerdar.
La inesperada defunció dels pares obligà a decidir què fer amb l’al•lota.
Afortunadament algú recordà la tieta del nord, aquella que vivia a França, a un pas de Catalunya, i que es feia anomenar amb nom gavatx.
La tieta Marie, la salvació.
Feia bo la primera vegada que les sabates d’Helena trepitjaren els pàmpols escampats pel pati. En François li era d’esquena, escombrant la natura prematurament difunta, fent-ne piles.
En sentir-la, François es girà i l’observà detingudament. La basarda li encarcarà l’espinada. No li féssiu pas dir què va ser aquell avís, però el portà a endevinar que aquella noieta de 13 anys no era aigua clara.
D’aquell dia ençà han passat set estius. A hores d’ara tothom descansa d’una manera o d’una altra, i les amistats que papallonejaven properes han volat lluny. Cap ànima, tret la d’aquests gats avesats a fer la seva, s’acosten a la casa i a Helena. Antics coneguts la sotgen de lluny, abstenint-se d’apropar-s’hi per si se’ls encomana la malastruga que fa que, d’aquell palau de senyors, ja res en romangui.
Antoine va ser el primer d’anar-se’n, després ho anirien fent la resta del servei en degoteig continuat. La senyoreta Helena els feia venir desassossec, deien. Eren petits detalls els que els anguniaven, menudalles incontrolables, coses que espantaven i que tal vegada només hauria pogut entendre algú avesat a viure igual que Helena, privada permanentment de la carícia de l’amor.
Marie la feia vigilar. Cada vespre rebia les informacions sobre tot allò que se li havia vist fer al llarg del dia a la senyoreta. Mentre escoltava, Marie sacsejava el cap en senyal d’acord o desacord, segons vinguessin donades. Si el seu dia l’havia quasi plaguda, una mirada misericordiosa acompanyava el següent àpat conjunt; en cas contrari, la tieta feia un posat agre que Helena aparentment ignorava mentre, silenciosa, s’empassava la menja.
Helena, dins seu, moria per un bri d’afecte, però Marie no hagués sabut pas com oferir-li’n. Totes dues eren com les fulles caigudes, exànimes i de fàcil trencadís.
La darrera a marxar va ser Juliette, que era qui duia més temps al servei de la senyora i qui li portava la paperassa. Duia unes ulleres gruixudes que li amagaven els ulls i un pentinat que l’envellia. Pensava Helena que havia de ser més jove que no pas aparentava, i que aquella roba mancada de virolat encobria un cos que no havia tastat home. Helena també vivia amb aquesta mancança, però no se’n dolia. Es mirava els homes i res s’alterava. Valia més seguir sola, com sempre havia estat, passejant a les nits sota la parra, amb els peus tan descalços com el cor.
Sense Juliette, Helena i Marie restaren soles a la gran casa.
Fou llavors quan Marie començà a fer estranyeses. A les nits brollava suor i es despertava pels volts de quarts de quatre tota amarada. Llavors obria la finestra i es banyava en l’oratge nocturn, i li quedava el cos glaçat i esporuguit. Els cabells grisos li voleiaven mentre restava immòbil, lliurat l’esperit al diàleg del vent amb els arbres, tan romàntic al seu entendre que aconseguia estovar-li el desconsol. La inseguretat la dominava, i la dona ferma que havia estat inicià la davallada.
Es tornà amiga d’escriure i ho feia gairebé tot el dia. Entregà a Helena el pes de la casa. Rondinava. Ella, que sempre havia estat dona de maneres, xerrotejava en català afrancesat a totes hores. Menys quan escrivia. Féu enviar cartes a totes les amistats que mai els arribarien. Tampoc les visites que acostumava a rebre tornaren. La tieta Marie no sabia què passava. La seva intel·ligència s’esfumà. S’enganyava dient que eren males èpoques i que la gent no estava per a viatges. Helena li escoltava els renecs i callava satisfeta.
De passar a sentir-se una nosa, s’anà convertint en la seva confident.
Marie agraïa innocentment l’acció d’aquella jove que tan bé anava aprenent a manegar-la. Helena s’assemblava talment a una aparició del cel que promet guiar el perdut, una aparició que, no obstant, no provenia pas del cel.
Fa deu minuts que Marie acaba de traspassar.
Helena hi era, complaent-se amb la visita de la mort, serena, repenjada al llindar de la porta contemplant com la tieta expirava, sense vacil·lacions ni penediments, ocupada a fer sonar les tres pastilles que restaven al tub, talment com fa ara encarada vers la finestra tot guaitant el pati, clavat l’esguard en qualsevol racó mentre espera tranquil·lament que vinguin a emportar-se-la.
La fullaraca d’enguany reposarà al jardí fins que el nou propietari se n’ocupi, aquell benastruc que ha d’heretar la casa i el que l’envolta, un desconegut que en farà reviure l’esplendor quan hàgim tombat el darrer full del calendari i tinguem un nou any per celebrar.
La tieta, en un rampell de confiança, n’hi havia parlat d’aquell home que tot ho havia d’heretar. I a Helena no li havia fet cap gràcia la conversa. De nou el no ser ningú ni el posseir res. De nou la fiblada del menyspreu. La dona suposadament amiga, la parenta per fi domesticada, tenia pensat tornar-la a deixar sota l’empara de la buidor sense ombra de remordiment.
Els ulls d’Helena es tornaren a encendre tenyits del dolor i la fúria del passat.
Ara Helena observa més enllà del vidre. Tensa la musculatura en identificar un parell de gendarmes penetrant dins el pati. Els espera, ella mateixa els ha trucat, però, tot i així, no deixen d’impressionar-la. Trepitgen la fullaraca i Helena imagina el gemec, plany ignorat.
Els homes entren dins i pugen les escales precipitadament i provoquen un enrenou engrandit, talment com si entrés un exèrcit sencer en època de guerra en lloc de fer-ho tan sols dues persones. El gat que jeia s’amaga sota el llit, intimidat pel terrabastall.
Helena li dedica una última mirada abans d’entregar-se.
Trencadís de fulles mortes l’acomiada.
