Paco Merino, pintor (1948-2004)

El pintor Paco Merino Pavo (Ribera del Fresno, 1948 – Granollers, 2004), va morir als 56 anys un 11 d’agost, tot just quan molts dels seus amics eren de vacances. La notícia de la seva mort va sorprendre tothom, tot i que els més propers sabíem que feia temps que lluitava contra una malaltia greu. A principis del 2004, Merino encara es mostrava valent i feia tot el possible per fer una vida normal. Amic de les sobretaules llargues, vaig tenir l’ocasió el juny d’aquell any de participar, juntament amb el pintor Diosillo, en alguna. L’últim intens debat que vam tenir va girar entorn les bondats culinàries dels espàrrecs de marge mentre gaudíem d’una tranquil·la passejada pels boscos de Cànoves. Han passat 14 anys des d’aleshores i cada any, per aquestes dates, em venen a la memòria aquelles trobades. També recordo el seu funeral a la parròquia del Jaire (la Torreta), i el desconsol que van mostrar alguns dels seus amics pel fet de no poder-se acomiadar d’ell com haurien volgut per ser fora de la ciutat. Merino, d’esperit i de pensament lliure –debatre amb ell sobre determinats temes era sovint força complicat a causa de la tenacitat que mostrava a l’hora de defensar les seves tesis– va formar part del grup d’artistes que els anys 70 i 80 del segle passat van portar a terme una important moguda a Granollers. Eren els temps en els quals molts artistes com ell apostaven per mostrar la seva obra més enllà de les galeries d’art, en espais poc convencionals, entre els quals uns quants bars i restaurants (Bar Bèria, La Cantonada, Bar Radikal...). Després de ser un dels fundadors del col·lectiu artístic Art Granollers, va presentar per primer cop la seva producció artística a la Sala Sant Jordi sota el títol “Paco Merino, cuatro años de pintura en Granollers”. A partir d’aquest moment, el pintor va apostar no només per la creació, sinó també per la divulgació de l’art, entès aquest com un camí reivindicatiu al qual sempre va ser fidel. Els anys 80 va participar en projectes com el de l’Associació d’Artistes Locals, grup que va apostar per l’art contemporani. Tot i que també va fer alguns treballs per a l’Ajuntament, sempre deia que detestava l’art i la cultura oficialista. Merino, que va participar en projectes artístics de caire pedagògic al Centre Comarcal de Teatre, va trobar també en l’escenografia teatral una forma d’expressió reivindicativa a la qual es va dedicar intensament. Malgrat les seves reticències vers tot allò que feia olor de convencional i d’oficialista, el galerista Antoni Botey el va convèncer l’any 1994 perquè exposés a la seva galeria del carrer Agustí Vinyamata. Merino visitava molt sovint aquest espai per veure l’obra d’altres artistes i per parlar amb l’Antoni, amb el qual l’unia una gran amistat. L’exposició de la galeria AB va servir per veure el millor Merino artista, ja que va presentar unes obres al límit de l’abstracció inspirades en uns escenaris menorquins que havien format part de la seva vida en diverses èpoques i circumstàncies. A Menorca sempre es trobava bé i a Menorca va tornar unes setmanes quan va veure que la vida se li escapava. Malalt i lligat a la cura dels seus pares, els seus últims anys van resultar complicats donades les dificultats que tenia per viure només de la seva obra. Sempre amb bons amics –entre els quals l’Oriol Muntanya i la seva dona Montserrat Ponsa, i en Frederic Roda–, era assidu del restaurant El Mirallet. Va ser en aquest espai on els seus companys habituals de tertúlia van decidir l’any 2002 posar en marxa el grup Pro Art Paco Merino amb l’objectiu de garantir la conservació i difusió de la seva obra i... d’ajudar-lo econòmicament. Des d’aleshores i fins ara, aquest grup ha aconseguit –cosa insòlita per aquestes contrades– convocar amb èxit i amb una dotació de 2.500 euros, un premi artístic que té com a fi el foment de l’experimentació, la innovació i la reflexió artística. I de pas, cosa prou important també, ens permet constatar que hi ha artistes i llegats artístics, com és el cas d’en Merino, que sobreviuen a la seva mort. Tot i que potser no hi hauria estat d’acord –mai no vaig entendre les crítiques furibundes que va llançar contra alguns artistes, amb molts dels quals es va enemistar–, el Museu de Granollers li va dedicar, gràcies al bon treball realitzat per Carles Riobó i Glòria Serra, una exposició l’any 2013 que li feia justa justícia.

Paco Merino, pintor (1948-2004)

Un pintor recordat i valorat