Els finalistes del Premi Vallesà de l'Any 2017

El divendres passat, com cada any, EL 9 NOU va celebrar la gala del Vallesà de l’Any, l’acte –de tots els que organitzem– que a mi més m’agrada. Crec que actes com aquest tenen més sentit que mai en aquests temps de confusió i conflicte, quan arreu del món occidental triomfen opcions polítiques i actituds tan estranyes i allunyades de l’Europa inclusiva, solidària i pròspera que molts vam somniar. Són temps també en què la digitalització ha accelerat, encara més, els ritmes i correm el risc de perdre la capacitat de concentrar-nos, d’aturar-nos i d’assaborir les coses, i ens costa distingir allò que és substancial del que és senzillament vistós. Crec que, encara que només sigui un dia l’any, val molt la pena parlar de persones que donen el seu temps a canvi de res, senzillament perquè creuen en allò que fan, i no necessiten penjar-ho a les xarxes socials per sentir-se reconegudes, perquè el reconeixement no és el que les mou. Per aquest motiu, voldria adreçar unes paraules als cinc finalistes. A la Fe Fernàndez, responsable de la llibreria L’Espolsada de les Franqueses del Vallès: Des d’EL 9 NOU compartim la teva inquietud. La teva lluita és la nostra lluita. Pensem que el paper és molt més que un suport i que el tancament de quioscos i llibreries no es resol renegant de les noves tecnologies i dels nous canals de comunicació, sinó fomentant el respecte i la humilitat. Respecte per la bona literatura, pel bon periodisme i pel coneixement. I humilitat per acceptar que llegint podem aprendre, avançar i millorar. I m’atreveixo a dir que si tots llegíssim més llibres i diaris –no frases de 140 caràcters– potser ens arribaríem a entendre i a posar-nos d’acord. A en David Sánchez, president de l’Associació Polseres Candela: La teva història, a més de bonica, és impressionant. Cinc anys seguits aconseguint centenars de milers d’euros venent polseres em sembla una gesta increïble. És evident que la clau és que no veneu polseres, sinó que sembreu i recolliu generositat. En qualsevol cas, deus tenir unes quantes virtuts per haver aconseguit tot això. T’imagino convincent, persuasiu, infatigable, tenaç, generós, considerat i amable. Quasi segur que no m’equivoco. Moltes felicitats i ànims per seguir endavant! A Francisca Abellanas i Clara de Riba, de l’escola d’alfabetització de dones de la parròquia Nostra Senyora de Fàtima: Imagino la vostra tasca molt gratificant: conèixer dones d’altres cultures, i aconseguir que entenguin que ser dones, pobres, emigrades i quasi analfabetes no les fa inferiors; i que aprenent a llegir i a escriure el català podran passar dels marges de la societat a l’arena, de la invisibilitat al protagonisme, de l’exclusió a la inclusió; i fer-los entendre que no han nascut predestinades a ser eternes actrius secundàries. Un projecte ambiciós i difícil, a estones cansat i frustrant, suposo, però segurament ple de complicitats i recompenses. Us animo a seguir i us desitjo molts èxits. Al Pepe Baena, rector de la parròquia de Sant Francesc d’Assís: L’altre dia llegia que Adam Smith va rebre l’encàrrec d’un noble adinerat de l’època per fer de mestre i tutor del seu fill i viatjar amb ell per tot Europa. Al pobre Smith l’encàrrec no li feia gaire il·lusió però li pagaven molt bé i va acceptar. En aquells viatges, ociós i avorrit, va escriure per distreure’s i ocupar el temps La riquesa de les nacions. Aquesta anècdota, una mica fora de lloc en aquest context, em va fer pensar que si jo fos un noble adinerat i pogués escollir un tutor per als meus fills, els confiaria a Pepe Baena, convençuda que amb ell aprendrien tot allò que val la pena aprendre i es convertirien en persones bones i honestes. I finalment, unes paraules per a la Lluïsa Oller, presidenta d’honor de la Fundació Viver Bell-lloc, escollida pels lectors d’EL 9 NOU Vallesana de l’Any 2017: Quan preparava aquest escrit vaig rellegir els articles que la redacció d’EL 9 NOU havia escrit i publicat sobre els 12 candidats a Vallesà de l’Any. El de la Lluïsa contenia algunes frases, dites per ella, tan fascinants que em va semblar inútil intentar explicar amb paraules meves qui és i què ha fet. En reprodueixo algunes. El seu lema: “Ni tenir ni donar, compartir.” I el seu afany per compartir ha anat tan enllà que avui comparteix la seva casa, allò més íntim i personal que tenim. Una altra frase que descriu el moment en què va començar el projecte del Viver Bell-lloc: “Ens vam trobar –diu–. És com quan hom busca una manera de viure i troba allò que ha somniat, és com una abraçada que fas a algú que estimes molt.” I, finalment, el que jo interpreto com una mena de testament vital: “No m’arrapo a les coses, deixo que flueixin com un riu. Però l’essencial no desapareix. Mentre pugui sentir aquest camí que he fet, i estigui al costat d’aquesta gent tan maca que tira el projecte endavant, seré feliç.” Lluïsa, no m’estranya que fóssiu la guanyadora de la nit. Com diu en Ramon Solé a l’article que us va dedicar, “la vostra petjada serà impossible d’esborrar! Moltes felicitats per aquest premi tan merescut!”. I ja per acabar, deixeu-me agrair als lectors d’EL 9 NOU i als membres del jurat que va decidir els noms dels 12 nominats, la seva col·laboració en la tria del Vallesà de l’Any i a l’Ajuntament de Montmeló i al seu alcalde, Antoni Guil, per la bona acollida que ens van dispensar.

Els finalistes del Premi Vallesà de l'Any 2017

Val molt la pena parlar d’ells