LA VOLTA AL VALLÈS EN 80 MONS
Veronica Menichini, de 48 anys, fa una aposta avantguardista: tirar fotos analògiques, les del carret de pel·lícula i el revelat de laboratori. Sobre suports diversos, ara les seves imatges s’estan convertint en joies.
De la Calàbria a Catalunya…
Els 25 anys els vaig complir a Barcelona. I va ser una casualitat. Jo volia anar a Hamburg, però una amiga em va dir: “Per què no vas Barcelona?” I així va ser. Algun cop m’hi he allunyat i he estat vivint a Alemanya i a Madrid, però la base sempre torna a ser Barcelona.
Per què?
No ho sé ben bé: coincidències de la vida i trobar alguna cosa que et fa sentir còmoda. Vaig començar a estudiar fotografia a Barcelona i hi anava a una escola que posava molt d’èmfasi en la foto analògica, en les coses que després m’han marcat un camí. Hi va haver un punt que m’hauria agradat anar a viure a Lisboa, però em vaig quedar embarassada i no m’he mogut més.
I com va arribar a Cardedeu?
Tenia una masia amb uns amics a Palautordera i cada vegada que hi passava amb el tren m’agradava aquest poble. Tampoc no sé ben bé per què. Potser perquè era el primer poble d’aquesta zona que em semblava més bonic i més a prop de Barcelona. Ara hi porto uns vuit anys.
Què tal la relació amb Cardedeu?
Bé. És una convivència solitària. Estic molt concentrada amb les meves coses. Barcelona m’agradava molt, però també és més dispersa. A Cardedeu puc concentrar-me molt. No tinc gaire vida social, no conec gaire gent, però és just el que buscava. Hi ha alguna cosa que m’ha retingut aquí. I també tinc un fill adolescent i, amb ell, tampoc no pots fer el que vols.
Quines són “les seves coses”?
M’agrada molt la fotografia, però la fotografia analògica, que està fora de temps, amb la qual és difícil guanyar-s’hi la vida. Però, vaja, jo ho vaig provant. Ara estic fent un petit projecte de fotografia sobre ceràmica. I hi ha una joieria del poble, l’Anna Toledo, que m’ajuda a fer joies amb les imatges que faig. I també hi ha una ceramista, la Roser Viader, que també m’hi ajuda. Hi ha un circuit de gent que m’està ajudant en aquest projecte.
Com són aquestes peces?
Són fotos de natura que he anat trobant en els meus passejos pel poble. És un petit projecte que s’ha cuinat tot sencer aquí a Cardedeu.
Per què la seva aposta per la fotografia analògica?
És que la fotografia digital gairebé no la conec. Potser m’agradaria, però no la conec gens. La primera vegada que vaig tirar fotos, amb 24 anys, el primer que vaig fer és un curs per treure les meves còpies del rodet. Per a mi, la fotografia era i és un procés llarg i molt manual. N’he esmerçat sis hores per fer només una còpia d’una foto.
Un procés artesanal absolut.
Sí. I el que faig ara, les joies, són encara més artesanals.
Fotografia analògica vol dir carret, vol dir laboratori, vol dir químics… Sembla complicat.
Doncs hi ha un retorn a la fotografia analògica. Molta gent, després de la fascinació pel digital, torna a la tècnica analògica i es recuperen altres tècniques encara més antigues. Penso que aquestes fotos són molt més úniques, són molt més que una reproducció fins a l’infinit.
Els fotògrafs passen pel món a l’aguait de quina és la propera foto?
Bastant. Tot sovint sento pena perquè no tinc a mà la meva càmera. Llocs que m’agraden molt o una certa llum –m’agrada molt fotografiar llums– no els gaudeixo prou perquè no tinc la càmera al costat.
Què busca amb les seves fotos?
M’agraden molt les atmosferes. O sigui, allò d’una cosa qualsevol que pot anar canviant, que pots sentir-la viva pels canvis llum, pel pas dels moments… Quan les veig, necessito fotografiar-les.
Veronica Menichini, fotògrafa de Cardedeu / Griselda Escrigas
{{ comment.text }}