D'anècdotes de músics de ball, n’hi ha de tots colors i per a tots els gustos

Tan bon punt van sonar els primers compassos d’Empúries, el mestre Ruera, que dirigia als seus músics en formació de cobla, va repassar d’un cop d’ull la sala d’aquell ateneu municipal, ple fins a la bandera. Volia veure la cara que hi posava el públic i intuïtivament va concloure que la seva proposta musical no podria acabar bé de cap manera. Efectivament, la primera de les simfonies, Ègloga, té una durada de 10 minuts i l’audiència, curulla d’agricultors, va ser incapaç de digerir-la. El xiuxiueig que anava in crescendo es va fer tan insistent que hi va haver un moment que el so dels instruments va quedar absolutament tapat. Una veu poderosa es feu sentir d’entre el públic: “Toqueu algun pasdoble, cony, que tenim ganes de ballar!” El mestre Ruera, flegmàtic com sempre i sense immutar-se, va donar per conclòs l’experiment de mostrar, en un local amb tradició de ball-vermut, les composicions tan brillants de les quals era capaç –Empúries és un delit per als melòmans, em va dir Ros Marbà fa unes temporades; afirmació que comparteixo–. Així que Ruera, en un tres i no res, va canviar de registre i va repartir noves partitures als seus músics, que de seguida van atacar un mambo de Pérez Prado. Com si es tractés d’un joc de mans, vist i no vist, es va produir el passi de la cobla a l’Orquestra Selecció. D’anècdotes de músics de ball, n’hi ha de tots colors i per a tots els gustos. A Sant Feliu de Codines, avançats els anys 50, es va fundar la Cobla Orquestra Euterpe. A priori, amb aquest nom com a carta de presentació garantia audicions que havien d’elevar el sentit de l’oïda al paranimf dels deus: Euterpe és com es diu la musa grega de la música. Però la cosa no anava ben bé així. El nom només posava de manifest la bona intenció i, si com a cobla més o menys encara es defensaven, a la que passaven a modalitat orquestral, ai, fillets de deu!, fumuda l’hem. L’hecatombe de l’Euterpe es va produir a l’envelat de festa major d’un poble del Baix Vallès, on la majoria del públic –com a tot arreu– eren de pagès. Feia una setmana que havien enllestit les feines del segar i batre i ara els vilatans tenien ànsia per celebrar-ho. Festa, ball i xerinola fins que el cos aguanti i aquella set tan seguida. Quan l’Euterpe interpretava el xarleston: “Al Uruguay, guay / yo no voy, voy / porque temo naufragar.” Renoi si van naufragar! Els brivalls del poble ja havien acabat les existències de tomàquets i es veu que també els van llençar alguna pedrota. A continuació, raons, empentes, patacades i més d’un ull de vellut. Un dels músics, el que tocava la verra, havia sortit força malparat d’aquell bolo i en arribar a casa seva va prometre solemnement a la mare que mai més no tornaria a actuar. Però com que, qui ho té del néixer no ho deixa –que diu el refrany–, la setmana següent, una tarda, mig d’amagatotis va agafar l’instrument resolt a tornar a tocar. La seva mare, que el va enxampar abans que sortís de casa, el reprengué: –Miquel, ja hi tornem? –Deixeu-me estar, mare, que ja soc prou gran per decidir el que he de fer –Bé, sigui el que tu vulguis, fill meu. Però sobretot, si us apedreguen, no els tingueu llengua! DE LA CASPA DE LES VELLES ORQUESTRES A LA BRILLANTINA DE GINO DIAMANTINI Les modes van anar canviant i llevat de casos ocasionals, com l’Orquestra Maravella, la Principal de la Bisbal o la d’en Janio Marti, que van aguantar, l’immensa majoria d’orquestres de ball van cedir l’espai als conjunts elèctrics. Posar en marxa tota la infraestructura d’una orquestra tenia un preu; llogar un conjunt en tenia un altre. Va ser el 1974 que el cantant i percussionista Manel Joseph, que ja havia format grup amb els Dos+Un, es van inventar l’Orquestra Plateria al redós del Zeleste amb altres col·legues músics. Trencaven els esquemes de les antigues orquestres de ball amb aquelles pintes, aquell anar uniformat i aquells moviments tan robòtics. La Plateria es va nodrir de músics progres, amb l’oferta d’una música salsera i uns temes frescos. Aquell nou estil –qui s’ho havia d’imaginar– es dilataria en el temps; tot just fa poc que han plegat després de 40 anys d’activitat. Quan van anunciar que es retiraven, el Manel Joseph m’explicava: “Ara que hem anunciat que pleguem, es quan ens surten més bolos. Ens truquen d’aquí i d’allà; si us plau, que el vostre darrer bolo sigui al nostre poble. No us recordeu que ja vàreu venir a tocar aquí fa X anys?” I encara l’any 2000 fa la seva aparició el cantant i gestor cultural Francesc Fargas, que sota el nom artístic de Gino Diamantini torna a fer reviscolar l’anomenat spaghetti disco, un subgènere del pop. Gino Diamantini, que no va parar de treballar, d’entre els centenars de concerts fets arreu de Catalunya, va oferir una actuació memorable a la festa major de Granollers del 2010. Amb la seva música divertida i festiva, va aconseguir fer ballar juntes tres generacions: avis, pares i fills. Temes de revival que et retornen a una època carregada de nostàlgia. Cançons com La escoba, Cuéntame, Yo no te pido la luna, Soy tremendo... et fan passar tots els mals i és impossible no passar-s’ho bé. La setmana passada vam coincidir en un indret del Maresme. El Gino sempre s’ha declarat un enamorat del mar i sovint perquè no se’n pot estar ha d’anar-lo a veure. Es mostra satisfet perquè els Crema Kids, el grup del seu fill Litty –que fa que perduri la nissaga musical a can Diamant– s’ha situat en una posició de privilegi a l’Spotify. A casa meva també hi ha un adolescent, l’Elies, enginyer de so que ha sortit músic. Doncs mira, benvinguts sigueu al ball. [caption id="attachment_128267" align="alignnone" width="671"] Gino Diamantini amb l'escriptor Josep Cassart[/caption]

D'anècdotes de músics de ball, n’hi ha de tots colors i per a tots els gustos

Volem ballar