Walter Cifuentes: “La majoria dels nostres parroquians tenen de 50 anys en amunt. I els joves?”

LA VOLTA AL VALLÈS EN 80 MONS
Walter Cifuentes, de 40 anys, és el capellà de la parròquia de Sant Cristòfol, a Lliçà de Vall. Una cicatriu de 50 punts al cap certifica les dues operacions que li han fet contra un tumor al cervell. No té cap por de morir.

Vostè és nascut a Caicedonia.
Sí, queda en un raconet a prop de l’àrea de Cali, a tocar de la zona cafetera, a zona paisa. Enganxat amb Armenia, Pereira, Cartago…

Què vol dir paisa?
És la manera de parlar de la gent de Medellín, Manizales… Vaig néixer a Caicedonia, però després vam marxar cap a Armenia; d’allà cap a Florencia; després vam tornar a Caicedonia; i de Caicedonia a Cali…

Semblaven vostès nòmades. Per què?
Per raons econòmiques. A Caicedonia vaig viure una infantesa molt feliç. Quan ets petit, no t’adones dels canvis i les dificultats. És a mesura que creixes que te n’adones.

Com va descobrir la seva vocació de capellà?
A 15 anys.

Molt jove.
Érem de vacances amb la família a Florencia per celebrar els aniversaris d’unes cosines. I, quan tornàvem, li vaig dir a la mare: “Mama, vull ser sacerdot.” I ella em va dir: “Tranquil, que encara has de madurar una mica.” I vaig entrar al seminari al 1998, a Sant Pere Apòstol de Cali. Però a mig camí, no ho tenia clar i ho vaig deixar.

Per què s’ho va rumiar?
Perquè m’agradaven les dones. Em vaig apartar una mica per pensar-m’ho bé. A Colòmbia tenia una xicota i havia d’escollir quina fidelitat seguiria.

I va pesar més la seva fidelitat al sacerdoci que formar una família?
Una família també té les seves dificultats, no es pensi. Igual que la vida sacerdotal també té les seves dificultats. Calibrant què volia fer de la meva vida, vaig decidir dedicar-la a Déu.

Tenia cap referència de Catalunya?
Cap ni una. Res de res. Només tenia una germana que era a Madrid i ara viu a Torí, a Itàlia.

I quina va ser la impressió?
Vaig arribar un juliol a Madrid. M’esperava el xicot de la meva germana i li vaig confessar que estava atemorit. I quan vaig arribar a Catalunya, encara em preguntava sovint: “Què faig jo aquí?” Molt confús estava…

S’imagina tornant a Colòmbia?
M’agradaria ser missioner, però tal com està Catalunya, que no troba, que està aïllada de la misericòrdia i de l’amor a Jesús, em sembla que haig de continuar. Jesús va morir amb els braços oberts per a tothom, però poca gent s’acosta a la nostra església. Aquesta parròquia costa.

Per què costa?
Perquè la majoria dels nostres parroquians tenen de 50 anys en amunt. I els joves? Què passa amb ells?

Així, doncs, aquí té feina per anys?
No ho sé… Quan estava estudiant a Barcelona vaig patir uns maldecaps molt grans i els metges van descobrir que tenia un tumor al cap. En 15 o 20 dies em van fer dues operacions per extirpar-lo, i també vaig haver de fer químio i ràdio. Quan pensàvem que s’havia curat, un dia, a l’església de Fàtima de Granollers, vaig patir una altra crisi. El tumor havia crescut cap endins, allà on ja no es pot operar. I fins ara… Abans de la primera operació jo estava desolat, angoixat, preocupat. I em preguntava: “Per què haig de lluitar? Per què haig d’agonitzar?” Però si Déu ho vol, hi seré amb ell. D’una manera senzilla, el meu director espiritual em va ajudar molt: “Que sigui el que Déu vulgui.”

I manté l’esperança contra el tumor?
No gaire.

No sembla que l’amoïni.
És que he de viure cada dia. No es pot programar el que vindrà. La mort, quan Déu vulgui. Per què hem nascut? Per viure tota la santa vida? No.

Som pols i a la pols tornarem?
S’ha de viure la vida alegrement. Amb Crist i per a Crist. I res més