McEnroe, l’antipàtic, era pur talent. McEnroe atacava. Borg especulava. McEnroe, no

Doncs això, que tots érem de Björn Bjorg. Als vuitanta, tots érem del suec d’ulls clars i mirada profunda. D’aquell melenut ros. I quan dic tots, parlo de jo i dels meus amics. Perquè si parlés de totes –o sigui, de les meves amigues–, doncs també. També eren, i molt, de Borg. De l’esportista més desitjat. De la icona de la modernor, que duia aquella cinta al cap que li aguantava el cabell i penjolls al coll. Del campió precoç, que amb 18 anys va guanyar Roland Garros. Del col·leccionista de títols: 11 victòries de Grand Slam, entre les quals cinc a Wimbledon. Ara, podem reviure als cines aquell de Wimbledon de 1980. Una pel·lícula narra el campionat d’aquell any i la seva final. Un partit mític que va enfrontar el suec i un jove nord-americà de cabell morè i arrissat de caràcter imprevisible: John McEnroe. L’home que destrossava raquetes a cops quan fallava una pilota. El jugador que insultava els àrbitres i s’encarava al públic. El tennista que escridassava els recollidors de pilotes i trencava els gots quan s’asseia per descansar entre joc i joc. Aquell partit va ser etern. Jo tenia vuit anys i el recordo. Vagament, però el recordo perquè jo m’empassava tots els esports que feien per la tele. I el meu pare no es perdia mai ni la final de Wimbledon ni la de Roland Garros, a banda del Tour de França. Aquella final va ser un esdeveniment extraordinari. Perquè va durar molt [cinc sets], però, sobretot, perquè va enfrontar dos mons: el que representava “l’home de gel”, que era com li deien a Borg, contra el temperament de McEnroe. La llegenda contra l’antipatia. El bé contra el mal. Recordo sentir-me feliç per aquest triomf del suec. Perquè va guanyar el bé. Però ara, quasi 40 anys després, la meva mirada es transforma. Perquè recordo que Borg jugava des del fons de la pista. Es defensava. Fallava poc. Borg vivia de cometre pocs errors. Vivia de la seguretat i la confiança. De la fredor constant. En canvi, McEnroe, l’antipàtic, era pur talent. El jugador agressiu que servia i pujava a la xarxa per acabar ràpid el punt amb un cop meravellós. McEnroe atacava. Borg es defensava. Borg especulava. McEnroe, no. I això és precisament el que m’ha enamorat del Barça dels últims 30 anys. Des de Cruyff fins ara. La voluntat de tenir la pilota. De jugar com tu vols i amb un objectiu: atacar, atacar i atacar. I mai, especular. Estimava Borg. Jo i molts culers, sí, però ara, 40 anys després, estimo més McEnroe. Aneu al cine. Val la pena.

McEnroe, l’antipàtic, era pur talent. McEnroe atacava. Borg especulava. McEnroe, no

Ara, estimo McEnroe