David Oliveras: “Sóc el que menys entén el que ha passat”

A dia d’avui han tret l’aigua clara del que va passar?
No. En aquest moment jo, el propietari d’Epsilon, sóc la persona que entén menys el que ha passat. El que sí que és clar és que, fins ara, no ha sortit res.

En quin punt està la investigació?
A finals d’aquest mes s’acaba el període de 12 mesos que havia de durar la investigació. Llavors, el jutge ha de determinar si ho deixa córrer o ho continua investigant; en aquest segon supòsit, hi haurà una renovació de sis mesos i després potser una altra.

Per tant, no tenen cap idea de en quin moment aquesta droga va poder arribar al camió?
No. D’entrada, quan vam acabar el Dakar havíem d’embarcar en un port i ens van canviar a un altre.

Per què?
No ho sabem.

Quants dies s’hi passa, el camió al port, abans d’embarcar?
Crec que són cinc dies; és un port sud-americà i cal tenir en compte que allà hi ha molta corrupció. Llavors, pel tacògraf del camió sabem que des del port va fer tres quilòmetres fins al vaixell; en aquest trajecte pot entrar a una nau, o on sigui. I després hi ha tot el mes sencer que el camió es passa al vaixell. Però és que, a més a més, si la droga l’haguéssim portat nosaltres l’haurien hagut de detectar en entrar al port, perquè passes l’aduana i hi ha un escàner.

Com va ser la seva detenció?
A primera hora del matí havia anat a fer una denúncia als Mossos d’Esquadra perquè em faltava una furgoneta i un camió, i no hi havia manera de saber on era la gent. I cap a les 5 de la tarda estava a casa veient la televisió al sofà esperant notícies, i em van venir a buscar set agents. Primer van registrar els altres camions que havien arribat i després se’m van endur, primer a Barcelona i després a Madrid. Fins que no em van fer el primer interrogatori no sabia de què anava tot allò.

Es va estar un mes a la presó de Soto del Real. Com es va sentir quan hi va entrar?
Molt malament. Però em va passar que, després de parlar amb quatre o cinc reclusos, vaig pensar “ostres, però si aquests són com jo!”.

Què vol dir?
Tenim la imatge que a les presons la gent hi va perquè són assassins, terroristes, criminals, etc., i aquest és un tant per cent molt petit dels presos. A Soto del Real hi havia gent amb problemes de divorcis, empresaris, gent que havia begut i havia conduït amb un excés de velocitat alt, o que havia anat a Holanda a comprar-se un cotxe i portava més de 10.000 euros en negre, gent en presó preventiva que esperava el judici, etc. Si hi ha 5.000 persones a la presó, 4.000 són gent que podríem ser qualsevol de nosaltres.
Quin va ser el seu procés personal per gestionar la situació?
A la presó de Madrid em vaig sentir tractat com una persona; a la de França, la cosa va ser molt diferent. No puc entendre que avui dia es tracti d’aquesta manera una persona que encara no se sap si és culpable o innocent.

A Madrid li va costar adaptar-se?
A veure, jo no dic que a la presó s’hi estigui bé. Però, per exemple, com que jo havia fet el servei militar la vida allà dins era com al quarter d’instrucció, però sense poder-ne sortir. Em vaig sentir ben tractat pels funcionaris. A més, la gent hem vist moltes pel·lícules: allà no es veien ni baralles, ni mals rotllos, ni res d’això. La gent estava molt preocupada, això sí.

A França va estar mesos incomunicat…
A Espanya podia trucar per telèfon i rebre visites, i les cartes que m’arribaven no me les llegien, només obrien el sobre per si hi havia alguna cosa a dins. A França, ni visites, ni trucades i la correspondència la llegien tota i m’arribava 20 o 30 dies després.

Qui el va venir a visitar?
La meva dona i la meva filla i altres familiars.

La gent de l’equip no?
No, perquè per les normes de la presó era molt complicat rebre visites a banda dels familiars. A més, no m’agradava que em vinguessin a visitar.

Per què?
En primer lloc, perquè no m’agradava que la meva filla em veiés d’aquella manera. I en segon lloc, perquè arriba un moment que t’acostumes a la presó i quan et vénen a veure de fora tornes a rumiar-ho tot. I en un primer moment et fa molta il·lusió però després t’ensorres bastant i has de tornar a recuperar-te.

La seva família com l’ha viscut, tot aquest procés?
Malament, és clar. Però jo per la feina estic fora cinc o sis mesos l’any; si habitualment passés més temps a casa potser ho haurien passat pitjor.

L’afer va esclatar en plena campanya presidencial a França i va tenir un enorme ressò mediàtic. En algun moment va témer que se’l culpabilitzés per motius polítics?
Quan feia quatre o cinc mesos que era a França, i també pel que em deien els companys de la presó, vaig pensar que m’ho havien encolomat, que buscaven un cap de turc i que potser em tocaria el rebre.

Descrigui el moment de sortir.
Va ser molt inesperat. Un dia era a la cel·la i em van dir: “Oliveras, llibertat!”. I en 20 minuts o mitja hora ja era fora. Em va costar d’assimilar.

No s’ho esperava?
No, perquè l’última cosa que sabia és que havien fet una petició de llibertat i l’havien denegat. De fet, no ens vam coordinar: es veu que m’havien de venir a buscar però jo no ho sabia i me’n vaig anar pel meu compte. I durant les següents 24 hores no sabien on era! Vaig agafar un taxi fins a París, i d’allà un tren fins a Portbou i cap a Barcelona.

Quan va arribar l’equip li va organitzar un sopar de benvinguda molt especial. Com es va sentir?
Em vaig sentir molt important i molt estimat. Aquí hi ha gent que fa 26 anys que va al Dakar. Més que una empresa, Epsilon és com una família i tota aquesta experiència ha reforçat aquest sentiment.

Quina resposta han tingut els clients d’Epsilon davant de tot això?
Molt bona. Si no fos així aquest any no hauríem portat cap camió al Dakar; quan jo vaig sortir només faltaven 60 dies per embarcar els camions. Al final n’hi van poder anar quatre i va sortir molt bé: el del Juvanteny [copilotat per José Luis Criado i Enric González, de la Roca i Vallromanes respectivament] va guanyar la categoria 6×6, i el que vam llogar a un equip argentí va guanyar en la de promoció. Ha estat l’any que hi han anat menys camions i ha estat el que ha anat més bé!

Aquest Dakar, per tant, ha estat possible per a Epsilon gràcies al seu prestigi?
Nosaltres potser no hem estat mai els millors en assistència, tot i que és veritat que en els darrers anys potser hem estat l’equip més gran. Però el que sempre hem mantingut és una seriositat en els tractes amb els clients, fins i tot de vegades perdent diners. I crec que, entre d’altres coses, és aquesta seriositat el que ens ha aguantat.

L’afer ha afectat la relació d’Epsilon amb l’organització del Dakar?
No, a l’inrevés: ens han donat suport. Però sí que és veritat que igual que en aquest afer hi era jo, potser també hi hauria d’haver hagut algú d’ells. Que jo sàpiga, no han citat ningú de l’organització.

Quan va començar tot això estava preparant l’obertura d’una base d’Epsilon a Bolívia, oi?
Sí. Sud-amèrica no és com l’Àfrica: allà les empreses d’assistència tenim força competència i jo obria una base a Bolívia: vaig triar aquell país perquè fa 11 o 12 anys que hi vaig, conec el lloc i ja hi tenia clients. Aquest any hauria començat a funcionar, perquè a Sud-amèrica, a banda del Dakar també hi fan altres curses durant l’any com les Dakar Series. La meva intenció era ja tenir quatre o cinc camions allà i no haver-los de portar amunt i avall cada vegada.

El projecte continua endavant?
De moment està aturat.

Fins que s’acabi això vostè ha de personar-se cada dilluns a la prefectura de Perpinyà. Delegarà la feina que fa habitualment d’anar a fer clients arreu del planeta?
Potser sí però penso que a partir de finals d’aquest mes, potser no estaré al cent per cent lliure però potser em puc començar a moure.

“A FRANÇA T’ESTÀS 22 HORES A LA CEL·LA, I DE VEGADES 24″

Com era la seva vida allà dins?
A Madrid, a les 8 del matí baixaves a esmorzar, podies trucar, comprar tabac o alguna cosa a la cantina, fer esport, jugar a escacs, etc., fins a l’hora de dinar. Després puges a la cel·la una altra estona i a 2/4 de 5 tornes a baixar, et distreus amb el que sigui, sopes i un altre cop a la cel·la a dormir. A França t’estàs 22 hores al dia a la cel·la i, de vegades, 24.

Déu n’hi do…
A França la llei de presons té 148 anys; diuen que la volen canviar, però encara no ho han fet. Mentre a Espanya et pots gastar 100 euros a la setmana perquè consideren que amb el menjar que et dónen n’hi ha prou, a França no hi ha límit: et lloguen la nevera, la televisió, etc, fins i tot pots comprar un equip de música. Com més et gastis, millor, perquè les presons són privades: són un gran negoci.

A la presó de Lilla tampoc hi va tenir problemes?
No, res de res. A la presó hi ha unes lleis no escrites i, si veus alguna baralla o alguna cosa així, és que algú ha violat aquestes lleis. Per exemple, un presoner no pot robar un altre presoner. Si fas les coses ben fetes allà no t’emprenya ningú.