L’esperpent i el futbol. Un clàssic que hem vist mil cops. L’últim, dissabte a Madrid

Doncs això, que futbol i política van sempre de bracet.

El 1863, a la Freemason’s Tavern de Londres es van definir les lleis del futbol modern: l’amplada de les porteries i el terreny de joc, el nombre de jugadors de cada equip o la funció de l’àrbitre, entre altres. I el joc es va expandir per tot Anglaterra, amb clubs nascuts a l’entorn de les parròquies, com l’Aston Vila o el Bolton Wanderers, i els pubs, que eren al centre de la vida associativa. Poc després, cap el 1870, apareixen els clubs d’empresa: el West Ham, de la siderúrgica Thames Ironworks, i el Manchester United, que va reunir els ferroviaris de la ciutat. I el Sheffield, nascut d’una fàbrica de ganivets. O l’Arsenal, format pels empleats d’una empresa d’armament de Woolwich, al sud de Londres. Aquell joc senzill de córrer darrere una pilota i fotre-li cops de peu havia nascut entre els universitaris britànics, però va esclatar i es va expandir de forma imparable entre les classes treballadores després de la revolució industrial. I va conquerir el món.

Ara, en la segona dècada del segle XXI, el futbol és un mirall col·lectiu que reflecteix, sovint de forma molt grotesca, els nostres comportaments polítics i socials. Exemples, a cabassos. Un: a Itàlia, l’any 1998. S’atura l’Assemblea Nacional per la discussió abrandada entre dos diputats. I la causa: dos penals. Un no xiulat a l’Inter de Milà i un altre xiulat a favor de la Juve que donen la victòria per la mínima als torinesos. Un diputat de la Lliga Nord, Cesare Rizzi, demana que es torni a jugar el partit amb àrbitres estrangers. Domenico Gramazio, diputat d’Aliança Nacional, de caire feixista, acusa els àrbitres d’estar comprats per la Fiat, l’empresa automobilística propietària de la Juventus. I la discussió acaba a patacades.

L’esperpent i el futbol. Un clàssic que hem vist mil cops. L’últim, dissabte a Madrid. Esperant l’inici de la final de la Copa del Rei, m’arriben, per Twitter, unes imatges. Són a l’entrada de l’estadi Wanda Metropolitano. I hi veig una dona, un policia i un contenidor gris. Faig play al vídeo: la dona treu una samarreta groga de la motxilla i l’obliguen a llençar-la al contenidor. Són només 10 segons d’imatges. Deu segons que retraten explícitament el comportament patètic d’un estat perdut. Un estat que ha decidit prohibir un color, el groc. Que equipara el lema “Llibertat” als símbols feixistes. Un estat que, per formar part de les democràcies plenes europees, en aquell contenidor de l’exterior del Wanda Metropolitano, hi hauria de llençar mil coses més abans que aquella simple samarreta groga.