Ramon Alfonseda va passar a la història del barcelonisme en marcar el gol del triomf del Barça a la final de 1971, a l’estadi Santiago Bernabéu i davant el València. Seu va ser el 4-3 que desequilibrava definitivament el marcador del cantó blaugrana, sota la mirada del general Franco des de la llotja. Alfonseda admet que aquell va ser el moment àlgid de la seva carrera esportiva.
“Si alguna vegada es recorda Ramon Alfonseda al Barça, serà sobretot per aquest gol i després, potser, per alguns partits concrets”, explica el granollerí, que va jugar quatre anys al primer equip, entre 1969 i 1973. Aquella final de 1971 venia precedida d’un final de lliga agitat. “En l’última jornada nosaltres empatàvem a punts amb l’Atlètic de Madrid i ens vam enfrontar, precisament, a ells: vam empatar 1-1 i la lliga se la va endur el València, aleshores entrenat per Di Stefano. A la final de copa, per tant, els valencians tenien l’oportunitat de fer el doblet”, explica Alfonseda. A la final de l’aleshores Copa del Generalísimo, al Santiago Bernabeu, el vallesà va començar el partit a la banqueta. El partit es va posar molt lleig, per al Barça: el València va fer el 0-1. Ramon Alfonseda ho explica: “L’entrenador, en Vic Buckingham, em va demanar com estava; ‘estic nerviós’, li vaig dir. I em va dir que em quedés a la banqueta. Però llavors el València va fer el 0-2 i ja ho vaig veure tan negre que em vaig tranquil·litzar. En Buckhingam em va tornar a demanar com estava i li vaig dir que més tranquil. ‘Doncs prepara’t, que sortiràs!’, em va respondre”. Primer va sortir Fusté i després Alfonseda, que va començar de davanter centre i després es va escorar a l’extrem esquerre. A la segona meitat el Barça va reaccionar i Zabalza, Asensi i Fusté van fer els tres gols que equilibraven el marcador (el València n’havia fet un altre). Amb el 3-3 es va arribar a la prórroga.
TOCANT EL CEL
A la segona part de la prórroga es mantenia l’empat. En un moment donat, Fusté va conduir la pilota pel centre del camp i es va inventar una passada per enmig de la defensa que Ramon Alfonseda, amb un moviment ràpid, va aprofitar; el de Granollers es va plantar sol al davant del porter Abelardo, el va driblar i va marcar el 4-3 que donava un títol molt important al Barça.
“Em va fer una il·lusió impressionant. Era un somni fet realitat. Recordo sentint-me immensament feliç perquè un jugador de la casa havia fet un gol important i perquè en aquells moments no es guanyaven tants títols com ara. Era important que el Barça recuperés el prestigi. I després, a Barcelona era impressionant la gentada que ens va acompanyar des de l’aeroport fins a la ciutat. Vam sortir al balcó de la Generalitat i sentir la gent cridant el teu nom és indescriptible. Vam viure una sensació de barcelonisme que en aquella època era excepcional”, recorda. Després d’aquell dia, Alfonseda en va viure d’altres de molt grans, com la participació al mundial de Mèxic amb la selecció espanyola (juntament amb els també granollerins Ferran Ortuño i Miguel Ángel Ochoa). Però mai no va tocar el cel com amb aquell gol al Bernabeu.
Ramon Alfonseda, avui president de l’Associació Barça Jugadors, veurà dimecres la final de Copa del Rei i recordarà, segur, el dia que el futbol i el sentiment culé el van fer l’home més feliç del món.
