Un equip de futbol sense aficionats apassionats és un bunyol

El futbol és màgic perquè és visceral. Sense això, no té sentit: és com el Mundial de Clubs, sense ànima. Que encara no tinc clar si és una merda o una gran merda.

Fa 41 anys Bob Dylan va tocar al Miniestadi. I a Vallecas, al camp del Rayo Vallecano. Aquell estadi que té un dels gols sense graderia, amb un mur pla però que el fa únic i característic. Un estadi que, tant la directiva del club com les institucions madrilenyes, s’han plantejat allunyar del barri per engrandir-lo, per intentar convertir-lo en una màquina de fer diners. Per atraure nou públic. Per ser un reclam turístic. Per poder-hi fer zones VIP i això que en diuen hospitality. Collonades.

Vallecas es va oposar frontalment a aquesta idea. Els aficionats i el barri sencer. Perquè el Rayo Vallecano no és un equip qualsevol. És l’equip d’un barri, el d’una comunitat que expressa de mil maneres, però també a través del seu equip de futbol, el seu anticapitalisme, l’antirracisme, la lluita de classes i de gènere. El Rayo és un escut i uns colors que diuen mil coses.

A Torí, la passió l’abraça el Torino. El Toro, que li diuen. Com escriu el periodista Toni Padilla al llibre Único grande amore, “la història del Torino és tan dramàtica que la seva millor generació de futbolistes va morir en un accident.” Sí. D’avió. El 1949. Fins llavors, ho havia guanyat tot. Després de l’accident, pràcticament mai més res. Però l’arrel és profunda. I la visceralitat, també. Quan Gianluigi Lentini, un dels ídols de l’afició del Toro, va fitxar pel Milan, a principis dels anys 90, els aficionats van sortir al carrer indignats.

Rayo. Torino. I Barça, que expressa i simbolitza molt més que un equip de futbol. I amb una afició que expressa, també, la seva indignació pública quan un dels seus futbolistes els falla. Per exemple, si fitxa pel seu màxim rival. Figo, un cas. I el cap de porc llançat al camp, la reacció.

Soc culer. I entenc aquest sentiment de traïció que ens va amarar amb la marxa de Figo al Reial Madrid. I, per això, entenc també el que senten els aficionats de l’Espanyol pel fitxatge de Joan Garcia pel Barça. Espero que no s’emmerdi més i tot plegat quedi, simplement, en una manifestació d’indignació col·lectiva perica. Un equip de futbol sense aficionats apassionats és un bunyol. I, segurament, aquesta passió és l’últim reducte romàntic d’un esport cada dia més mercantilitzat i despersonalitzat. Sovint massa a prop de competicions prefabricades. Sense ànima. Com el Mundial de Clubs, que, repeteixo, encara no sé si és una merda o una gran merda.