Els mestres d'educació física eduquem amb el mateix rigor que es fa servir a la resta de matèries, però ho fem sense fitxes, sense llapis, sense gomes...

Avui dia, l’educació física es considera una àrea obligatòria a l’etapa de Primària pel Departament d’Ensenyament i pel Ministeri d’Educació i Cultura. De fet, s’ha constituït gràcies, en gran part, al treball incansable i sobretot vocacional dels mestres d’educació física, en una disciplina fonamental per a l’educació i la formació integral de l’ésser humà en els seus primers anys de formació acadèmica, ajudant a desenvolupar aspectes com les destreses motores, cognitives, socials i coordinatives, habilitats totes elles essencials per a la vida diària.

Segons la meva experiència, després de més de 12 anys de carrera professional a l’escola Primària i algun altre més també en l’esport de rendiment –i tant de bo que me’n quedin molts més!–, es desconeix en general i fins i tot s’ignora i s’arriba a menysprear la importància que l’educació física i els seus agents representen per a l’etapa Primària. I és que ella, de la mateixa manera que altres àrees i disciplines del coneixement, contribueix de manera molt significativa en el procés de formació integral dels infants a través del moviment com a mitjà d’aprenentatge.

L’educació física, que n’estic ben segur que es duu a terme a les nostres escoles granollerines i vallesanes, ajuda a cimentar unes bases sòlides per a la socialització i la integració i garanteix la continuïtat, si s’esdevé, en un especialització esportiva futura. Per tant, em costa de pair que l’educació física s’ubiqui sovint dins de les programacions i a la pròpia percepció de les persones com la germana petita de la resta matèries. Tenint-la equiparada –això és, a la mateixa altura i donant-li la veritable importància que té, anteriorment argumentada–pot contribuir notablement en el desenvolupament de fites i objectius cada vegada més complexos.

Segurament, gairebé cap dels nostres alumnes i infants no arribaran mai a ser esportistes d’elit. Ni ho pretenem. I segurament l’activitat física i l’esport no seran pas el seu mitjà de vida. Però estaria bé deixar ben clar que una activitat física adequada i amb el suport de tots els agents implicats en l’educació dels nostres nois i noies de Primària, permetrà que puguin desenvolupar amb plenitud la seva activitat quotidiana, per exemple, sense patir mals d’esquena mentre treballin a l’oficina o un incessant pessigolleig a les cames per problemes de circulació o varius per estar massa estona dempeus.

Els mestres d’educació física, fent servir els jocs i altres activitats motrius, fem jugar, jugar i jugar els estudiants més joves. I no penseu pas que el joc és una broma. I ara! De fet, és un acte ple de sentit i, a més a més, és una de les primeres ocupacions que tenim les persones des que som nadons, just després de plorar ben fort per reclamar el pit de la mare. Gràcies a aquesta feina, els infants descobreixen coses noves, es formen, aprenen a controlar el seu cos i a millorar les seves habilitats físiques i socials. Educar a través del joc i els valors no és pas cap facècia. Fixeu-vos si és seriosa la cosa que hi ha un ventall colossal de diferents jocs: populars, tradicionals, cooperatius, recreatius, motors, sensorials, preesportius, d’equilibri, d’agilitat, de força, de velocitat…

Per tot plegat, i per molts altres detalls concrets que podria continuar exposant i posant a l’abast de tothom, m’agradaria demanar, si em permeteu, més respecte, valor i suport a la feina que realitzem i realitzen els especialistes d’educació física a les escoles de Primària durant molt poquetes hores al llarg de la setmana. Avui dia, res del que fem continua sent la gimnàstica de fa molts anys enrere. A hores d’ara, eduquem amb el mateix rigor que es fa servir a la resta de matèries, però eduquem sense fitxes, sense llapis, sense gomes, sense taules ni cadires… Eduquem a través de la nostra màquina, el cos, que, tot i ser ben nostre, el desconeixem massa encara per respectar-lo, cuidar-lo i valorar-lo.