Jordi Romea (Calella, 65 anys) ha estat durant 33 anys Cap d’Àrea d’Esports de l’Ajuntament de Granollers, després d’arribar-hi l’any 1991 per preparar l’execució dels Jocs Olímpics de l’any 1992 a la ciutat. Fa uns dies es va jubilar i va posar el punt final a més de tres dècades al servei de l’esport granollerí. Romea va estudiar INEF i, poc després, va ser monitor del Patronat d’Esports de Granollers.
Va marxar de Granollers per ser el gerent del Patronat d’Esports de Blanes fins que Granollers va tornar a creuar-se a la seva vida l’any 1991. Va ser responsable tècnic del Palau d’Esports als Jocs i en el dos Campionats del Món d’handbol –del 2013 i 2021– ha estat responsable de la seu.
Els Jocs Olímpics de l’any 1992 marquen un punt d’inflexió en la riquesa esportiva de la ciutat?
Crec que van ser un moment important esportivament per a la ciutat. Però ja se sabia que la ciutat era capaç de participar en coses molt importants i, també, de fer-les. El més rellevant de tot això, i partint de la base que l’activitat esportiva és crucial, és que ens ha portat on som ara. Encara queda molt camí per fer, això sí. Però és una realitat que hi ha molts més practicants ara que aleshores. Els Jocs van ajudar que l’esport a la ciutat evolucionés. Els clubs locals cada cop tenen més esportistes, i de més nivell. I, sobretot, cada cop hi ha més activitat física.
Granollers és una ciutat molt coneguda pels esports. Sense els Jocs, ho hauria pogut ser?
És difícil de preveure. Penso que si no s’haguessin fet els Jocs, continuaria sent una ciutat esportiva. No tenim tot el que tenim gràcies als Jocs, que van col·laborar. Tenim clubs centenaris o que estan celebrant 75 anys i de les Olimpíades només en fa 32. Per tant, a Granollers sempre s’ha fet esport. Els Jocs ens han donat molt, és clar. Per exemple, una instal·lació esportiva, com és el Palau d’Esports. Potser, sense els Jocs no s’haurien disputat aquí els dos Mundials d’handbol –el masculí de l’any 2013 i el femení del 2021–. La vida esportiva crec que seria la mateixa. Per una de les coses que més es coneix Granollers és per l’esport.
S’ha escapat alguna oportunitat de poder acollir algun gran esdeveniment?
Jo crec que totes les oportunitats que han aparegut, s’ha intentat que es poguessin fer. Les que s’ha volgut però no s’ha pogut, la solució no ha estat en mans de l’Ajuntament.
Granollers es pot comparar amb altres grans ciutats europees?
No ho sé. La ciutat té moltes instal·lacions esportives i de gran qualitat. Tenim uns usos mensuals de 60.000 persones al mes. Segur que n’hi ha altres d’europees que també ho tenen, però és difícil pensar que altres poblacions d’uns 60.000 habitants tinguin el que tenim nosaltres aquí.
Quin efecte va tenir el Mundial d’handbol femení del 2021 a la ciutat?
Hi ha hagut i està havent-hi un notable creixement esportiu en la pràctica femenina. Ha d’haver-hi més noies a la pràctica esportiva, a la gestió esportiva, a l’àmbit tècnic i directiu. Tot això està creixent, però encara falta. A la ciutat podem estar satisfets, sí, però contents crec que no.
Per quina raó?
Podem estar contents perquè cada vegada hi ha més clubs que tenen les dues línies: la masculina i la femenina. Aquí falten dones directives, hi ha molt poques directives. La llei hi acabarà ajudant, però tots plegats tenim coses a fer. En l’àmbit tècnic, la diferència entre entrenadors i entrenadores també és notable.
Es va haver de picar molta pedra per assolir la xarxa de voluntariat pels Jocs?
Em consta que el volum de voluntariat que va haver-hi a Granollers va ser extraordinari. M’atreviria a dir que, pel resultat assolit, no es va haver de picar gaire pedra. La ciutat sempre s’hi ha bolcat, com en els dos Mundials d’handbol o en els Jocs Special Olympis. No seria qüestió d’estar-ne contents, sinó orgullosos.
Granollers ha arribat al seu sostre?
Crec que s’ha de ser ambiciós. Sempre s’ha de mirar de créixer, si hi ha demanda. A l’hora de repartir els horaris, cada any tenim feina. Els clubs creixen i, per tant, valdria la pena analitzar si fan falta més instal·lacions. No dic que se n’hagin de fer. Però si la pràctica creix, les instal·lacions, també.
