Les nenes que juguen a futbol no saben quantes Laura Ràfols hi ha i els poden servir d’exemple perquè del que es parla és d’ells

En un moment de lucidesa sobre la igualtat, algun geni del màrqueting futbolístic va decidir que si hi havia una copa del Rei per la qual es barallarien el bo i el millor dels equips de Primera, també hi havia d’haver una copa de la Reina. Una copa que així, amb aquest nom simbòlic, permetria donar visibilitat i reconeixement a la secció femenina d’un esport que mou milions en passions i en euros. Sobre si cal fer categories femenines i masculines dels esports ja en parlarem un altre dia si us sembla bé. Ara parlàvem que un cop feta la categoria, amb una certa bona voluntat –això m’agrada com a mínim pensar– s’inventa un premi per emular-ne una altre amb poder, renom i mobilització social. Aquest cap de setmana el Futbol Club Barcelona ha guanyat la Copa de la Reina. Bravo. El cas és que la polèmica ha vingut per l’ara-trec-ara-poso una senyera a la copa quan les jugadores l’alçaven, però a mi em sembla que hi passa alguna cosa molt més greu aquí i és que aquestes futbolistes no han cobrat ni un duro de premi. Ep, no ho sabíeu? A la Copa del Rei, ve en Felip a donar-te el premi i t’embutxaques un milió d’euros a repartir entre tots; a la de la Reina no ve ni déu (ni la Leticia) i no cobres ni un duro. És així la vida. O almenys la que ens hem fabricat. La cosa em pica la curiositat, la veritat. No tant per l’esport en si, sinó per la flagrant discriminació que em sembla tot plegat. I com més hi rasco, pitjor: resulta que hi ha una copa del rei de juvenils masculina que sí, que té premi, eh? 18.000 euros! Ben repartits. És a dir, que és més important –o més premiable– el juvenil masculí que la categoria més alta de la lliga femenina. Va així, mira. Continuo buscant i llegint diaris totalment desconeguts per mi i llegeixo amb devoció un article dedicat a la portera d’aquest equip guanyador, Laura Ràfols, que marxa del club després de 12 anys liderant-lo. L’article, amb un titular efectista, diu: “Laura Ràfols, la niña que quería ser Víctor Valdés.” Me’l llegeixo, l’article, i no hi veig cap referència al porter del Barça, a excepció que la Laura també ho és, de portera. Però, és clar, Víctor Valdés és porter. És La Referència si vols ser porter perquè, malauradament, les nenes que juguen a futbol ara i volen ser porteres no saben encara qui és Laura Ràfols o quantes Laura Ràfols hi ha i els poden servir d’exemple perquè del que es parla és d’ells, dels Víctor Valdés que guanyen una copa d’un milió d’euros i tothom ho sap, no com elles, que molts ni sabem que existeixen i que sense visibilitat mediàtica, social i econòmica continuaran sent invisibles encara que fa temps algú tingués la pensada de donar visibilitat al futbol femení. Des d’aquí proposo una cosa ara que el feminisme ben entès està tan de moda i que la pel·lícula Vull ser com en Beckham ja sembla una relíquia: que aquests que organitzen les copes les dotin igual a les dues, amb mig milió d’euros, i les entreguin les dues a quatre reials mans? Potser així, d’aquí uns anys hi haurà un article titulat: “Ana García, la nena que volia ser Laura Ràfols” i així, hi guanyarem tots.