Pau Ribes: “Sense una beca, continuar competint era insostenible”

El nedador de natació artística –l’antiga sincronitzada– Pau Ribes (Canyamars, 1995) va anunciar fa dues setmanes que es retirava de la competició. Deixa enrere una carrera farcida d’èxits esportius, que s’ha penjat mentre formava part del CN Granollers, primer, i el CN Les Franqueses, després.

De totes les seves fites, destaca el títol d’haver-se convertit en el primer noi a participar en un Mundial de natació artística amb duet mixt. Des de llavors, ha sumat més d’una cinquantena de medalles. Ara l’esportista fa balanç de la seva carrera i els motius de la retirada des de Santa Maria de Palautordera, on viu des de fa un any.

Per què es retira de la competició?

El motiu bàsic és l’econòmic. No tinc una beca com les meves companyes. Només la donen als esportistes olímpics, i com que a la sincro els nois no estem acceptats a les Olimpíades, no hi podem accedir. Abans, havia tingut una beca per viure al CAR, però vaig cedir l’habitació a un company canari. Jo estava més a prop de casa i vaig haver de renunciar-hi. Després, anava cada dia a entrenar amb cotxe: 50 quilòmetres d’anar i 50 de tornar fins a Sant Cugat. Em gastava 430 euros al mes en benzina. Sense una beca, mantenir això era insostenible.

I un esportista com vostè, pot viure de la natació artística?

Al duet mixt, només tenim dret a cobrar per les medalles que fem. És un import ridícul quan ho sumes i ho compares amb els diners que et deixes durant l’any per poder competir. Durant una temporada havia combinat la competició amb la feina d’entrenador en diversos clubs. Amb els pocs diners que tenia, em pagava més o menys les despeses. Però anava de cul i no rendia el mateix.

Un altre motiu que l’ha empès a deixar la competició és l’exigència tècnica que demanen.

Hi ha hagut un canvi tècnic molt gran a la sincro: t’exigeixen més i et fan fer moviments més difícils. Jo, amb 27 anys i venint d’on vinc –no he tingut una base tècnica com els companys que han vingut al darrere–, el meu marge de millora és mínim.

De tots els èxits que ha aconseguit, quin és que li ha fet més il·lusió?

El del 2015 amb la Gemma Mengual. No vam fer podi –vam ser cinquens–, però vam fer història perquè em vaig convertir en el primer noi a participar en un Mundial.

Recorda com el van escollir?

Primer, em vaig assabentar de la notícia que els nois podríem fer el pas internacional per primera vegada. Jo, en aquell moment, estava competint a nivell de clubs i no vaig pensar mai que em podien triar a mi. Entrenava dos o tres dies a la setmana i havia tocat el meu sostre, perquè era un noi i no podia competir més enllà. La seleccionadora espanyola del moment, l’Esther Jaumà, em va dir de provar. Jo, de primeres, estava acollonit, però vaig pensar que, després de tanta lluita, ho volia intentar i vaig dir que sí. Llavors vaig començar a nivell d’elit i va ser dur: l’exigència dels entrenaments era molt alta i la meva vida va canviar completament. Mai m’havien entrenat per ser esportista d’elit i vaig anar de zero a cent de cop. Les noies tenien una tencnificació abans i, de mica en mica, els anaven augmentant la càrrega.

S’ha sentit referent per ser el primer noi a la sincro?

Encara m’hi sento, sense cap tenir cap ego. He tingut la sort o la desgràcia de ser el pioner i crec que he obert camí. Hauria seguit, però darrere meu hi ha altres nois més joves i que tenen més tècnica que jo que els volen promocionar.

Ser un noi en un esport “de noies” deu estar associat a una pila de prejudicis.

Fins i tot el meu propi pare pensava que podia ser efeminat perquè feia un esport majoritàriament de noies. Després em deia que tenia molt de mèrit el que feia. A l’escola, em deien que estudiés, estudiés i estudiés. Era hiperactiu i tenia dèficit d’atenció. Els meus pares no em van voler medicar mai, perquè tenia l’esport, que era el lloc on treia tota l’energia i estava a gust.

Des que vostè va començar fins ara, què ha canviat a la sincro per afavorir l’entrada de nois?

S’ha fet molta feina per visibilitzar que a Espanya hi havia un noi i això ha fet que cada vegada hi hagi més nois que tastin aquest esport. Potser ara, a nivell d’Espanya, tenim 60 nedadors de sincro. Encara queda molt camí per recórrer i la meva lluita és que aquests nois puguin tenir ajuts econòmics i que hi hagi igualtat.

Des d’on farà aquesta lluita?

Estic en contacte amb les federacions catalana i espanyola. Una vegada l’any fem una trobada amb els nois. De fet, tinc un projecte d’igualtat creat i m’agradaria anar club per club amb una metodologia de treball, fer un seguiment als nois, buscar-los patrocinadors i ajuts. Vaig presentar el projecte a les federacions, però la resposta que tenen sempre és la mateixa: no hi ha diners.

Té pensat tornar a competir algun dia?

Continuaré fent esport i em continuaré tirant a la piscina, però, de moment, no vull competir a Catalunya ni enlloc. Més endavant, si m’entrés el mono… De moment, estic entrenant diversos grups del CN Les Franqueses i començo a estudiar per ser barber.

I això?

El meu besavi, que no l’he conegut mai, era barber. No en tinc ni idea, de treballar d’això, però em fascina, perquè és plàstic i molt estètic i jo li trobo coincidències amb la sincro. Realment, podria haver seguit amb la sincro d’alguna altra manera. Quan vaig comentar que em volia retirar, em van oferir anar amb el Cirque du Soleil. Tenen un espectacle on fan sincronitzada: es diu O. El fan a Las Vegas i és un canvi de vida molt fort, per això no hi he volgut anar.

Hi ha cap competició que li hauria agradat disputar i no ha pogut?

Hauria volgut nedar amb les meves companyes a un Mundial o a uns Jocs Olímpics. Ho he fet a nivell de club i una vegada en un open internacional. No descarto poder anar-hi algun dia com a entrenador, per exemple.