Hi ha històries que es teixeixen any rere any, pas a pas, quilòmetre a quilòmetre. La de Rafael Pi Subirana, de 68 anys, és una d’aquestes i, a més, de ben segur que és de les més especials. Des de la primera edició de la Mitja Marató de Granollers, Pi hi ha tingut una presència constant. Un corredor que ha fet de l’esforç una rutina i de la diversió una prioritat.
De Manresa però, ara, veí de Granollers, ha trobat en aquesta cursa un espai de connexió amb ell mateix i amb els altres. Amb el pas del temps, el seu amor per la cursa no ha fet més que créixer, i tot i que la Mitja Marató ha canviat, però, sobretot, ha crescut la seva passió pel running.
Quan Pi comença a parlar de la Mitja Marató de Granollers, no parla només d’una simple cursa. Parla d’un viatge personal, de superació, d’una passió que mai no s’acaba. Amb 30 maratons a les seves cames, la seva filosofia de córrer és clara: “El secret és córrer per gaudir-la, això és el més important.” Per a ell, no es tracta de marcar un temps, ni de competir contra ningú més que contra ell mateix. La seva relació amb la cursa granollerina va més enllà dels números: és una celebració a la constància i a l’exercici diari.
Al llarg de les seves dècades, intenta corre entre 40 i 50 quilòmetres setmanals. I això no només ho fa quan és a les portes d’una competició. En el seu dia a dia, els seus entrenaments són un pilar fonamental i el porten a llocs emblemàtics al voltant de Granollers: “Cap a Marata, a la Roca, al Mirador d’en Puntes, cap a Vilassar, a La Roca Village o cap a Santa Agnès, entre d’altres”, encara que, amb un somriure, assegura que el Mirador d’en Puntes és un dels seus llocs preferits per acabar els seus entrenaments. Unes rutes que acostuma a fer per cap al vespre, encara que no amaga que al matí també surt. Pi es pot dir que és un expert ja a córrer maratons, ja que ja n’ha fet unes 30. Algunes de tan populars com la de Barcelona, la de Vic o la del Mediterrani, al Baix Llobregat.
Enguany, però, la preparació per a aquest diumenge no ha estat fàcil. Un procés gripal no li ha permès entrenar-se tant com hauria volgut ni en les condicions òptimes. De fet, encara se n’està acabant de refer. No obstant això, amb el seu to tranquil i decidit, subratlla: “Faré el que podré, però m’esforçaré al màxim com sempre.” Per a ell, una de les claus per superar els 21 quilòmetres és no córrer massa al començament, un error que, segons explica, cometen alguns corredors entusiasmats a l’inici.
Quaranta edicions plenes de records
Si algun corredor se’n podria fer un fart d’explicar anècdotes és ell. Pi, de fet, fa una ullada enrere i recorda: “Vam començar corrent poquets la Mitja”, però destaca que “l’organització era molt bona”. En aquest sentit, rememora el brou que preparava en Pep Salsetes quan travessaven la línia de meta, del qual reconeix que “era un moment molt especial”.
Ara, amb els anys, reconeix que l’ambient ha canviat molt i que la cursa ha crescut. “Hi ha hagut una inflació enorme de maratons i de mitges maratons. La gent té hàbits més saludables i, en part, ha fet que corri molta més gent”, però afegeix que “l’essència de la Mitja sempre s’ha mantingut intacta, i aquesta és una de les claus de l’èxit que té”. Una altra de les anècdotes que més recorda és la seva participació de l’any 2022.
Mesos abans, una hèrnia discal apuntava a no deixar-lo competir més, almenys durant un bon temps. “Em va quedar la cama morta, però la marxa nòrdica em va ajudar a recuperar la mobilitat.” Pi va decidir córrer la Mitja, va acabar gairebé l’últim, però recorda com d’especial va ser que tothom l’aplaudís, amb el fi de donar-li ànims i l’últim alè necessari, mentre entrava als darrers quilòmetres pel carrer Anselm Clavé.
