Sergi Mingote (Parets, 1971) va tornar dissabte passat de la seva expedició al Pakistan i el rècord de coronar sis vuitmils en un any superat. S’ha aprimat sis quilos i ara pensa a recuperar-se, però també en les vacances. “Estic saturat de muntanya”, diu. Ens fa esperar davant l’ajuntament de Parets mentre manté una breu trobada amb el nou alcalde.
Una vegada completat, què ha estat el millor del repte?
La solidaritat i els projectes inclusius amb l’esport. Em van enganyar a presidir Onat Fundation i el repte ha estat l’excusa per tirar endavant aquests projectes. Al desembre farem la primera gala dels Premis Inclusius de l’Esport i donarem una desena de beques a associacions i esportistes.
Com es vincula la solidaritat amb el repte dels vuitmils?
Jo vaig posar el projecte a disposició d’Onat. En principi vaig planificar tres vuitmils, però ràpidament la idea es va desmuntar. Hi havia sis entitats solidàries interessades a participar en el projecte i, per fer-ho rodó, vaig decidir convertir els tres vuitmils en sis. Amb les entitats, per exemple, vam repartir copes menstruals al Nepal i vam fer el trekking de l’Everest amb els joves d’Apindep. Ara farem un documental del projecte i tot.
Un documental?
Sortirà el documental i Ediciones Desnivel publicarà el llibre sobre les meves experiències durant el repte i el projecte solidari. Desnivel em van trucar per fer una entrevista quan era al Pakistan, en un campament base. Em van preguntar si m’avorria allà esperant, i jo els vaig dir que escrivia un llibre. I em van dir, “un llibre!?” El 2 d’agost els vaig passar l’esborrany i la mateixa tarda em van trucar per dir que me’l publicaven.
Ens pot fer cinc cèntims del llibre?
Tindrà una vessant coach. Jo soc coach executiu, de manera que els capítols també parlaran de lideratge, treball en equip i presa de decisions.
Són fonamentals aquests valors en la muntanya?
En una expedició com aquesta, en què et relaciones amb tanta gent, temes com l’empatia, saber renunciar quan cal, el fracàs o l’èxit són temes bàsics i que jo he viscut a la muntanya.
Al maig va haver de renunciar a l’Everest per una infecció pulmonar. Va ser dur no poder fer el cim?
L’Everest l’he fet dos cops i ja no tenia aquella passió… Va ser dur perquè estava molt fort i molt bé físicament. Han passat 21 anys del meu primer vuitmil i crec que ara prenc les decisions amb més maduresa. Podria intentar fer l’Everest quatre vegades més i potser no el faria. Crec que he pres les decisions correctes i anar molt net de cap m’ha ajudat a fer els cims. El cap és el que et fa tirar enrere en els moments en què ho estàs passant malament.
Li és més fàcil prendre aquest tipus de decisions ara que 20 anys enrere?
Quan vaig pujar el meu primer vuitmil, el Cho Oyu, tenia 27 anys. Era tot rauxa, passió i les decisions, més viscerals. Ara és tot molt més endreçat. Faig expedicions molt petites i puc decidir. Ningú no em qüestiona. Jo no podria anar amb expedicions de vint persones en què decideix un cap. Funciono molt intuïtivament.
Creu que l’edat que té és la millor per fer alpinisme?
El rendiment encara és molt bo. Jo crec que és un esport que et dona possibilitat de molts anys de muntanya. A aquesta edat encara tens velocitat, però tens molta resistència. He notat molta diferència entre els primeres vuitmils d’aquest any i els últims. El rodatge ha fet que cada vegada hagi minimitzat més la càrrega i els materials. Això t’ho fa l’experiència.
En aquesta última expedició al Gasherbrum va participar en dos rescats. Com van anar?
Molt bé. En el primer vam anar sols, jo amb el Denis Urubko, que diria que és el millor alpinista del moment. Ell i jo i vam aconseguir baixar un lituà que s’havia quedat atrapat. Al segon rescat vam necessitar ser cinc, perquè no es movia. Vam fer una llitera i el vam haver d’arrossegar per la glacera fins al camp base.
El Gasherbrum va ser un dels cims que més li va fer la guitza. Va intentar l’I, però finalment va coronar el Gasherbrum II. Per què?
Vaig arribar al campament base a les 3 de la tarda. La mateixa nit a les 12 vaig anar directament al campament 2. El meu company d’expedició, el Mattia Conte, es va quedar al campament 1. Jo vaig seguir l’ascensió amb el portador del material, però va agafar un edema, que és falta d’oxigen al cervell, i el vam haver de rescatar. Em vaig quedar sol i sense material i, a més, va començar a fer vent i la neu va tapar tota la traça. Vaig veure que sol no arribaria al cim, així que vaig anar cap al Gasherbrum II i vaig encertar.
Quina és la pitjor cara de la muntanya?
Quan baixava el Lhotse, un company, l’Ivan Tomov, se’m va morir en braços. Havia fet el cim i ens vam creuar baixant. Ell ja feia un dia sencer que patia mal d’alçada, va agafar un edema i quan ens vam trobar ja no coordinava bé les paraules. Amb un company, vam posar-li oxigen d’una expedició que havíem trobat i li vam injectar dexametasona per veure si es recuperava. Vam aconseguir baixar-lo 200 metres, però no va ser suficient. Abans de morir em va mirar i després va deixar de respirar.
No li provoquen vertigen situacions com aquestes?
Tinc molt respecte a la muntanya. A cada expedició veig gent que mor. Són situacions extremes i has de minimitzar el màxim en el risc.
Li fa por pensar que pot morir?
No. Si em trobo en una situació així el que és importantíssim és tenir recursos per saber com sortir-se’n i no pensar-hi gaire, en la mort.
S’ha trobat en alguna situació límit?
Al descens del Gasherbroom II vaig caure dins d’una esquerda. Baixava sol per la glacera, vaig passar per un pont de neu i se’m va trencar. Vaig caure tres metres. La sort és que l’esquerda tancava en embut i vaig quedar encaixat, arriba a ser oberta i ara no seria aquí. Vaig necessitar una hora i mitja per sortir-ne.
Com es pot sobreviure mentalment a un moment com aquest?
És un moment difícil. Pensava: has acabat el projecte, has fet els sis vuitmils i et quedaràs aquí. Actuar amb sang freda, amb molta tranquil·litat, em va ajudar molt.
La muntanya també li ha deixat moments bonics…
Abans de morir, l’Ivan Tomov anava amb una russa, la Natsya Runova. Una noia molt jove. És una promesa molt reconeguda al seu país i té molt futur en l’alpinisme. Quan la vam veure estava molt tocada. Vam trucar a dos xerpes perquè pugessin amb oxigen i es va salvar. Em van dir que va buscar-me al campament base i no em va trobar. Quan va arribar a Rússia es va buscar la vida per trobar el meu contacte [Mingote treu el mòbil i busca entre els seus arxius] i em va enviar un missatge per donar-me les gràcies.
I què li sembla?
És una cosa molt maca i que posa en valor els valors de la muntanya. A mi, quan em pregunten què és la muntanya, dic que és això. Jo vaig sacrificar l’Everest per salvar una vida. El nou alpinisme comercial no té l’essència de l’alpinisme de tota la vida.
“Alpinisme comercial” i “de tota la vida”?
L’Everest està massificat. Un 90% dels que hi van són turistes d’alçada. No ajuden ningú, no entenen l’essència de l’alpinisme.
Parla de la famosa imatge on sortia gent fent cua per arribar al cim?
Sí, però un dia després de la foto famosa hi havia cinc persones a l’Everest. L’Everest està dos dies l’any com a la foto. La resta de l’any no hi ha cap problema per pujar-lo.
Què li passa pel cap quan veu això un professional de l’alpinisme?
Que és la realitat en què s’ha convertit la muntanya. De moment, puc anar a fer alpinisme sense trobar-me amb tot això. La majoria dels vuitmils no estan massificats.
Quin diria que és el vuitmil més complicat de tots?
Tècnicament, és el K2, però la més exposada i més perillosa –en diuen “la muntanya assassina”– és el Nanga Parbat. Molt complicat! Des del campament 3 estàs molt exposat per l’escalada en roca i a més és una muntanya amb moltes allaus. K2 i Nanga Parbat són els cims que més morts generen.
I ara que ha completat el rècord, quin serà el proper cim que intentarà?
Encara no ho puc respondre. M’han dit que hi ha un altre rècord Guiness, el dels 14 vuitmils. Hi ha 14 vuitmils a la terra i el rècord sense oxigen és en 7 anys i 10 mesos. No m’he plantejat encara aquest projecte. Per mi seria factible, amb els mitjans que hi ha i la meva condició, fer els catorze en tres anys. Mai descarto res. Al setembre em plantejaré si vull continuar la carrera fins als 14.
S’ha trobat amb el nou alcalde de Parets. De què han parlat?
Ha sigut una trobada molt cordial. Més enllà que jo fos l’alcalde, també soc un esportista del municipi i em volia felicitar.
Vostè va ser alcalde set anys. Com veu ara la política municipal?
Per mi ser a l’Ajuntament d’alcalde i regidor ha estat una escola fantàstica, igual que la muntanya, i és un orgull que sempre portaré. Crec que en política municipal hauria d’haver-hi consensos i acords, i no disputes i baralles. Al final això és com la muntanya, perquè allà també has de buscar consensos i l’equilibri per ajudar –com ara amb els rescats– o també per ser ajudat.
Penjaria el llaç groc ara?
El tenia penjat. Quan va haver-hi això del Jordi [Turull] el llaç estava penjat. Penso que s’ha volgut fer massa política sobre aquest tema i no és bo. Els que pensem que hi ha persones que no haurien d’estar tancades per la seva ideologia i no som independentistes, també hi som.
Ha anat a veure Jordi Turull a la presó?
Des que hi és ens hem escrit alguna vegada. Al final el Jordi no deixa de ser un veí. M’ho havia muntat per anar-lo a veure, però just llavors el van traslladar a Madrid pel judici i jo ja havia decidit anar d’expedició.
{{ comment.text }}