El Fraikin intentarà repetir la gesta europea que només han aconseguit dues generacions del club. Els records surten a raig, però els triomfs es poden comptar amb els dits d’una mà. “Va ser una cosa especial, com les que no passaven mai”, diu Miquel Prat, capità del BM Granollers que va aixecar la Recopa del 1976. “Fa tant temps que va passar, que hi ha moltes coses que ja no recordo”, diu Àlex Viaña, jugador de la promoció que va aconseguir les Copes EHF del 1995 i el 1996.
Miquel Prat estava a punt de fer 30 anys al partit decisiu contra el Dankersen alemany. “Vam fer dues pròrrogues. A la primera vam empatar i en vam haver de jugar una altra. Al final, vam guanyar de dos gols. No ens ho crèiem ni nosaltres, que érem campions d’Europa”, explica Prat. El capità també va ser protagonista d’una foto icònica: ell hi surt alçant la copa, envoltat de l’afició que va ser al pavelló del Parquet el dia de la final. “Estava tan ple, que no hi cabia ni un mitjó i encara mil persones es van haver de quedar a fora.”
Aquell equip del Granollers estava farcit d’estrelles, com Pagoaga, Masip, Sagarribay, Calabuig o Castellví. Aquell conjunt va morir d’èxit i la temporada següent es va desfer perquè els clubs amb més diners s’hi van fixar i se’ls van endur. Prat, per orgull, es va quedar a Granollers. “Vaig decidir que aquell era el meu últim partit. Portava al primer equip des dels 16 anys. Per a mi, va ser acabar la carrera de manera extraordinària. Vaig quedar-me a Granollers i vaig continuar treballant a casa de venedor de fruita.”
Àlex Viaña tenia una edat similar quan va guanyar les dues Copes EHF amb el Granollers. Va ser 19 anys després de la primera Recopa. “A principis dels 90, s’havia format un gran equip. Hi havia estrangers de primera categoria com el Vujovic, l’Atavin i el Butulija. També cal destacar l’entrenador, el Manolo Montoya, que ens va entendre molt bé. Hi havia ambient de grup i una companyonia molt guai”, diu Viaña.
En totes dues ocasions, el 1995 i el 1996, el Granollers no ho va tenir gens fàcil per guanyar. Fins i tot, van arribar a derrotar el Flensburg d’aquella època. El dia del triomf era Sant Jordi i el Palau va fer un ple d’espectadors, amb 6.000 persones a les graderies. Aleshores les finals encara es jugaven a anada i tornada i el Granollers ja arribava a la cita amb avantatge. L’any següent, el 1996, l’equip va repetir la mateixa gesta, però aquesta vegada contra al Shakhtar Donetsk, a Ucraïna.
Àlex Viaña admet que aquell moment té algunes semblances amb l’actual. Quan li demanen per un consell per als jugadors del Fraikin, no s’atreveix a ficar-hi gaire el nas. “Que posin en pràctica tot el que saben i que donin el màxim.” Miquel Prat insisteix que facin seu el “pit i collons” i surtin a guanyar.
{{ comment.text }}