Una de pàdel
Són temps tan estranys que passen sense temps d’assimilar el que ja ha succeït, encara que hi ha qüestions que no podem oblidar mai. Potser sí que les podrem perdonar, però no pas oblidar. I n’hi ha d’altres que passen com si fossin una ventada que és capaç de tombar-te, de fer-te passar per un mal tràngol, fins i tot de causar estralls en el pentinat, però un cop passades… tornem-hi com si no hagués estat res. Tanmateix hi ha ventades que tenen el mateix aspecte que les anteriors: quan ja les veus a venir et fan pensar en l’anterior: “Agafa’t que aquesta ve forta!” I sort que som un país on la tramuntana bufa de valent, però és que ja la coneixem, fins i tot la necessitem i ens en sentim orgullosos, ves tu per on. Com deia aquell: “Catalunya, tu a lo teu.” I és que segurament tots en fem, de pífies, però mira que allà s’en fan de grosses… Ep! Sense adonar-me’n ja estic parlant de política i no pas de màrqueting una altra vegada… però és que com que ja li he agafat el gust a anar preparant aquestes línies un parell de cops al mes, doncs també ho aprofito per dir la meva.
Ni de màrqueting ni de política: avui va d’esport (o de tot plegat), no sigui que algun dia em facin ministre d’Esports i em puguin acusar de forma fonamentada que els esports no m’agraden! Us ho imagineu això? Seria motiu de dimissió ipso facto. Vaja, jo no tindria la vergonya d’acceptar el càrrec! Sí, d’esports en sé una miqueta. De fet, sóc un jugador pèssim, però m’agrada provar-ho tot i, a més, he practicat quasi de tot: natació, taekwondo, handbol, bàsquet… i darrerament he estrenat una nova mountain-bike que no corre sinó vola i, per descomptat, el pàdel, el meu estimat pàdel.
Al pàdel li sé trobar moltes qualitats. És un joc o bé un esport? Pot ser les dues coses, en funció de com te’l prenguis. En conec molta gent que del pàdel en fa una afició lúdica i en conec molta altra que són professionals, vaja, que s’hi guanyen la vida i en fan carrera (jugadors, entrenadors, empresaris de clubs, etc.). Per a mi el pàdel –i amb perdó de la professió– és com anar a cal psiquiatre. És a dir, que pel preu d’una partida faig teràpia, m’esbravo, faig activitat física i m’omple el cos de tot de productes químics que genero fruit del batibull d’emocions: perdre, guanyar, emprenyar-te, divertir-te, competir, gaudir… Vaja, per a mi, és una manera econòmica d’anar al psicòleg.
Però, és clar, no ho puc evitar: amb el pàdel i gràcies al pàdel he conegut gent fantàstica, gent que encara vol jugar amb mi o en contra, i aquests són amics! gent que està a primera línia de competició i amb els qui hem compartit esforços, hores i batalles; gent que ha trobat en el pàdel la forma d’ajudar els altres a integrar-se o a assolir una vida millor o de més qualitat; i fins i tot hi he fet negocis, amb el pàdel, sempre havent-n’hi de posar, mai de guanyar-n’hi… com la majoria!
Però el que més m’ha agradat del pàdel són les lliçons que he après: lliçons d’humilitat, lliçons d’esforç, lliçons de companyonia, lliçons d’estratègia, lliçons en les relacions amb els altres. De fet, cada dia n’aprenc, de lliçons, si més no és com em consolo cada cop que perdo que, darrerament, passa massa sovint. Hauré de parlar amb el meu entrenador.
LES LLIÇONS DEL PÀDEL
Però de totes les lliçons apreses, n’hi ha dues que són cabdals i que les resumeixo amb aquesta dita de collita pròpia: “No donis mai una bola per perduda ni un partit per guanyat.” I és que en el pàdel –com a la vida– no se sap mai com acabarà una història mentre depengui de tu mateix. Penso que a la vida, hi ha assumptes que depenen de tu mateix i de la relació amb l’entorn. “Mai una bola per perduda” perquè sempre hi ha un vidre que te la torna, una mala esmaixada que te la deixa a l’alçada de l’espatlla, un bon rebot que et permet una restada inaturable. I “mai un partit per guanyat” perquè confiar-se al joc de la vida, relaxar-se davant d’un escenari propici és precisament el que et fa perdre el sentit de concentració. La tensió és necessària fins i tot en els millors moments perquè el rival pot contraatacar, el contrari et pot avançar en el darrer revolt i, aleshores, només queda l’autojustificació.
Som-hi, doncs: no defalliu encara que haguem canviat de contrincant i que tinguem un bon partit.