VIATGE AL FONS DE LA COVID
Fina Jonch, de 67 anys, gaudeix de la seva feina de psicòloga com ho fa un músic o un pintor. Filla d’Antoni Jonch, director del Zoo de Barcelona entre 1955 i 1985, alerta que calen més recursos públics en salut mental.
La pandèmia de la Covid li ha portat més pacients a la seva consulta?
Per una banda, ho sembla, però no podem deixar d’ubicar-nos al món on estem.
Què vol dir?
Doncs que vivim en un món on la immediatesa i la rapidesa manen. O sigui, he rebut moltes trucades, però amb poca concreció. Per a la salut mental jo crec que cal treballar la persona. O sigui, buscar resposta a: “Què em passa?” I això ja no ve gaire de gust.
Per què?
Doncs perquè volem una solució ràpida i miraculosa. Jo als meus pacients els explico: “Al psicòleg venim a treballar una mica, eh?” Tampoc res feixuc, però ens hem d’engrescar per saber què ens passa. Si no ens engresquem, no tirarem endavant. I tornant a la primera pregunta, hi ha molta demanda, molta angoixa, molta por… però gent que es vulgui treballar, poca.
És sorprenent.
No gaire. És allò que li deia sobre la rapidesa i la immediatesa. Com a societat les patim i no paren d’escampar-se. Per exemple, la reina en les consultes amb infants és l’angoixa. I l’angoixa és com la febre. Si tinc febre, he de buscar si és a causa d’una infecció de ronyó o d’una amigdalitis, oi? L’angoixa és el mateix. La immediatesa no és gaire bona amiga d’aprendre, de resoldre problemes, de tenir paciència. Per això la canalla s’avorreix o s’irrita quan es tracta la seva angoixa.
Ho volem solucionar tot amb una pastilla o amb una dieta?
Aquesta és un altra. L’altra dia sentia a la televisió que el personal sanitari se sent molt angoixat. La tasca que estan fent és d’una potència impressionant, però, és clar, el sanitari no està acostumat a demanar ajuda. Ells ajuden la gent, però no acaben d’acceptar que també necessiten ajuda. Sense generalitzar, naturalment, molts metges, infermeres o farmacèutics entenen això d’anar al psicòleg com una debilitat i no com una manera de cuidar-se. Els psicòlegs ens movem amb la paraula i la paraula està molt devaluada, menystinguda. No és cap secret que l’Estat espanyol és un dels països on es prenen més ansiolítics, antidrepressius, hipnòtics…
Els confinaments a casa per la pandèmia no haurien de servir per “recuperar la paraula”, com diu vostè?
El primer confinament va ser una oportunitat d’or. Tothom érem a casa. I 15 dies o 3 setmanes, encara. Però després es va com deteriorar. I, és clar, una cosa és viure en una casa amb jardí i una altra de molt diferent en un habitatge amb pocs metres quadrats i molta família. Penso que déu n’hi do el nivell de tensió i agressivitat que es va generar. Ara ho veiem: les escoles obertes són bones per alliberar tensions. La canalla no només hi va a aprendre, també hi va a socialitzar-se, a sortir del nucli familiar.
Representa que les restriccions al Nadal no van ser més dures per vetllar per la salut mental de la ciutadania.
Amb tots els respectes, crec que les autoritats no en tenen ni idea, de què vol dir salut mental. Aquest any havia de ser diferent i assumir-ho, sense drames. Freud deia que davant d’una situació problemàtica –i aquesta ho és– ens trenquem. Va semblar que si no fèiem Nadal ens trencaríem i total, al final, va ser un Nadal aigualit.
Les autoritats consulten gaire el sector de la salut mental?
S’esmenta molt la salut mental, però francament… Tal com està la salut mental al nostre país, pena. I pena és pena. Per què els privats treballem tant? Perquè la salut mental pública és molt i molt insuficient. S’hi destinen poquíssims recurs.
{{ comment.text }}