Als músics sovint ens queden coses per fer, una obra mestra que no hem tingut ocasió d’interpretar, l’encàrrec no satisfet...

De vegades deixem coses per acabar. En el terreny personal pots reprendre-ho al cap d’un temps, però si és en l’àmbit col·lectiu o el professional, que ja no depèn només d’un mateix, la cosa pot anar ben diferent. M’hi fa pensar el que pot passar aquesta setmana d’eleccions generals –per les anteriors inacabades– que coincideixen amb el 10è aniversari del decés del reconegut i estimat músic granollerí Carles Riera. Als músics sovint ens queden coses per fer, una obra mestra que no hem tingut ocasió d’interpretar, l’encàrrec no satisfet... i que hem d’acceptar més o menys resignadament. Però tot canvia quan el compositor de l’ànima deixa una obra per al teu instrument incompleta. Saps que és allà i que tens una decisió pendent: el repte de l’obra inacabada. A en Carles li deuria passar una cosa així quan va decidir completar l’Adagio KV 580a de Mozart. És una peça de l’any 1789 pensada per a clarinet i tres corni di bassetto que, per raons desconegudes, en va deixar escrita la primera part però de la resta només en va escriure la melodia del clarinet. El motiu inicial és el que va utilitzar el compositor al cap de poc temps en l’Ave verum corpus, un motet extraordinàriament emotiu del qual aquest fragment conservat de l’Adagio n’és un presagi. Hi mancava, doncs, la major part de l’acompanyament. Una peça incompleta de Mozart que comenci amb la bellesa del tema de l’Ave verum no pot deixar indiferent cap músic i l’obliga a prendre una decisió o altra: la d’interpretar-la en la versió que han fet altres; la de no tocar-la, o la de fer-ne la pròpia versió. Fer l’acompanyament d’una obra disposant d’una part completa i dels nombrosos estudis de l’estil del compositor és prou factible, tot i sabent que, si mai es trobés l’original complet, Mozart sempre et pot sorprendre en un lloc o altre. Riera va optar per fer la seva versió, provar-la i enregistrar-la amb els seus col·legues de l’Stadler Trio en un disc que continua en catàleg. Completar l’obra d’un altre no és nou. Afegir veus a una obra existent –la composició additiva– fou habitual en el període gòtic medieval de manera molt semblant a la construcció de les catedrals. La música pren vida a partir del diàleg de les veus i dels instruments, de l’harmonia, l’equilibri, de la proporció, i dona vida també a les veus de temps passats expressada en les partitures. És el respecte per la diferència, el gust pel detall, l’obsessió pel matís. Amb en Carles solíem fer una passejada setmanal en acabar les classes del Conservatori de Granollers. Parlàvem de tot, també de política. Què en pensaria de la sentència, dels presos, de la repetició d’eleccions, d’aquest moment?, em pregunto, i probablement la conversa en aquest punt derivaria de nou cap a la música. Com ho resoldria Mozart? Mozart era amic dels seus col·legues, com el clarinetista Stadler, a qui consultava. Era capaç d’organitzar diversos temes alhora i convertir el que en altres mans podria ser un caos en una solució insospitada, única, que superava de la manera més natural imaginable. A en Carles Riera li encantava resoldre els problemes del conservatori i dels cursos que dirigia arreu de l’Estat a l’estil de Mozart en la música. I amb un somriure. Malauradament, els polítics que coneixen Mozart mínimament són escassos.

Als músics sovint ens queden coses per fer, una obra mestra que no hem tingut ocasió d’interpretar, l’encàrrec no satisfet...

‘Adagio’ amb un somriure