En alguns moments, anar amb els rellotges biològics poc coordinats no és fàcil

Dilluns 19 d’agost de 2019 Tarda Aquesta nit ha plogut. Els carrers encara són molls. Un vel vaporós de núvols cobreix el Montseny fins més enllà de mitja alçària. Mentre comencem a caminar es va alçant provocativament deixant al descobert, de mica en mica, el debut del nou dia. Han millorat la senyalització del sender de la Plana de Vilamajor SL-C 126 i les seves cinc variants (el Roure Gros, el Camp Gran, les Tres Termes, la Vallserena i les Brugueres). Està molt ben indicat amb fites i mapes a cada cruïlla. Camino i penso en l’embullat trencaclosques de la vida. Ara, anem a caminar per estar en forma i per gaudir; fa 100 anys, la meva besàvia, la iaia de Tai Tai, anava a peu des de Can Tramunt, de Sant Antoni de Vilamajor, fins al veïnat de Santa Susanna a treballar. Caminant a bon pas hi devia estar unes dues hores i mitja. Quan arribava, es posava a treure les males herbes d’entre el blat, llavors les feixes del Montseny eren conreades. En acabar la jornada, altra vegada baixava caminant cap a casa. I l’endemà, el mateix. I així, cada dia. No necessitava sortir a passejar per fer salut, va viure 96 anys. Tampoc no necessitava que els camins fossin senyalitzats, se sabia de memòria cada bri d’herba, cada pedra del camí, cada drecera, cada corriol que trescava bosc enllà per escurçar uns metres el recorregut. L’avi Josep, el seu fill, el pare de la mare, va formar part d’un grup d’excursionistes de Sant Pere de Vilamajor durant la seva joventut [a la fotografia d’aquest article]. Era a finals dels anys 40 del segle passat. Amb espardenyes de vetes, pantalons de pana i camisa, feien hores llargues de camí recorrent el nostre estimadíssim Montseny. Quedava molt lluny l’arribada dels grans magatzems d’esport. Un arç negre, curull d’aranyons, apareix al costat del camí i capta la meva atenció. No em puc estar de fotografiar-lo, feia temps que no en veia cap. Sovint la gent confon els seus fruits amb els arándanos, no són pas el mateix. Els arándanos, en català, són els nabius. També són arrodonits i de color blau negrós, però les seves plantes es troben en zones de més altura, a prop del Pirineu. Són comestibles, tant crus com per fer melmelades. En canvi, els aranyons són les endrines en castellà. Aptes per menjar, però bastant aspres. Es fan servir per fer el patxaran. Divendres 23 d’agost de 2019 Migdia Època de festes majors hauria de ser sinònim d’alegria i gresca per a tothom. Però mai, sinònim de violència i d’agressions sexuals. Em preocupa i m’espanta el que està passant actualment: les dones hem de poder sortir a divertir-nos igual que els homes i tornar sense sentir-nos amenaçades. Valoro molt que els grups de música s’impliquin a difondre missatges en aquest sentit, tot i que cal un treball molt més profund d’educació i conscienciació durant tot l’any. Dissabte 25 d’agost de 2019 Tarda Sortir de festa fins a la matinada cobra factura l’endemà, i encara més si, com ara jo, ets una persona eminentment diürna. No és gaire glamurós reconèixer-ho, però acceptar-ho ajuda a viure millor. De normal, després de sopar ja estic acabada, em quedo adormida només que toco els llençols. De la mateixa manera, al matí em desperto ben d’hora, activa i amb ganes de parlar. Gaudeixo sobretot de l’esmorzar, em llevo amb gana. Necessito la llum del sol, per això m’enamora l’estiu i em deprimeixen els dies curts. I escric al matí o a la tarda, que és quan tinc el cap més clar. Segons sembla –pel que he llegit, no en soc pas cap especialista– això ho marca, en part, la nostra predisposició genètica, el nostre cronotip. La melatonina és l’hormona que determina en quins moments som més productius i en quins necessitem descansar. Segons aquest criteri ens dividim en matutins o aloses, intermedis o colibrís i vespertins o mussols. El grup de matutins és el menys nombrós, un 10% si fa no fa; seguit dels vespertins que és aproximadament d’un 20%; i el que domina és el grup intermedi amb un 70%. Una analítica de saliva pot mesurar la concentració de melatonina en els diferents moments del dia. Jo no necessito fer-me cap prova. Sé, del cert, que soc clarament matutina, de la mateixa manera que sé que en soc l’única de casa. En alguns moments, anar amb els rellotges biològics poc coordinats no és fàcil. Per sort, hi ha maneres de trobar intervals on coincidir aloses i mussols i, afortunadament, en les zones d’intercanvi es troben els moments més dolços.