Un demòcrata que no reconeix l’autoritat ha de ser algú amb idees autènticament revolucionàries, un innovador de primera divisió

No em pertoca a mi –ni en aquesta columna d’opinió– tractar els temes relatius a la política. Però és que aquest matí de dilluns he sentit –que no escoltat– unes declaracions d’en Rivera que deia, aproximadament, que un demòcrata com ell instal·laria l’estat de setge a Catalunya si mai arriba a president. I, ves per on, se m’han obert una sèrie de preguntes que no m’havia plantejat fins ara. Segurament en Rivera no ho ha dit amb aquesta literalitat, però jo ho he entès així, tal com els ho escric. Com que l’he sentit per la ràdio, no he pogut veure si ho deia amb cara d’odi cap als catalans o no –encara que sigui cap a alguns–, en tot cas, sí que li’n feia, de cara d’odi, i això pot ben ser violència i pot tenir conseqüències greus, com la de ser acusat de rebel·lió. Si al contrari no en feia, de cara d’odi en les seves declaracions, doncs segurament feia cara de mussol, amb perdó dels mussols, o en qualsevol cas feia simplement la seva, que prou n’hi ha. Bé, la qüestió és que insisteix a autoanomenar-se demòcrata i ves per on... Aquí la definició de demòcrata en la tan nostrada Gran Enciclopèdia Catalana: “Partidari de la democràcia.” I heus ací en la mateixa enciclopèdia la definició de ‘democràcia’: “Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants.” Entenc –i perdoneu-me si malinterpreto– que en aquest cas intervenció vol dir ‘poder o autoritat del poble’. És ben conegut que al màrqueting ens atrauen les històries. I en les històries tot s’hi val: podem fantasiejar, podem descriure coses increïbles i fins i tot podem desdibuixar la realitat per a una finalitat determinada. La qüestió d’explicar històries, per increïbles que aquestes siguin, és prou simple: el missatge arriba molt millor i de forma més impactant dins d’un succés que no pas dins d’un assaig teòric. Aleshores, heus aquí el quid d’avui: ¿és possible que en Rivera ens vulgui explicar una història amb paraules que ens confonen, amb paraules que ens entelen els ulls? Si aquest individu s’autodenomina demòcrata però en canvi vol imposar unes raons, raons incloses en el discurs de la por, potser és que està fent màrqueting... Però del dolent, eh! Potser és que, en comptes d’escampar la concòrdia i l’entesa en un poble, està explicant una història de discòrdia, de terror, de les d’“amagueu les criatures, que ve l’home del sac”. Jo no hi entenc, de política. I no voldria pas que ho penséssiu, però podria ser que aquest Rivera no fos demòcrata sinó més aviat un àcrata. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, la definició d’àcrata és: “Partidari de la supressió de tota autoritat. Així que les persones àcrates no reconeixen l’autoritat, o si més no, la volen suspesa.” Buf.... A veure, si com a demòcrata, una persona reconeix l’autoritat al poble, i aquest l’exerceix en un procés electoral, que mitjançant el propi mecanisme dona un mandat a un Parlament, aleshores és el poble l’autoritat i va en Rivera –i tota la seva troupe– i que no, que diu que no reconeix l’autoritat –la de les porres i uniformes, sí–, l’autèntica, la que procedeix de la democràcia, no, la que ve del poble, no... així, doncs, ha de ser àcrata per força. Ui, ui, que m’estic ficant on no em demanen... Si és que això de la política no és el meu fort, m’estic fent un embolic. Un demòcrata que no reconeix l’autoritat ha de ser algú amb idees autènticament revolucionàries, un innovador de primera divisió, el Messi de la democràcia, i aleshores, un demòcrata àcrata ha de ser un demoàcrata. Ja ho tinc! Eureka! He inventat un nou terme. Potser algun dia a la Gran Enciclopèdia Catalana hi podré llegir la definició de demoàcrata com a: “Algú que juga a la democràcia però amb l’autoritat que li va bé segons li convingui i per imposició interessada.” Sabeu què?, això de la política és massa complicat. Me’n torno al màrqueting. Ah, i perdó: no ho volia dir, no ho volia fer, no me’n recordo, lo he oído en la prensa digital. Apa, siau!

Un demòcrata que no reconeix l’autoritat ha de ser algú amb idees autènticament revolucionàries, un innovador de primera divisió

‘#Demoàcrata’