Que ningú no es dugui a engany, el respecte al dret d’autor, a la propietat intel·lectual, és bàsic per al progrés cultural global

El Parlament europeu va aprovar fa poc i per àmplia majoria la reforma de la Directiva Europea sobre Drets d’autor. Ara, aquesta reforma ha de ser aprovada per cada un dels 28 membres de la Unió Europea. Jo encara no he llegit aquest nou text i per tant no puc opinar sobre la seva literalitat, però sí sobre el complex fons del dret a la Propietat Intel·lectual i les seves implicacions sobre la creativitat. D’entrada sembla que es plantegi una incompatibilitat entre els drets econòmics de l’autor amb la llibertat d’expressió, i això és una fal·làcia. El que actualment hi ha és una abús contra el Dret d’Autor com a fruit de la proliferació a les xarxes socials de material protegit per aquest dret. Sembla, entre altres coses, que, amb la nova Directiva, empreses com YouTube, Facebook o Google haurien de pagar drets d’autor als creadors, cosa que ara escatimen com poden. Comencem per considerar un dret bàsic: “Tota persona té dret a percebre una remuneració econòmica justa pel seu treball.” Els escriptors i artistes són treballadors de la creativitat i, per tant, tenen dret a una retribució econòmica pels seus textos, pintures, escultures, peces musicals, etc. També hi tenen dret, segons la vigent llei de Propietat Intel·lectual i la corresponent Directiva europea, els editors de textos, il·lustracions o partitures musicals, intèrprets ja siguin musicals, teatrals o de qualsevol forma d’obra creada. Ara parlem, però, només dels creadors, sense que això vulgui dir que els editors o intèrprets no formin part de la creació d’una obra i, per tant, no tinguin dret a compensació econòmica. La Propietat Intel·lectual comporta dos tipus de drets: els morals i els patrimonials. Els primers es refereixen a la inviolabilitat de l’obra. Per exemple, un text literari o una obra musical no pot ser mutilada o modificada sense el permís de l’autor o autora. Els drets morals són intransferibles encara que l’autor ho volgués. Els drets patrimonials, o percepció econòmica, són transferibles a tercers o als hereus fins després de 50 anys de la mort de l’autor, que passen a ser de domini públic, segons la Directiva europea. Aquests drets patrimonials o econòmics són els que estan en discussió per la seva discrecional publicació a les xarxes socials. Mai s’ha discutit el Dret d’Autor des del segle XIX en què es va començar a legislar sobre la matèria. Va ser amb l’aparició de la reprografia i la pirateria editorial i, més ençà, de les noves Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) que la cosa s’ha complicat, perquè, com sol passar en moltes facetes de la nostra vida i activitat, la regulació legal d’allò que és nou va al darrere de la realitat social. Ens hem trobat, gairebé de sobte, en una situació en què circulen per les xarxes continguts amb dret a ser protegits i subjectes de remuneració als seus autors que no són objecte de cap mena de control. Un creador publica un llibre, article, peça de música o dibuix i a l’endemà ja corre arreu del món de franc. Dit directament i en poques paraules: s’està robant als creadors la compensació econòmica a la qual tenen dret com a fruit del seu treball. Això no és lliure accés a la cultura, al contrari. Que no es poden posar portes al camp? D’acord. Però, actualment, de la mateixa manera que la tecnologia permet escampar una notícia o qualsevol contingut arreu del món de manera immediata, també permet un control del que es difon si és material protegit pel dret d’autor. Si no es controla d’aquesta manera és perquè les grans multinacionals de la informàtica, telemàtica, de les xarxes socials, no volen. D’aquí ve que l’excusa per fer el seu gran negoci amb els continguts creatius, sense pagar, sigui el de que aquest control suposaria un atemptat contra la llibertat d’expressió. Fals! És tot al contrari. La pirateria digital i l’analògica, van en contra de la creativitat perquè desincentiva la capacitat de creació. Hi ha creadors que tant se’ls en fa cobrar o no cobrar per la seva obra, però n’hi ha molts que viuen del seu treball creatiu i si no els és retribuït és un abús, igual com es pot fer amb un esclau o, directament, un robatori. Sempre, ho necessiti o no, el creador pot exigir els seus drets patrimonials, la seva justa retribució. Què té a veure això amb la llibertat d’expressió? Doncs, res! Pensem-ho una mica. Un escriptor se sentirà més o menys lliure d’expressar-se si es retribuït o no pel que escriu? Per què s’està creant tanta polèmica amb la reforma de la Directiva europea sobre Propietat Intel·lectual? Una primera raó seria per ignorància de molt del que he exposat més amunt. Però la definitiva i la que té més força és, són, els interessos de les multinacionals que tenen a veure amb els negocis d’internet i de les xarxes socials, tant si es tracta dels que hi posen els continguts com els seus transportadors (carriers). Que ningú no es dugui a engany, el respecte al dret d’autor, a la propietat intel·lectual, és bàsic per al progrés cultural global. Sense valorar la creació, en tots els seus vessants, no hi haurà més literatura, ciència, arts. Llibertat d’expressió, valorant-la, no piratejant els continguts. Llibertat de circulació de continguts sense monopolis i respectant el Dret d’Autor. Aquí hi ha la veritat de tot plegat.

Que ningú no es dugui a engany, el respecte al dret d’autor, a la propietat intel·lectual, és bàsic per al progrés cultural global

Dret d’autor versus llibertat d’expressió