Ningú no hauria pogut imaginar que amb l’Eduard Olivés va començar tot, aquell dijous 24 de novembre de 2016 al Museu de Granollers. Encara em sembla que el veig assegut al primer seient de la segona fila, a l’esquerra, amb la seva càmera i un trípode petit. La sala d’actes estava plena de gom a gom, amb molta gent dreta. La conferència de Santi Vidal havia aixecat molt interès i ningú no se la volia perdre. L’Eduard, tampoc.
El jutge en excedència i aleshores senador no va decebre l’audiència, certament. Va sorprendre tothom per la claredat i contundència dels seus missatges, tant, que l’Eduard va decidir no aturar la seva càmera i va gravar íntegrament aquella arenga carregada de bons presagis. Vidal no es va mossegar la llengua i va assegurar que les estructures del nou estat estarien a punt per si l’endemà de l’1 d’octubre Catalunya esdevenia un país independent.
Quan l’acte va acabar, astorats, uns i altres ens preguntàvem si tot aquell seguit de notícies que Vidal havia explicat podien tenir una base sòlida de realisme. I recordo que ens dèiem, convençuts, que si no eren reals del tot, havien d’obeir a una estratègia comunicativa que la cúpula independentista havia decidit emprar per mobilitzar la població, fent veure que tot era apunt per fer la independència, però també ens dèiem que, si no era així, aquell home definitivament s’havia begut l’enteniment.
No sabem què va pensar l’Eduard Olivés de tot allò que havia aventurat el conferenciant que l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) havia portat a Granollers, però el vàrem veure, silenciós, recollir la seva càmera i el seu trípode i, fent-se fonedís, va sortir del Museu acomiadant-se de molt poca gent, perquè l’Eduard era present a molts actes de ciutat, però poca gent el coneixia. Era, per a tothom, el noi de la càmera. Formava part del paisatge urbà i ningú –o molt pocs– sabien per què aquell home tenia aquella dèria per fotografiar-ho i filmar-ho tot. El cas és que, com feia sovint, va decidir penjar la gravació d’aquell acte al núvol de Youtube i allà va quedar-se allotjada rebent, segurament, poques visites, perquè l’Eduard tenia pocs seguidors. A ell li agradava deixar constància de tot el que passava a la ciutat, des d’un castell dels Xics a la Porxada a un partit d’handbol del BM Granollers, passant per l’estirada de corda a la festa major de Blancs i Blaus. Tot era poc per nodrir el seu arxiu personal, però la seva existència passava pràcticament desapercebuda. Tampoc no li preocupaven les xarxes socials ni probablement sabia com moure-les per donar-se a conèixer.
Al cap d’un parell de mesos d’aquell acte a Granollers amb Santi Vidal de protagonista, no sabem com, però el cas és que un periodista d’El País va veure el vídeo que l’Eduard havia penjat a Youtube i el 26 de gener de 2017 la notícia va córrer com la pólvora entre totes les redaccions de tots els mitjans de comunicació i aquell vídeo es va fer viral, extraordinàriament viral. Durant molts mesos, aquelles imatges van servir de teló de fons per il·lustrar la causa del procés. No n’estic segur, però no m’estranyaria gens que l’Eduard ni tan sols ho va arribés a saber.
MATERIAL PER AL JUTGE INSTRUCTOR
Els més de 60 minuts de les declaracions contundents de Santi Vidal van servir de material impagable perquè el jutge instructor Juan Antonio Ramírez Sunyer, del Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona, obrís la primera causa per investigar el referèndum d’independència de Catalunya del 2017.
Han transcorregut més de set anys d’aquella conferència al Museu de Granollers i de les gravacions de l’Eduard. Ell va deixar aquest món fa un any i mig, com també ho va fer el jutge Ramírez, que va morir a principis de novembre de 2018; Santi Vidal ha desaparegut de l’escena pública i política. No podem saber què hauria passat si aquell vídeo no s’hagués gravat o no s’hagués penjat a YouTube. El cas és, però, que l’Eduard Olivés mai no va rebre cap compensació econòmica pels drets d’un vídeo transcendental i ni tan sols ningú no va destacar-ne la seva procedència.
He decidit escriure aquestes ratlles perquè jo estava al costat de Santi Vidal aquell dia. Em va tocar fer-ne la presentació i, com tothom, vaig escoltar amb una barreja d’estupefacció i fascinació el doll de paraules del conferenciant i, des d’allà d’alt, vaig fixar-me en l’Eduard, però també en molta altra gent que seguien embadalits l’exposició del ponent. Quan al cap de dos mesos va saltar la polèmica, reconec que va incomodar-me que s’hagués filmat aquell acte, però amb el pas del temps, ara que s’ha fet un excel·lent documental sobre la vida de l’Eduard, estrenat al Cinema Edison la setmana passada, vull afegir-me a les paraules d’homenatge a una persona plena de bondat i d’innocència, tanta que ni tan sols va ser conscient que amb ell va començar tot.
{{ comment.text }}