No vull dir que és una novel·la juvenil, perquè no m’agraden les etiquetes. Una novel·la, si està ben escrita, tant pot interessar a joves com a grans

Dimecres 3 d’abril de 2019 Tarda Compartir a la xarxa la coberta de la propera novel·la és una primera presentació, com quan presentes una parella a la família però encara no es queda a menjar. Avui, he penjat al Facebook la coberta de Pots comptar amb mi, que ben aviat arribarà a les llibreries. No vull dir que és una novel·la juvenil, perquè no m’agraden les etiquetes. Una novel·la, si està ben escrita, tant pot interessar a joves com a grans. Parla de temes tan durs com són l’assetjament i el suïcidi. Temes que em preocupen especialment i dels quals crec que se n’ha de parlar. La protagonista és la Berta, una noia de 16 anys que passa per un moment complicat, els seus pares s’acaben de separar i ha de canviar de poble, d’institut, de companys... Respon a tots aquests canvis amb una dura cuirassa. Però s’esdevé quelcom que esfondra aquesta cuirassa de glaç i la deixa absolutament desprotegida. És una novel·la de relacions humanes; d’assetjadors i assetjats; de desesperació i solitud... Però per sobre de tot és un cant a la vida i a les segones oportunitats, que sortosament algunes vegades ens brinda la vida. Dijous 4 d’abril de 2019 Tarda El meu fill petit m’ha recomanat La casa de papel: “Va, mare, mira’t la primera i la segona temporada i així, quan surti la tercera, la mirem junts.” Em fa una il·lusió especial perquè una de les protagonistes, l’Úrsula Corberó, és una exalumna. El començament resulta interessant, es tracta d’un atracament a la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre perfectament planificat per un individu conegut com el Professor. Per aconseguir el seu objectiu recluta vuit persones amb un perfil ben diferent. Entren dins i agafen com a ostatges la gent que hi troben. I allà es queden durant uns dies mentre van imprimint una quantitat estratosfèrica de diners, amb la idea d’acabar fugint. Se’m planteja un interrogant moral: és un lladre qui roba a l’Estat? Ja ho diu el refranyer oi: “Robar a lladres no és pecat.” Sovint són els bancs i l’Estat qui ens roba sense compassió. Potser per això aquesta sèrie està tenint tant èxit arreu del món, perquè els seus creadors han aconseguit que el públic s’identifiqui amb els atracadors. Dissabte 6 d’abril de 2019 Vespre Que una població d’uns 4.000 habitants, com Puig-reig, decideixi organitzar una Fira del Llibre i la Novel·la Històrica, val a dir que és d’admirar, perquè no és una empresa gens senzilla. Enguany era la tercera edició, i ens hi hem aplegat prop d’una vintena d’escriptors. Tenir ocasió d’escoltar altres companys d’ofici parlar de la seva obra i de com ells viuen aquesta fal·lera d’escriure sempre és apassionant. Sumat, a més, al contacte amb els lectors d’una bona colla de clubs de lectura que també hi eren convidats, acabava de fer un dia perfecte, capaç fins i tot de fer-nos oblidar el fred que feia –que déu-n’hi-do– perquè al matí estàvem a 2 graus, sort de la carpa que els ha donat aixopluc a tots i ha permès que les activitats es poguessin portar endavant malgrat el mal temps. Diumenge 7 d’abril de 2019 Tarda M’abandono al sofà, molt cansada. Satisfeta de l’experiència de fer un taller de la meva novel·la Pots comptar amb mi dins del Festival Literari Món Llibre. Es tractava d’un taller de resolució de conflictes, prenent com a base fragments del llibre. Per fi he pogut anar a veure l’exposició del Jaume Plensa al Macba. N’he sortit fascinada. Un artista enamorat de la poesia, en especial de la d’Estallés –amb qui comparteixo enamorament– és normal que el captivin les lletres i que les utilitzi sovint en les seves creacions, com en les cortines verticals exposades al mig d’una de les sales. Lletres enfilades verticalment ens permeten veure-hi a través, cèl·lules vives que es mouen soles al pas dels visitants i que juntes contenen el text de la Declaració dels Drets Humans de 1948. Plensa cerca constantment la interacció de la seva obra amb el públic, així com trencar la barrera entre el contingut i el continent de les seves obres. M’ha agradat especialment l’enorme interrogant metàl·lic que porta inscrita la paraula rêve [somni], que ens dona la benvinguda i ens convida al dubte; les escultures humanes, abraçades a un arbre del pati exterior; així com els grans caps de noies allargassats amb els ulls tancats esculpits en fusta de melis. Senzillament extraordinari, com ho és la seva idea del silenci per donar valor a la música i a les paraules.

No vull dir que és una novel·la juvenil, perquè no m’agraden les etiquetes. Una novel·la, si està ben escrita, tant pot interessar a joves com a grans

El gran material de l’art és la vida