El nom no fa la cosa
Fa uns mesos, el guitarrista Toni Xuclà acompanyat per les veus de Clàudia Cabero i de Gemma Abrié –aquesta última, a més, toca el contrabaix– han enregistrat a la discogràfica PICAP, fundada i dirigida per un altre bon amic, Joan-Carles Doval, l’àlbum musical titulat El viatge de les mans. Aquest títol, El viatge de les mans, encapçala un poema eròtic del segle XI escrit per Ibn-al-Khafaja (Alzira, 1058-1139) que ja fa 35 anys que el grup valencià Al Tall va musicar i el va incloure en un dels seus discos.
Xuclà, al cercle d’amistats de la seva xarxa social, ens participa el seu parer sobre una de les peces que conté l’àlbum, titulada “De tu no m’aparto ni m’allunyo”, una poesia anònima del segle XII: “Pel que diu i com ho diu, sempre he pensat que és una dona qui escriu.” I és molt fàcil que el músic no vagi gens desencaminat, ja que a l’edat mitjana les trobairitz occitanes van deixar petja inesborrable quan componien poesies amoroses ben explícites. El substantiu trobador/a ve de trobar, la paraula precisa per expressar un sentiment.
Miniatura del còdex ‘Manesse’, també conegut com el ‘Cançoner gran de Heidelberg’
Hem de situar-nos en l’època que, al sud de França, en un ambient dominat per les guerres feudals i amb els homes de batalla en batalla, les dones es van haver d’ocupar de l’administració i el govern dels castells i fou en aquest context quan es va crear un espai de llibertat propici per a elles; aleshores sorgiria la denominada cultura de l’amor cortès entre cavallers i dames de la noblesa. Les trobairitz parlen de jocs d’amor i s’endinsen en una nova forma de relació entre homes i dones. En queda constància escrita a les seves composicions, com les d’Azalaïs de Porcairagues o les de Guilhema de Rosers, però d’entre totes elles sobresurt la comtessa Beatriu de Dia (1140-1212), que estava casada i tenia un amant. Ens deixa cinc cançons d’amor apassionades on no falten els temes recurrents de la infidelitat i la gelosia, com aquesta que titula Tinc un desfici, ai, inclement, del que he trobat aquest fragment traduït al català: “Voldria haver-vos avarament / entre mos braços nu una nit. / Feliç serieu al meu llit / si jo us fos coixí plaent. / Bell amic, amable i bo / quan us tindré en el meu poder? / Sapigueu que tindria gran desig / de tenir-vos com a marit, / amb tal que em concedíssiu / de fer tot el que jo voldria.”
Miniatura del còdex ‘Manesse’
DELS PECATS DEL PIU / NOSTRE SENYOR SE’N RIU
Les cançons tan explicites de les trobairitz, tenint en compte l’època en què van ser escrites, contenien una càrrega eròtica d’alt voltatge, no obstant, això no és cap novetat perquè des de la més remota antigor la disbauxa sexual ha estat present a totes les cultures. Tal com ja cantaven els de La Trinca en clara referència al motiu de l’expulsió del paradís: “Que ja Adam i Eva va ser una enredada. / Que no era una poma, que era una patata…” A Sodoma, la ciutat hebrea de la vall del Jordà, al segle IV a.C. es practicaven perversitats sexuals de tota mena. L’any 200 a.C. hi ha notícies de les inacabables bacanals romanes –pel mateix preu– amb mam i sexe, i que ja venien importades de Grècia. La cultura hindú en va elaborar fins i tot un manual, el Kama Sutra, al segle III d.C.
Al segle passat, pel Vallès corria la brama de la història del Tabola i el Xamós. Es diu que la dona del Tabola, jove i maca, va ser víctima d’un desequilibri psíquic conegut col·loquialment com enaiguament, i el metge de capçalera no sabia trobar el remei perquè aquell era un trastorn que la medicina oficial no contemplava; fins que una veïna va dir-li al Tabola que per guarir la seva muller d’aquella malaltia calia que sol·licités els serveis d’un trencador, a qui anomenaven Xamós, que emprant signes cabalístics que complementava amb l’ajuda de massatges, tant aviat curava d’espatllat com de mal de ventre i –de passada– sanava les enaiguades. El Xamós era un pinxo ben plantat, sempre anava ben clenxinat i empolainat i muntava un cavall atzabeja. Quan va arribar al trot a la casa del Tabola ja quasi era fosc. El primer que va demanar va ser un cossi d’aigua calenta on s’hi va rentar les mans; després va dir que li indiquessin quina era la cambra de la malalta, però que el deixessin fer tot sol, que per res no el molestessin. Al cap d’una bona estona es van començar a sentir per tota la casa els esgarips de la dona, que venien a ser com uns laments però agradosos… Quan el Xamós va sortir de l’habitació ja no anava tan ben clenxinat com quan hi va entrar. Va dir-li al Tabola:
–Podeu estar content, la vostra muller ja està ben curada.
I el marit, mentre ficava la mà a la bossa per pagar-li els honoraris, li va contestar:
–Ai, Xamós! Si no fos perquè me la cureu, em pensaria que me la foteu.
De sexe il·lícit n’hi ha hagut tota la vida, sense anar més lluny, fa uns mesos que l’eurodiputat hongarès, jurista i ultraconservador József Szájer, casat amb una jutgessa, que havia proclamat en públic els valors morals que ha de tenir la gent pel que fa a la seva conducta amorosa, que només ha de ser entre un home i una dona, i que fins i tot ho va publicar a la Constitució hongaresa de 2011, va ser sorprès en una festa gai a Brussel·les juntament amb una vintena d’homes, tots nus i practicant sexe. Va mirar d’escapolir-se per la canal de la façana, però va ser detingut per la policia belga.
Entrada al Parc Usart de Sant Feliu en una postal del segle passat
EL BARRI DELS ENAMORATS
Tot prenent cafè amb un matrimoni d’amics nostres, l’home ens explicava que el dia abans havia sortit tot sol a fer una passejada pel ben condicionat camí que mena fins al Parc Usart. Aquest parc públic de Sant Feliu de Codines va ser cedit al poble pel mecenes Nicolau Usart –d’aquí ve el seu nom– i és un recinte no gaire dimensionat l’element més característic del qual és la torre que s’hi va construir l’any 1917 quan es va crear el parc, una privilegiada talaia des d’on es poden contemplar els cingles de Bertí i una petita porció de la nostra comarca; pocs metres més avall, a peu pla, encara hi trobem un altre mirador –aquest és natural– amb una barana de ferro que protegeix els visitants de despenyar-se cinglera avall i que algú va batejar com El mirador del Vallès. A la seva dreta i sota unes lloses de roca codina els penya-segats continuen segmentant el perímetre de la part oriental del parc, i ben a prop d’aquestes lloses queda un espai arrecerat per un minúscul bosquet de pins; des d’antany n’hi diuen El barri dels enamorats.
El meu amic s’hi passejava tan tranquil·lament quan, de sobte, apareix un xicot que li pregunta:
–Hola, ¿tu debes venir a por lo del cruising, no?
I ell, que no es talla per res:
–Y eso del cruising, ¿qué es?
I aquell xicot li explica…
La paraula cruising deriva de l’argot del bar gai Booze n’Cruise, a la famosa Ruta 66 que va d’Arizona a Missouri, als EUA, i es fa servir per identificar-se entre homosexuals. A Espanya, fa unes dècades només es coneixien com a llocs de trobada alguns indrets concrets de la vila de Sitges i de l’illa d’Eivissa, i els contactes amorosos sempre s’havien fet a l’interior de locals. Actualment, que tot s’hi val, a través de les xarxes socials es busquen llocs en espais públics, cosa que –va continuar el xicot– dona més morbo. A Barcelona, la muntanya de Montjuïc o la carretera de les Aigües solen ser llocs freqüentats…
Se’n van anar, cadascú pel seu cantó. Després, el meu amic, en arribar a casa seva i tafanejant per internet va comprovar que al Vallès Oriental almenys hi ha una dotzena de zones senyalades per a aquestes pràctiques, i entre elles, és clar, El barri dels enamorats.
–Sort que no se’m va acudir sortir a passejar amb la mainada!–, ens va dir, enutjat.
‘El barri dels enamorats’, al Parc Usart de Sant Feliu