Martí Boada i Juncà (Sant Celoni, 1949) és científic ambiental i geògraf. Pioner en educació ambiental, ha fet expedicions científiques a l’Amazònia, l’Antàrtida, els Estats Units, Llatinoamèrica o el Líban. Doctor en Ciències Ambientals, treballa com a assessor científic de la Unesco en l’àmbit de conservació de les Reserves de la Biosfera. Home de gran esperit divulgador, en aquesta entrevista fa un repàs a la seva feina i opina sobre el moment d’emergència climàtica que vivim i patim. Per aconseguir un canvi global, diu, cal actuar de forma local, amb compromís personal.
Va començar la seva tasca pedagògica en educació ambiental l’any 78. Estem al 2023 i en un context d’emergència climàtica. Es va fer bona educació ambiental en aquella època?
No ho sé, de fet vam començar de zero. Ens ho vam haver d’inventar tot. L’any 78 es va fundar la primera escola de natura d’Europa. I vaig tenir la sort de posar-m’hi aquí al Montseny a Can Lleonart. I aquest és el punt d’arrencada que hi ha formal, però diguem-ne que el compromís amb el tema ambiental és bastant anterior. La gestió de la natura estava en una situació encara de tardofranquisme. Això era can seixanta; els rius contaminats, urbanitzant arreu, un caos, vaja. Llavors sí que hi va haver diferents moviments. Hi va haver el Congrés de Cultura Catalana, la campanya per salvaguardar el patrimoni natural, va aparèixer El llibre blanc de la natura… Tot això va ser molt anterior. El 78 efectivament és un punt d’inflexió molt important, perquè vol dir l’arrencada amb un equipament que llavors era una ruïna en el Parc Natural de Montseny, a Can Lleonart, que es va arreglar, vam començar a fer educació ambiental sistemàtica i d’aquí va arrencar tot, diguem-ne. De llavors amb ara, evidentment, és clar que ha canviat.
Com s’enfocava en aquella època l’educació ambiental?
Era un itinerari de natura i el que fèiem era iniciar els nens i nenes en la descoberta del medi. En natura aquí hi havia un buit molt gran i els proposàvem una metodologia senzilla i molt emotiva. Situàvem on era el bosc de faig, el d’avets, etc. Llavors, feta l’observació entraven en cadascun dels paisatges fent una tècnica d’identificació sobretot sensitiva. Una de les coses que fèiem que els impactava molt (encara trobes gent que fa 40 anys que ho va fer i se’n recorda) era comptar fins a cent i en aquest temps que desapareguessin al bosc: s’enterraven de fullaraca. La sensació olfactiva i visual d’estar enterrats en la fullaraca humida era una vivència de sensacions que no se’ls oblidava.
Com diria que ha canviat la gestió dels parcs naturals des de l’època en què va començar a exercir la seva feina fins ara, el moment en què ens trobem?
És clar que ha canviat, perquè en aquell moment ni en teníem, de parcs naturals, l’any 78, ni el Montseny encara no era parc natural pròpiament. No hi havia infraestructura, ni pressupostos, ni res. Montseny era administrat per una figura, un pla especial que ho administraven la Diputació de Barcelona i la de Girona. El Parlament de Catalunya no va aprovar la Llei d’Espais Naturals Protegits fins l’any 1983. Per això també ha anat creixent; molta dotació econòmica, molt personal. Al principi la figura de Parc Natural no tenia en compte la gent del territori. Més aviat hostilitzava i posava dificultats als pagesos, marcava limitacions, i de mica en mica aquest procés participatiu també l’ha anat entenent. I també al principi era biologia pura tot i la gent del territori va marxar avorrida, es va anar despoblant. Per tant, aquesta visió més socioecològica o socioambiental s’ha anat incorporant. La figura d’un parc natural a hores d’ara ha de compatibilitzar la conservació amb l’ús social per part de la gent del territori. És molt diferent, ja no és aquella cosa de la intocabilitat, és molt important que al Parc Natural hi hagi gent vivint-hi i treballant-hi, de manera sostenible. Però hi ha una figura que és molt més dura, que és la del Parc Nacional. A Catalunya només en tenim un, que és Aigüestortes, i en un parc nacional sí que no s’hi pot fer res. Personalment, els parcs nacionals, què vols que et digui, és una cosa tan estricta i tan asocial que fa un tufillo una mica dretà.
Com s’hauria d’afrontar la sequera que pateix el nostre territori?
El problema més important que tenim no és com l’administrem, si hem d’estalviar més o si els pantans els hem d’acabar de buidar o no. El problema més important des de la meva perspectiva és que no plou. Els humans, una vegada ens ha caigut podem discutir com l’administrem. Hi ha una part de la natura que no la controlem. Una és la pluja, l’altra és la temperatura. A la primera conferència que vaig fer sobre el canvi climàtic, fa 40 anys, fins i tot em van tirar tomàquets. Deien que era un beneit i un irresponsable. Això ha canviat molt. Ha pujat la temperatura, no plou, o plou de cop. Amb aquestes precipitacions d’ara, poden caure 300 o 400 litres de cop. Amb les emissions de diòxid de carboni ens hem carregat completament l’atmosfera i l’estratosfera, és a dir… hem passat de tenir 280 unitats per milió per metre cúbic de diòxid de carboni a 450. S’ha fet un hivernacle a uns 8-10 quilòmetres que modifica la radiació incident del sol, hi ha una alteració física i química enorme i per més cimeres internacionals que es facin, no baixem, no reduïm aquestes emissions. Perquè a més a més, l’inconvenient del diòxid de carboni és que és un gas d’efecte hivernacle que ni fa fortor, ni es veu. I a la gent la pots motivar si hi ha un foc, si s’obre una urbanització o si hi ha un abocament incontrolat. El que hem de fer és reduir aquestes emissions i això no mobilitza. És un problema molt important.
En una situació de sequera extrema, però, es fa una cimera per l’aigua i no s’arriba a cap acord. Què en pensa?
Sí. Ramon Margalef, un científic català que encara l’estan donant a Harvard i a Stanford, un Messi com a científic, mort fa uns 15 anys, deia que el drama dels nostres paisatges i dels nostres ecosistemes és que no segueixen els ritmes electorals. I això ho mata tot. Aquesta torre de Babel que es produeix políticament, tot i que és democràtica, produeix en aquestes situacions de menjacapellans i llepallànties que no es posen d’acord. Desapareix la intel·ligència. Si davant d’una emergència climàtica decretada per les Nacions Unides no hi ha manera d’establir consensos, hi ha una patologia, una disfunció política. No podem estar tocant el violí mentre se’ns està cremant el bosc. No s’hi val. No s’hi val a fer trampes. És una situació molt seriosa, que no té precedents d’història. Ens hem de mobilitzar tots i comprometre’ns en allò local i en allò personal. Pensar globalment, però començar pels nostres boscos, per la riera Major, pel Ter, pel Besòs, pel nostre espai, per la nostra mobilitat, pel nostre sistema de transport públic. Cal ser coherents amb la nostra mobilitat, l’alimentació, el nostre compromís i ser crítics. El polític eixerit (sempre n’hi ha algun) la vol, la crítica, no té la pell prima.
Martí Boada a l’ambaixada de França amb l’aleshores director general de la Unesco, Federico Mayor Zaragoza
L’abandonament del territori i la manca de gestió dels boscos són els principals problemes que sol destacar el cos de Bombers com a principal causa de l’elevat risc d’incendi. Ho comparteix?
És clar. Al Montseny de l’any 1960 amb ara han tancat 700 masies. A Arbúcies, que l’any 1970 hi havia unes 200 famílies pageses donades d’alta, en queden tres. A Sant Celoni, de 160 masies actives als anys 70, en queda una. Hem anat ocupant els sòls agrícoles amb polígons industrials, equipaments, urbanitzacions i hem perdut el sector primari. A muntanya hi ha un principi que no falla mai: si abandones aquella pastura o aquelles feixes, allò al cap de poc és bosc. I a Catalunya el bosc està en expansió contínuament. Als anys 60 teníem un 38% del territori que era forestal, i ara estem a més d’un 70%. Hem doblat. A més, els arbres són molt més grans i n’hi ha molts més, perquè els boscos no estan quiets, i això no depèn de la Generalitat ni de la Diputació ni del Consell Comarcal. Funcionen metabòlicament amb la llum no d’Endesa ni de Fecsa. Funcionen amb això que cau de dalt del cel. Ells van fent. En alguns boscos hem passat de tenir 2.000 arbres per hectàrea a 20.000. Per tant, tenen molta més demanda hídrica, o sigui ho passen fatal quan ve l’estiu amb aquest augment de temperatura, i amb la quantitat d’arbres disputant-se la poca aigua i els pocs nutrients. I això també vol dir una acumulació de càrrega combustible. O sigui, Catalunya en aquests moments ja podem afirmar que és un país (això de país cada vegada el tenim més difícil) inflamable. I hem fet una cosa que no havia passat mai: hem construït a dins d’aquests boscos. I, bé, quan hi ha un foc de bosc, el problema ja no és dels arbres, sinó de la gent, del risc de la gent i de la pèrdua de la casa, dels cotxes, del material i dels masos. Quan s’han perdut les feixes, el bosc amb aquestes masses contínues és imparable.
Hi hauria fórmules perquè aquests pagesos i ramaders tornessin a recuperar el territori? O és irreversible?
El problema més important són les dificultats que tenen amb l’administració. Un jove o una jove que vulgui obrir una granja o una feixa nova, la quantitat de dificultats que té amb l’administració és una anomalia política. A les cases de pagès, ja hi ha algun cas que la continuïtat està assegurada, però els mateixos pagesos, amb tota la bona fe, diuen als fills i filles: “Jo no vull que passis per on he passat jo”. I el fill o la filla ha acabant fent filologia macedònica. I s’ha trencat la continuïtat, perquè la universitat és un desastre. La major part dels nois i noies surten no per autofirmar el territori o l’activitat productiva. No dic que la universitat no faci una contribució important, però s’ha equivocat en tallar la continuïtat competitiva i modernitzada. Ara trobes algunes masies que el noi o la noia s’ha format a Anglaterra, que és angloparlant, que és un bon agrònom, un bon ramader, és magnífic, però això és raríssim ja. Ja ho sé que dient això estic trepitjant alguns ulls de poll.
Com se’n ressent la biodiversitat del planeta davant dels efectes del canvi climàtic?
La biodiversitat és el millor indicador de qualitat ambiental d’un territori. Metafòricament, és com quan un no es troba bé i va al metge i el primer que li demana és una analítica. La biodiversitat és l’analítica del territori. Digue’m què tens al riu, als boscos, a l’atmosfera, i a partir d’aquí veurem. Per tant, allò que defineix més bé d’alteració d’un territori, la pèrdua de qualitat en tots els sentits, és digue’m què tens de biodiversitat i et diré com estàs de salut. Per exemple, a la Plana de Vic ha desaparegut la guatlla. Fins i tot estan desapareixent els pardals, els falciots. Si vas fer una passejada pels boscos de Bellmunt, no sents res. Hi ha una pèrdua de biodiversitat que és un mal auguri. Han desaparegut el cruixidell, la tallareta cuallarga, els enganyapastors… I preocupa, no per l’espècie, sinó pel que bioindica.
Si han desaparegut determinats ocells, en conseqüència hi deu haver determinats insectes que també han desaparegut?
A la natura no hi ha res que actuï pel seu compte. Tot està interrelacionat. Si la guatlla ha desaparegut a la Plana de Vic és perquè ha desaparegut el seu hàbitat, la seva base alimentària. El que ens indica la biodiversitat, amb molta finor, és l’alteració del territori, del paisatge i de l’ecosistema. El problema no és que hagi desaparegut la guatlla, sinó el que indica: vol dir que han desaparegut les espècies vegetals de les quals depenia, l’estructura de l’espai de sembrats on nidificava… Per tant, és com el vèrtex de la piràmide.
Aquestes espècies que han desaparegut és perquè bàsicament la temperatura habitual ha canviat?
El canvi climàtic és un fenomen nou, però moltes espècies han desaparegut abans perquè ens hem carregat els rius, perquè el seu hàbitat que eren els sembrats i les pastures han desaparegut. Perquè hi ha hagut un canvi d’ús en el seu territori. Actualment, l’augment de temperatures sí que s’està modificant, és un altre problema. Ara, per exemple, ens arriba l’àguila marcenca, que se li diu marcenca perquè arribava al mes de març, ara arriba al febrer. Algunes espècies que eren estivals, que venien de la sabana africana, passaven aquí a la primavera-estiu i marxaven a començament de setembre, ara hi són tot l’any. Hi ha canvis en la seva conducta. Aquesta alteració és molt complexa. Hi ha una disfunció: les erugues, per exemple, són la base de proteïna essencial per als nidificants. Pràcticament tots els polls creixen gràcies a les erugues. Si resulta que les erugues, per aquest canvi de cicle, apareixen abans de la nidificació, doncs, evidentment, aquí hi ha una fallada alimentària fortíssima. És aquesta interrelació constant.
Vostè ha treballat en molts països del món. A l’Amazònia, per exemple, què està passant? Tots hem sentit a parlar de la desforestació.
Aquests temes són molt delicats i molt complexos. Però a mi em continua preocupant el riu Ripoll, la riera Major. Ara sembla que despisti, però no… Jo crec que la millor manera de corregir és actuar i ser coherents amb el nostre territori. L’Amazònia, efectivament, té greus problemes. Jo ho he viscut a l’Equador, severíssim, amb les petrolieres. Tremendo: la tala, les comunitats indígenes… hi ha tota mena d’agressions. Després els incendis. Han aparegut uns incendis que no hi havien sigut mai i que cremen grans extensions. L’Amazònia, que no tenia capacitat de combustió.
I del seu treball a l’Antàrtida, què constata?
A l’Antàrtida, veiem i ho hem quantificat que hem fet una regressió molt important d’una mitjana de 40 metres del perímetre antàrtic, el perímetre gelat. Hi ha evidències molt grans d’aquesta recessió. Allà he estudiat molt l’impacte del turisme. Hi ha un turisme, que no és un turisme obrer, eh? Perquè a l’Antàrtida deu costar set o vuit mil euros una setmaneta. Val més anar a Puigcerdà que anar a l’Antàrtida. Per exemple, hem trobat que el turisme porta quantitat de llavors del lloc d’origen. Allà de plantes superiors en flor, només n’hi ha dues. En una situació tèrmicament tan complicada, oi? Doncs ara ja n’hi ha 200. La gent, quan arriba a l’Antàrtida (tot i que es prenen mesures), porta llavors al velcro dels anoracs, als pals de caminar, als trípodes de les càmeres… es fa una sembra de llavoretes petites i hi ha una invasió espectacular. Després, les emissions de diòxid de carboni que implica portar-hi turistes. Els mateixos vaixells, enganxats al casc, hi porten tota mena de crustacis, d’algues, tot i que es prenen mesures. Això serien algunes de les evidències més notòries.
Boada a Guadalajara (Jalisco, Mèxic), amb l’arqueòleg Eudald Carbonell
D’ençà de la revolució industrial, l’espècie humana ha demostrat ser una gran depredadora del medi. Penso en la capacitat extractiva de combustibles, carbó, gas, petroli, però d’uns anys cap aquí aquesta extracció també s’ha fet d’altres elements de la terra, com ara materials que s’utilitzen per fer els dispositius mòbils que tots tenim. Què n’opina, d’aquesta capacitat extractiva?
Jo soc molt crític amb la condició humana, perquè n’hem esperat molt, èticament. Eudald Carbonell diu que d’homo sapiens, això de sapiens hauríem d’eliminar-ho ràpid, ja. I, a més, diu que som un primat idiota. Així, amb aquest terme tan contundent. I llavors els humans tenim un creixement demogràfic exponencial i anem augmentant la demanda. Quan jo vaig néixer érem 2.500 milions. Al planeta ara som 8.000 milions. L’esperança de vida quan vaig néixer jo era d’uns 50 i escaig d’anys. Ara estem pràcticament a 80 anys. Per tant, som molts més. I la demanda energètica és espectacular. A l’Àrea Metropolitana, el consum per càpita diari d’un ciutadà, tant per endoconsum com per exoconsum, és de 30.000 quilocalories. Això és una bogeria. L’hidrocarbur ens ha fet trampa, molta trampa. Ha portat coses positives, però paral·lelament ens ha amagat tota aquesta trampa del diòxid de carboni; ens ha empastifat i ens ha carbonitzat l’atmosfera.
Treballa com a assessor científic de la Unesco en l’àmbit de la conservació de les reserves de la biosfera. Pot explicar el treball que fa?
He estat creador de la Xarxa de Reserves de la Biosfera Mediterrànies. He treballat molt a París en el programa. És una figura de protecció que atorga Unesco. De reserves de la biosfera n’hi ha pràcticament unes vuit-centes a tot el planeta. Hi ha uns 150 països que en tenen. Aquestes reserves tenen la virtut que estan en xarxa mundial. Això vol dir que tots els avenços, els progressos, totes les estratègies, quan algú avança en alguna cosa, tothom se’n beneficia. He treballat a Mèxic. Mèxic és el segon país del món que en té més (més de 40 i he treballat en totes). La gent que treballa en el camp del pionerisme, que ha estat el meu cas, inventem contínuament. El tema de les reserves de la biosfera, hem estat muntant la xarxa mediterrània. La xarxa té uns 16 països de la Mediterrània i en total són gairebé una setantena. A Catalunya tenim la del Montseny i la de les Terres de l’Ebre. Coordinar això des del Líban fins a França, això ha estat una feinada, i està funcionant. És un exemple institucional, però també hi ha el suport de la Fundació Abertis i mantenir això és d’una gran complexitat.
Quin missatge transmetria a la gent jove, als adults de demà, perquè no cometin els errors que han comès les generacions precedents?
Jo crec que els nois i noies conscients estan molt preocupats. De fet, s’ha descrit un quadre nou, que és la solastàlgia. És a dir, veuen que no tindran futur, no ja laboral, sinó existencial. Veuen que el medi ambient se’ls carregarà. Estan espantats, i jo crec que no ens ho perdonaran. Com els deixem d’empastifat això, no ens ho perdonaran, deixar un futur existencial, incert, això no té precedents. Els humans hem anat evolucionant socialment de l’esclavisme, al feudalisme… però això… Aquesta gent com la Greta Thunberg, jo els admiro molt. Estan realment i lògicament molt inquiets. Jo els diria, sobretot, que s’ho creguin. Que és un moment dificilíssim i que li podem donar el tomb, però ens ho hem de creure. Sobretot amb convicció personal i compromís personal; canviar els hàbits de mobilitat, d’alimentació, de compromís, de ser molt crítics amb la política i ser actors d’aquest canvi.
{{ comment.text }}