El soroll del món, sovint, ens deixa sords a les paraules que importen

Una persona del meu entorn que aprecio moltíssim ha tingut un ensurt de salut d’aquells de corre, corre. Per sort, no ha estat greu i ell es recupera amb bon humor. I no sabeu com ho celebro. El cas és que sempre que passen coses d’aquestes sento com si la vida em fes un avís de la seva fragilitat, de la seva tendresa infinita, de la seva cuirassa amb tendència a esquerdar-se. Direu que descobreixo la sopa d’all i us prometo que no la descobreixo ara, de nou, sinó que és una cosa que redescobreixo cada cop que la vida, sempre alerta, em fa un senyal d’alarma. Redescobreixo que les coses que importen, les persones que importen, els moments que importen, ens acostumen a passar una mica desapercebuts, els donem com per fets, els afilerem un darrere l’altre enmig del remolí de la vida quotidiana i els perdem una mica de vista, de focus, de plenitud. I quin gran error que cometem quan fem això estimats, quin greu error! I no parlo ara d’omplir-nos la vida de coses –les imposades i les desitjades– i anar tots plegats a un ritme excessiu, atacat, cansat... –que això, mira... fem el que podem i vivim en aquesta nostra societat hipermotivada i tecnològica–, sinó que parlo de –enmig de tot aquest sarau– mirar amb perspectiva i intensitat, allò que realment és valuós, allò que realment ens alimenta. Aquella estona de conversa al sofà just abans d’anar a dormir quan amb les nenes de casa hem repassat les pel·lícules del Harry Potter i n’hem analitzat els personatges femenins, aquell whatsapp d’un amic que t’arriba just quan el necessites, aquell cafè que es fa a poc a poc cada matí a l’Oroley vermella, aquella conversa, aquell petó de bona nit del teu fill ganàpia, aquella trobada, aquell moment... Pot passar desapercebut tot plegat si no hi estem alerta, si no mirem veient, si no sentim emocionant-nos. El soroll del món, sovint, ens deixa sords a les paraules que importen, i la velocitat de les nostres vides, sovint, ens porta a un ritme que no permet alenades d’aire fresc. Però aleshores la vida et fa un senyal d’alarma. “Ep!”, et diu. “Ei!”, avisa. “Compte! No perdis allò que és essencial, no t’oblidis de la gent que, per molt que hi són cada dia, són el motor d’aquest món esbojarrat.” No és que les coses petites siguin les més grans. És que les coses més grans, a vegades, són invisibles. [caption id="attachment_132551" align="alignnone" width="433"] Clariol[/caption]