Se n’han dit de tan gruixudes que en molts casos seria obligat posar-nos la boina o el barret de cap per avall, llàstima que ara ja ningú no en porti

Conegut com el pare de l’ufologia a Espanya, Antoni Ribera i Jordà-Booth (Barcelona, 1920 - Sant Feliu de Codines, 2001), com que dominava diversos idiomes, va començar a guanyar-se la vida traduint llibres de submarinisme. D’aquesta especialitat aquàtica, el submarinisme, n’era un expert practicant i es va relacionar amb l’investigador Jacques Ives Cousteau amb qui navegarien plegats a bord del Calypso. Al cap de poc temps, Cousteau s’havia de convertir en un personatge extraordinàriament popular amb els seus documentals submarins que feia per encàrrec de la National Geographic i que es van emetre per les cadenes televisives de tot el món. Ribera, en canvi, tiraria per un altre camí. El 1953 fundaria el Centre de Recuperació i Investigacions Submarines, tot i que la seva vertadera vocació va surar dels avencs marins, on era obvi que els alienígenes hi tenien bases secretes; manifestant-se de forma misteriosa amb la publicació del seu primer llibre d’èxit, El gran poder del espacio. Cofundador el mateix any 1953 del Centre d’Estudis Interplanetaris; autor de més d’una trentena de llibres sobre els ovnis; convidat a la Cambra dels Lords britànica com a conferenciant de l’UFO Study Group (1979); Creu de Sant Jordi (1990)... són fites que posen de relleu com Antoni Ribera va arribar a ser una autoritat en el camp dels fenòmens extraterrestres. DESMUNTAR PER CONVÈNCER El 1979, establert definitivament a Sant Feliu i com que Ribera era un altruista, ens havia obsequiat amb alguna de les seves entretingudes conferències que reforçava amb el passi de diapositives. Aconseguia convèncer l’auditori més escèptic amb una fórmula gens dissimulada que tenia com a primer objectiu desemmascarar preteses fotos d’ovnis que havien sigut manipulades. Una detallada i llarga exposició desmuntava una per una les falses imatges de naus alienígenes que s’havien captat arreu dels cinc continents. Aquells desmentits consumien bona part de la conferència i endemés provocaven un cert neguit general, sobretot entre el sector dels adolescents que de per si ja ens declaràvem fanàtics convençuts dels plats voladors i als qui no ens hauria costat gaire apuntar-nos com a voluntaris a –què se jo– una abducció? No hi ha com passar-se hores escoltant la Janis Joplin o en Frank Zappa per saber de què parlem... Un pragmàtic Ribera prosseguia amb la seva dissertació fins que en un moment donat els ulls se li il·luminaven darrere dels vidres de cul de got de les seves ulleres, idèntiques a les del professor Tornasol; llavors, amb posat solemne i una mitja rialleta, ens anunciava que ara sí, que la cosa anava de veres i que la diapositiva que es projectaria acte seguit era la d’un albirament real, que l’episodi havia tingut lloc a Denver (Colorado), garantida la seva fidelitat i avalada pels alts comandaments de l’exèrcit dels EUA, que sempre inspiren la mar de confiança (he, he). La resta d’imatges ja serien totes de “casos reals” i semblaven tallades per un mateix patró: una resolució fotogràfica deficient i aquell color de gos com fuig. LA BOINA DEL REVÉS Els “pagesos putes”, que anomenava Josep Pla, quan es malfiaven de l’interlocutor que els donava conversa i s’ensumaven que els aixecava la camisa, tenien per costum treure’s la boina del cap per tornar-se-la a posar, però del revés, de cap avall; així totes les mentides que deixaria anar, simbòlicament anirien a parar a aquell recipient. I és que, igual com en la ciència ficció, la mentida ja ho té això: quan l’has explicada més de tres vegades, fins i tot tu mateix acabes creient-te-la. Als seu darrers llibres Ribera descriu amb pèls i senyals el contingut de les cartes que suposadament rebia dels ummites –extraterrestres del planeta Ummo– i més endavant es demostraria que tot allò era un invent. Malgrat la patinada, a les darreries de la seva vida va admetre no haver vist mai cap ovni. No li devia faltar raó al meu avi que algun cop havia pronunciat la frase: “Val més creure-ho que anar-ho a veure.” Se n’han dit de tan gruixudes que en molts casos seria obligat posar-nos la boina o el barret de cap per avall, llàstima que ara ja ningú no en porti. Recordo la que em va explicar un petit negociant agrícola, que no té la Creu de Sant Jordi, però, com diu un amic meu, a alguns els hi haurien d’atorgar la Creu del Terme, que, en tant que rústega, harmonitzaria més amb el guardonat: “–Tu saps com m’agrada a mi trafiquejar. Alguna vegada, tant sols amb un sac i no gaire quartos, baixava fins a Barcelona, al port. Estava a l’aguait dels barcos que arribaven i em fixava en aquells més grossos que venen de l’estranger i solen dur blat, blat de moro, ordi. Encara que jo no hi anava pas en busca d’aquest gènere, no. Jo hi anava per mirar de comprar licor. Com t’ho explicaré, mira: sempre hi ha algun mariner que per guanyar-se uns centimets aprofita la travessia i, des del seu país, carrega unes quantes ampolles, no gaires, eh, les justes perquè no costi massa camuflar-les en algun racó de la bodega del barco. Doncs bé, en veig un de bandera russa i un dels mariners que treia el cap per la coberta;. Jo, fent-me entendre com vaig poder, l’hi mostro un feix de bitllets i li dic: “Tu, vodka i jo, diners.” I de seguida em fa un senyal per pujar a bord, això sí, d’amagatotis, ja que està prohibit que pel barco s’hi passegi algú que no sigui de la tripulació, no s’hi colés un polissó. Baixem escales avall fins arribar a l’immensa bodega on hi feia una calorassa del dimoni i un cop allí m’ensenya el tresor guardat a prop d’una sitja: ampolles de vodka Smirnoff, Miskaya, Khorytsa. I comença el regateig, que si tu me’n demanes tant i que si jo només te’n puc donar quant... Diran de nosaltres els catalans, però t’asseguro que els russos encara ho són més, de garrepes. Així que per tancar el tracte ens hi vam estar una estona llarga, suant com porcs entre la bodega i la sentina. Després, entretingut mentre ensacava les ampolles que acabava de comprar sento el so d’una sirena: tuuut tuuut. I em dic: “Mira, el barco del costat que ja marxa.” El mariner rus i jo, amb por de ser descoberts, pugem a les palpentes fins a coberta. Quan hi arribem, una alenada d’aire fresc i salabrós sembla que ens revifa, però a la que miro cap a Colom... Hòstia noi! El veig petiiit, petit i lluny, lluny de collons. Era el meu barco el que havia salpat i Barcelona cada cop s’anava fent més fonedissa. Ja no me’n puc recordar de com va anar tot, però sé que en aquell moment em vaig posar a plorar com una canalla. Van avisar el capità, que era un home alt que duia gorra, tenia una barba blanca i fumava amb pipa. De seguida va esbroncar el seu mariner. Jo que m’agenollo davant seu com per demanar-li clemència; em mira i es fot a riure. Després va fer minorar la velocitat i va donar ordres per arriar un bot amb un motoret. Un parell de mariners m’acostaren fins a les escales del port, on hi ha les Golondrines. Em va costar una bona estona refer-me de l’ensurt, les cames em tremolaven igual com ara, només d’explicar- t’ho. Jo ja em veia a Rússia, amb aquell fred... Oh, i amb màniga curta.” [caption id="attachment_132142" align="alignnone" width="402"] Mercè Júlia (fotografia i trucatge)[/caption]

Se n’han dit de tan gruixudes que en molts casos seria obligat posar-nos la boina o el barret de cap per avall, llàstima que ara ja ningú no en porti

Els somiatruites