Als dibuixos policromats de l’església de Vallibona trobem figures humanes, escuts, motius vegetals..., però també dimonis, un cavaller...

Dimecres 17 d’abril de 2019 Nit Mentre sopàvem hem sentit l’anunci al telenotícies del reportatge del nostre llibre Sal roja. Encara m’ha donat temps de fer una publicació ràpida al Facebook i un parell de trucades. Pensàvem que no el passarien fins després de Sant Jordi. De sobte, he començat a rebre missatges d’amics i coneguts. Les xarxes tenen això, pots compartir els teus sentiments amb un munt de gent. Em fa feliç saber que la gent s’alegra de la meva felicitat. Dijous 18 d’abril de 2019 Matí Continua el somni, s’allarga la ressaca del reportatge. Estic en un núvol, malgrat saber que és d’aire i que no em pot sostenir, però és amorós i tendrament acollidor. Vespre He assistit al meu primer berenar literari de la Llibreria Cucut de Torroella de Montgrí. És d’admirar la feinada que fan els llibreters d’autèntics gestors culturals. No n’hi ha prou de vendre llibres, als lectors ens agrada trobar un prescriptor a l’altra banda del taulell que sigui capaç de recomanar-nos un llibre a mida. En un moment en què la literatura ha de competir amb tantes altres opcions d’entreteniment, cal quelcom més que tenir els llibres als prestatges. I per això el bon llibreter dedica un temps als llibres que acull a casa seva. I aquest temps és el que marca la diferència entre una botiga de llibres i una llibreria. Com el marca el petit botiguer especialitzat en un determinat producte enfront del gran supermercat. Dissabte 20 d’abril de 2019 Vespre A primera hora marxem cap al Matarranya. És una bella tirada de cotxe. Amb el Ramon hem quedat que ens trobarem a la Llibreria Serret, a Vall-de-roures, abans de les 12 del migdia. És una llibreria petita, costa de creure com hi caben tants llibres, i encara costa més de creure com en poden sortir tants en tan poc temps. L’Octavi Serret “ven el que vol”, com ell mateix reconeix. No m’estranya que l’any 2009 se li concedís el Premi Nacional de Cultura i el 2017, la Creu de Sant Jordi per la tasca de difusió i preservació de la llengua i la cultura catalana. Malgrat tenir poc espai, té una àmplia selecció d’obres d’autors ebrencs i de l’Aragó catalanòfon. Aquest és sens dubte el seu punt fort, el treball dels autors i dels temes de proximitat. La història de l’Octavi amb la seva llibreria és una història d’amor. Només amb 13 anys va decidir muntar una llibreria. D’aquesta manera podria saciar la seva ànsia compulsiva de llegir i fer-ne, a més a més, el seu ofici. I ha tirat endavant com a activista cultural, pel seu afany de somniar en gran, si ens marquem reptes petits difícilment arribarem gaire lluny. Per això, allà, als peus dels Ports de Beseit, ha convertit la seva botiga en el nexe d’unió entre l’Aragó, Catalunya i el País Valencià. Diumenge 21 d’abril de 2019 Tarda Hem dormit a Vallibona, vam arribar cap al tard. Plovisquejava. Potser va ser aquella pluja menuda que emboira la vista el que va fer que res fos el que semblava. El poble que durant l’any té tan sols 35 habitants, ara té cotxes aparcats arreu i aparenta una certa vitalitat. El petit i acollidor hostal de la Carbonera, en realitat és un museu de fotografia i pintura. L’hostaler, en Manel, és un artista de la fotografia i la pintura. La seva dona, la Tere, una psicòloga, que li agrada oferir als seus clients prestatgeries de llibres per fer més acollidora la seva estada. Un dels clients de l’hostal és el nostre guia a l’església. El temple parroquial sembla barroc, però amaga una església del segle XIV que la cobreix pel damunt com si fos una matrioixca, però que no és visible des de dins. L’aparent decadència de l’edifici no s’adiu amb les bigues i postetes medievals de la coberta, que van ser restaurades fa uns anys i que estan exposades en una sala lateral pel seu gran valor. No és estrany, doncs, que entre els dibuixos policromats trobem figures humanes, escuts, motius vegetals..., però també dimonis, un cavaller amb un escut de mitja lluna, una dona nua amb un got o un penis, tot plegat, una síntesi de tradicions andalusines i cristianes molt interessant i particular que ens ha deixat bocabadats. El menjador de la Carbonera, esdevé en un moment un local per a una presentació literària. I fins i tot aquí, tan lluny del nostre Montseny, un bon home que ens escolta ens ha confessat que ell va néixer en aquesta terra, però que en realitat és d’Arbúcies, de l’altra banda de la nostra estimada serralada.