Abans de les èpoques fosques de la fil·loxera de la vinya, a Catalunya hi havia més vinyes que boscos, totes per produir un vi barat sense valor

No sé si sóc jo o és que així passa, però aquest dies percebo certs moviments emocionals al meu voltant del tot extraordinaris. Observo i visc nervis generalitzats, com que alguna cosa nova hagués de succeir i potser és per les dates, ja que per als creients la commemoració de la Setmana Santa és una celebració de mort i resurrecció, simbolisme inequívoc de la necessitat de renovar-se per dins i fer renéixer noves emocions, sentiments i projectes de bé i de concòrdia. No en va, el moment polític que estem vivint es troba en una espiral prosaica i dialèctica del tot xarbotada, ja sigui per les eleccions generals d’aquest diumenge com per les locals de ben aviat, eleccions aquestes, inseparables i indivisibles del procés català, un procés que per a uns dura massa, per als altres encara en queda estona, però que sigui com sigui és una agonia a la voluntat d’un poble. Tota aquesta tempesta invisible em fa pensar en el Sant Grial, la promesa de la vida eterna, i és que la vida eterna és en si mateixa la màxima utopia. Penso certament que en la fi de les coses hi sorgeixen les oportunitats. Quan una copa de vi es vessa, deixa espai per tornar-la a omplir; quan un cervell se satura, dona lloc per tornar-lo a regenerar d’idees i de pensaments; quan un poble diu prou, dona peu a tornar a reeixir. Aleshores, per què aquesta ambició sense sentit de la vida eterna, d’una vida eterna? No podem pas fer un glop ininterromput de vi. El vi, aquesta metzina necessària i d’inspiració de poetes, intel·lectuals i pensadors, representa des dels principis dels temps un antídot, i encara més: un motiu per continuar lluitant per la terra, per la cultura i per la cohesió. És ben cert, doncs, que al voltant d’una ampolla de vi hi caben un, dos o tants gots com l’ocasió ho demani. És tan bo beure vi sol com acompanyat; sol, empeny a la reflexió i a la introspecció, en la seva justa mesura, ja que amb massa, la introspecció esdevé inconsciència; beure’n acompanyat, també en prudent mesura, convida a la conversa, a la indulgència i a la confidència. El vi és present arreu i per tot, el vi com a símbol d’allò més sagrat, tant com la sang del propi Crist, però també de cultura, ja que el vi ha desfermat versos de poetes i joglars. El vi ha conquerit la civilització, amb el vi hem abolit malalties, ja que amb el vi la humanitat ha progressat tot fugint d’infestes aigües portadores de pestes. Amb el vi la humanitat ha après a treballar en equip i pacientment els elements: la terra, el clima i el fruit. Amb el vi hem fet alquímia. Amb el vi hem fet camí com diu el vers del Goig de Sant Martí de Serraïma: “Vell pastor de la contrada, ensenyeu-nos el camí i amb la taula ben parada, convideu-nos a Pa i Vi.” La nostra terra té una historia lligada al vi, portem l’ADN de la innovació inoculat. Abans de les èpoques fosques de la fil·loxera de la vinya, a Catalunya hi havia més vinyes que boscos, totes per produir un vi barat que només aportava valor als quatre que el venien a baix preu, a costa de l’esforç de misèria de la majoria, o als anglesos i als nòrdics, que el convertien en beuratge de reis. La fil·loxera, aquesta epidèmia, va obligar a aniquilar totes les vinyes de la terra i a repensar el producte, amb menys producció i més exclusiva, més pensada, més elaborada i com a fruit, una cultura del vi d’alt valor afegit. De nou, es tracta d’un bocí d’història i metàfora de com la mort és una oportunitat, de mort i resurrecció. Val la pena morir per renéixer, per repensar-se a un mateix, per sentir-se viu de nou i poder assaborir els plaers d’una vida renovada. ¿És que potser que el doctor Jones no cercava el Sant Grial pel seu valor arqueològic ni per assolir la vida eterna? Potser el cercava per omplir-lo de vi i fer-hi un bon glop. ¿És doncs que tots nosaltres perseguim el Sant Grial per motius desconeguts quan el que tenim és només en nosaltres mateixos l’oportunitat de la resurrecció? Res que un bon got de vi, en ambdós significats, el real i el figurat, no ens puguin aportar. Deixem morir doncs les nostres penes en vi, les nostres enveges en generositat, els nostres odis en caritat i lliurem-nos de les cadenes fins a l’alliberament final.

Abans de les èpoques fosques de la fil·loxera de la vinya, a Catalunya hi havia més vinyes que boscos, totes per produir un vi barat sense valor

En recerca del Sant Grial