Sobre el món de la faràndula a Sant Feliu i la comarca

S’han trobat uns documents esparsos on es fa menció dels incipients inicis del teatre amateur a Sant Feliu de Codines, que va néixer gràcies a l’empenta de mossèn Francesc Barjau i Martí, rector d’aquesta parròquia del 1929 al 1934. President de la Congregació Mariana, Barjau va ser destinat primer a Sant Martí de Provençals i després a Sant Àngel Custodi d’Hostafrancs, on moriria el 1950. Barjau havia nascut a Barcelona i era una persona cultivada, i els anys que va estar al poble no es va conformar només a oficiar les misses i, com que a la seva llista de prioritats des de sempre hi va planar un poderós neguit cultural, va ser al local de Cultura Popular, a tocar de l’església, que hi va reunir les primeres colles de teatre d’aficionats, on nois i noies actuaven per separat. La primera posada en escena va ser una rondalla, La flor de Panical, que el rector coneixia bé gràcies al llibret d’un company de sacerdoci, el mossèn i folklorista manacorí Antoni Maria Alcover. A Granollers, el 1856 ja s’hi va representar, al teatre de Sant Domènec, La Passió, que juntament amb Els Pastorets van ser els espectacles teatrals per excel·lència a totes les comarques catalanes. Els Pastorets es feien en època nadalenca, dins del mateix temple i més endavant es van fer a les portes de l’església, fins que aquestes representacions es van exportar a les sales de teatre. A Sant Feliu, ja es feien Pastorets al segle XVIII, al pati de l’Hospital Santacruz, per les alumnes de les Dominiques. El gramàtic Joan Petit i Aguilar, també va escriure una Passió, representada amb cert èxit per alguns teatres catalans: “Redempció del llinatge humà o representació de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist.” La Passió va ser la cara més reeixida del teatre a molts pobles durant el llarg període de postguerra. En un programa de mà, d’aquelles Passions que es van representar per la Quaresma de 1948 al Centre Parroquial i d’Acció Catòlica, comprovem que l’obra tenia un total de 31 quadres, amb Martí Garriga i Argullós en el paper principal, el de Jesús, i Montserrat Turigas i Maria Sans, en els de Maria i Maria Magdalena respectivament. Un repartiment amb una nòmina de 52 personatges, alguns dels quals es doblaven en els papers, com és ara Ricard Alsina, que feia de Judes i també de Longinos; Joan Blanch, de Llàtzer i de Testimoni primer; Miquel Sans, de Tomàs i de Malcus; Josep Serra, de Simó Cananeu i de Gestas, etc. A la Passió tocava treballar de valent per tal de no fer el ridícul. Aprendre’s el paper no era empresa fàcil per a aquell qui no tenia bona memòria. Així doncs, la feina de l’apuntador era crucial. En un dels repetits assajos, un apuntador que era molt de la broma al dictar a l’actor que interpreta el personatge de Caifàs la frase que diu: “M’emporto una negativa”, li transcrivia: “M’emporto una lavativa.” L’actor s’encarava amb ell: “Si et penses que m’hi faràs caure, estàs ben arreglat, que ja estic alerta, jo.” No cal dir que el dia de la representació, amb els nervis propis d’una estrena, l’actor hi va caure de quatre grapes: “M’emporto una lavativa”, va deixar anar de forma eloqüent, cosa que va provocar la riallada general. Una altra anècdota, però menys agradosa, es va produir quan l’actor que feia el paper de Judes de Kariot, penedit per haver traït Jesús, es penja d’un arbre. Explicava un dels tramoies que el tirant de seguretat va fallar inexplicablement i, tan aviat com l’actor va notar que el nus de la corda l’hi premia el coll de mala manera, es va posar a xisclar: “Taló, taló, que m’ofego!”, i correm-hi tots. EL TEATRE COMARCAL La nostra comarca ha donat diversos professionals destacats al món de la faràndula, com Pau Garsaball, Josep Maria Pou, Pep Parés, David Selvas o Joan Gisbert. I també hi ha autors que s’hi van establir, com Josep Maria Folch i Torres, i directors com Frederic Roda. A Granollers, l’anomenat Grup d’Estudiants Universitaris –de teatre amateur– el 1962 va representar el Metge a garrotades de Moliére, al Club de Ritmo, i el 1963 Woyzeck, un clàssic alemany obra de Georg Büchner. L’amateurisme, però, ha estat i és el nucli més important, actualment amb més de cinquanta grups de teatre de tota mena, escampats arreu del territori i que funcionen amb absoluta normalitat. A Granollers n’hi ha cinc, de grups, a Sant Celoni, quatre, i tres a Bigues i Riells, les Franqueses, la Garriga, la Llagosta o la Roca. A Sant Fost de Campsentelles, des del 1980, el grup Segle XX organitza una mostra de teatre amateur. I el mateix passa a Sant Feliu de Codines, on el grup Deixalles 81, des de 1983, també organitza un concurs de teatre amateur i –des de fa uns quants anys– la Mostra Juvenil de Grups de Teatre de Catalunya, per la qual van ser guardonats amb el premi Arlequí (2013). A Caldes de Montbui, des del 1985, el Centre Democràtic i Progressista també organitza la seva mostra de teatre amateur coneguda actualment com a Taca’m. A Llinars gaudeixen d’un bombó de sala de teatre, on la companyia local Till-Tall, creada el 1987, hi presenta una Passió d’allò més avantguardista. Deixeu-me fer l’esment, tot i que aquests són professionals, que la primera actuació del grup moianenc La Fura dels Baus va tenir lloc a Sant Feliu de Codines. NI EN SAGARRA NI CAPRI VOLIEN SER MOLESTATS L’escriptor i autor d’obres teatrals Josep Maria de Sagarra era molt recelós de la seva intimitat i detestava els inoportuns que s’acosten quan no toca –com aquell que s’asseu al costat teu, poso per cas, en una Biblioteca i gasten un to de veu inadequat al recinte i s’entesta en entaular una conversa amb tu–. Resulta que, el 1921, Sagarra i Josep Pla anaven amb autocar cap al Port de la Selva. Joan Vicenç Foix, aleshores un desconegut que encara no havia publicat, no dubtava a assetjar Sagarra, a qui idolatrava, i allà on el trobés li ensenyava tant sí com no els poemes que havia escrit. Sagarra, fart d’aquell plom, li va dedicar aquesta quarteta: “No pas amb pompa ni en seient curul / sinó a l’ínfim racó d’un autocar / vés Foix a prendre intensament pel cul / i deixa’ns a nosaltres disfrutar del mar.” El mestre Pep Casas refereix també una anècdota de l’actor i humorista Joan Capri, que havia passat algunes temporades d’estiu a Sant Feliu de Codines i es va hostatjar a la Fonda Can Benet. Taciturn com ell sol, en Capri s’estava moltes hores a la seva habitació, d’on només sortia a l’hora dels àpats i l’hi havia demanat a l’amo de l’establiment, el Ramon Espinal, que no volia ser molestat, per la qual cosa se li va preparar –expressament per a ell– una taula en un raconet del menjador. Una nit, una colla de membres del club de futbol local van anar a la fonda per celebrar qui sap què. En veure en Capri, el més agosarat de tots s’hi va dirigir, dient-li: “Senyor Capri, senyor Capri, si us plau, digui’ns unes paraules d’aquelles seves, que parlin del nostre poble.” Capri va fer que no amb el cap i li va contestar que estava de vacances i, per tant, no treballava i, a més, volia sopar. El groller no va deixar d’insistir-li una i una altra vegada: “Au va, senyor Capri, a vostè què li costa. Dediqui’ns quatre paraules, home!” L’actor, emprenyat, va deixar caure la cullera al plat, es va aixecar de la cadira i va dir: “Oh! Sant Feliu de Codines, quin poble més bonic. Per la seva privilegiada situació, a dalt de tot del Vallès i la costa que s’enfila i s’enfila cap a l’altiplà del Moianès, es diu que es un poble que fa esquena d’ase. I precisament, ara que parlo d’ases, voldria fer esment d’aquest insigne patrici de Sant Feliu que, en tot el sopar, no ha parat d’atabalar-me perquè us digui aquestes quatre paraules.”

Sobre el món de la faràndula a Sant Feliu i la comarca

‘¿Gente de teatro? ¡Bicarbonato!’