Tots nosaltres, en certa manera, som el nen i la nena que vam ser

Dilluns 6 de gener de 2020 Tarda Tots nosaltres, en certa manera, som el nen i la nena que vam ser. El dia de Reis és el mirall de la nostra infantesa, el retrat de la família on vam créixer. El meu pare ens explicava que mai no havia tingut regals de Reis, mai, llevat d’un any, l’any que li van portar un cavall de cartró preciós. Sens dubte que la sorpresa i la il·lusió van ser màximes. No se’n sabia avenir. Va ser un regal fugaç, com aquells estels que creuen el cel massa ràpid per poder demanar un desig. S’ha de tenir sempre un desig a punt per si veus un estel fugaç. L’emoció del nen que era el meu pare, davant d’aquell fet absolutament extraordinari, barrejada amb la seva curiositat infantil, va ser el motor que el va empènyer a obrir el flamant cavall, per descobrir què tenia a dins. Crec que fins als últims dies de la seva vida va plorar aquell maleït instant en què, mogut per un afany de recerca desaforat, va esventrar aquell magnífic animal de cartró. A la mare, aquella història, li resultava especialment trista. L’escoltava amb una mena d’estranya vergonya, segurament, pel fet d’haver gaudit dels regals de Reis més especials que un nen pot rebre, aquells que no es poden comprar amb diners, com el pupitre, la cuineta o la botiga de fusta que els havia fet el seu pare, que tot i ser pagès, era un home molt traçut. La nena que va ser la meva mare vivia amb la seva família a Can Gol del Bosc, una masia de Sant Pere de Vilamajor. Ella i les seves germanes no havien anat mai a veure una cavalcada dels Reis, sortien pel veïnat com unes cuques de llum amb un fanal penjat d’una canya, era la seva manera de festejar la vigília. Abans d’anar a dormir, ho deixaven tot disposat al repartidor de les habitacions del primer pis; allà hi havia una finestra amb un festejador, col·locaven un cistell gran a cada costat i un altre al mig, a terra. L’endemà, era on trobaven els regals. Així i tot, sempre s’asseguraven que amb el trontoll dels camells no els hagués caigut res pel camí que menava fins a casa seva. I, els anys que a la casa dels veïns no hi vivia ningú, com que tenien la clau, entraven a revisar que els Reis no s’haguessin confós i hi haguessin passat igualment. Hi ha greuges que no es poden reparar ni amb diners, ni amb el pas dels anys. Dimarts 7 de gener de 2020 Tarda Com diria algun eslògan publicitari, hi ha dies en què trec la Marie Kondo que viu en mi. Avui, tinc necessitat d’endreçar i prometo fermament que no soc cap enderiada de l’ordre, més aviat al contrari. Però, de tant en tant, per sort no gaire sovint, tinc un Dia Marie Kondo, sento la crida de la necessitat. Llavors, posseïda per aquest impuls irrefrenable, llenço tot de coses que fa temps que vaig acumulant sense saber massa per què i em poso a endegar calaixos i prestatges. Mentre em dedico a la noble tasca d’ordenar, vaig seguint el serial melodramàtic del Congrés de Diputats que ha acabat amb un final bastant previsible: Pedro Sánchez ha estat investit president del govern espanyol. Jo segueixo a la meva, pendent de com plegar els jerseis perquè hi càpiguen millor a l’armari i de com organitzo el calaix dels mocadors del coll. Més m’estimo, no pensar en res més enllà de la calaixera. Dijous 9 de gener de 2020 Tarda El Tribunal Suprem no permetrà a l’exvicepresident Junqueras ser dilluns a Estrasburg, ignorant la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que diu que té immunitat des del dia en què es van proclamar els resultats de les eleccions al Parlament europeu. Davant de les misèries de la vida, dono gràcies de poder fer el que tant estimo: escriure. Divendres 10 de gener de 2020 Tarda No hem sortit a caminar, el matí s’ha despertat plovent. Continuo treballant des del meu l’altell, de mica en mica s’obren clarianes. El migdia entre dits de boira ens deixa entreveure el nostre Turó de l’Home enfarinat. Diumenge 12 de gener de 2020 Migdia Surto a caminar de bon matí, un mantell de gebre cobreix el poble. La bellesa dels diminuts cristalls em captiva, fotografio algunes plantes per robar aquest instant màgic abans no desaparegui. Tarda Continuo rellegint Guerra i pau acompanyada de llibreta i llapis. “Estimem els homes més pel bé que els fem que no pas pel que ells ens fan a nosaltres.” Marco la frase de Tolstoi i penso en el Petit Príncep i la seva rosa, el que la fa especial és el temps que ell li ha dedicat.