“L’emergència climàtica no és només una crisi ecològica, sinó també una crisi moral”

Durant segles hem reduït la natura a una font il·limitada de recursos per al nostre benefici immediat. Però no només en són responsables les grans corporacions; la nostram anera de consumir, també. Ester Busquets Alibés, doctora en filosofia, reflexiona sobre aquesta crisi moral i també sobre el negacionisme climàtic, que ofereix respostes "reconfortants" a un problema complex. Si l’activitat humana extractiva sobre el planeta ens ha portat a la crisi ambiental que patim com a col·lectiu humà, què genera o què pot generar en la individualitat humana? L’emergència climàtica no és només una crisi ecològica, sinó també una crisi moral. Durant segles, hem actuat com si la natura fos inesgotable, reduint-la a una font il·limitada de recursos per al nostre benefici immediat. Aquest enfocament ha modelat el nostre sistema econòmic i social, contribuint a la degradació ambiental que avui patim. Aquesta actitud s’ha manifestat a gran escala amb les multinacionals que destrueixen boscos, contaminen rius i acceleren l’escalfament global. Però no només les grans corporacions en són responsables; els nostres hàbits quotidians i la nostra manera de consumir també contribueixen a la crisi. De tota manera cal vigilar amb els discursos catastròfics, ja que poden portar a la inacció. Si la destrucció del planeta es percep com a inevitable, quin sentit té actuar? Aquesta desesperança pot derivar en una paràlisi ecològica, una sensació d’impotència que desconnecta les persones de la seva responsabilitat individual. No obstant això, assumir que no tenim cap poder de canvi és, en si mateix, una forma de perpetuar el problema. Superar aquesta inèrcia requereix repensar la nostra relació amb la natura des de la responsabilitat i la cura. Hi ha unes individualitats que no se senten interpel·lades pel canvi climàtic, penso en els negacionistes i en l’era Trump que just hem encetat. Aquest corrent negacionista i d’ultradreta més reaccionària quin paper pot tenir en el conjunt de la societat humana? El negacionisme climàtic, abanderat especialment per la ultradreta, no és només una qüestió de manca d’informació, sinó una estratègia deliberada per perpetuar l’statu quo. Els grans interessos econòmics que es beneficien d’un model basat en els combustibles fòssils, la contaminació ambiental i l’explotació descontrolada del medi han creat narratives per sembrar dubtes sobre l’evidència científica. Això no és nou: la indústria tabaquera va fer el mateix amb els efectes del tabac sobre la salut. Però el negacionisme no només és un instrument de poder, també respon a mecanismes psicològics i socials. Acceptar la crisi climàtica significa admetre que el nostre model de vida és insostenible i que cal canviar-lo, i això genera resistència. A més, en una societat on el pensament crític està en retrocés, qualsevol afirmació barroera des del punt de vista científic pot guanyar adhesions. El negacionisme es propaga amb facilitat perquè ofereix respostes simples i reconfortants a un problema complex. El resultat és una desconfiança intencionada cap a la ciència, amb conseqüències greus. Ho hem vist amb la gestió de la pandèmia de la covid-19 i, més recentment, amb la negació de fenòmens climàtics extrems com la DANA a València. Minimitzar aquests fets no elimina el problema, només ens fa més vulnerables davant les seves conseqüències. Des de la mateixa política es pot contrarestar aquest pensament? En el context polític actual el negacionisme climàtic està sent molt ben alimentat per l’auge de l’extrema dreta a molts països, especialment als Estats Units. Partits i líders polítics han convertit la negació de la crisi climàtica en una eina de polarització i en un senyal d’identitat política. A més, la política institucional ha deixat de situar el bé comú al centre per esdevenir un instrument al servei del poder i dels interessos econòmics, amb partits més preocupats per perpetuar-se en els governs que per abordar els reptes globals com l’emergència climàtica. Davant d’això, és difícil pensar que la resposta pugui venir exclusivament des de la política, especialment en un escenari mancat de lideratges sensats i valents. Tot i que alguns governs han impulsat regulacions i polítiques climàtiques, aquestes sovint són insuficients i fàcilment reversibles. A més, l’extrema dreta ha après a desmobilitzar la ciutadania amb el discurs de la por, presentant les polítiques mediambientals com una amenaça per a l’economia i el nivell de vida de la població. Malgrat tot, la història ens ha demostrat que la pressió social pot forçar la política a actuar, encara que ho faci a contracor. Les protestes climàtiques, el vot conscient i la mobilització ciutadana han estat, i continuen sent, els principals motors del canvi. Per tant, la qüestió no és si la política pot contrarestar el negacionisme climàtic, sinó si la societat serà capaç de pressionar prou perquè els governs es vegin obligats a actuar. La precarització de les condicions de treball i de vida de moltes persones s’ha incrementat al mateix temps que la degradació dels ecosistemes i la biodiversitat del planeta. Els moviments socials i culturals de lluita, contestació i compromís poden esdevenir un espai on allò comú tingui prou poder per canviar les coses? La crisi climàtica i la crisi social són dues cares d’una mateixa moneda. L’explotació del medi ambient ha anat acompanyada d’un empitjorament de les condicions de vida i de treball, perquè el model econòmic dominant es basa en la sobreexplotació tant dels recursos naturals com de les persones. Els països i comunitats més vulnerables, tot i ser els que menys han contribuït al problema, són els primers a patir-ne les conseqüències, fet que posa en evidència una crisi de justícia global. Al llarg de la història, els moviments socials han estat motors fonamentals de canvi. Els drets laborals, civils i ambientals no han estat només concessions del poder, sinó conquestes de la ciutadania organitzada. Per això, el moviment ecologista no pot entendre’s com una lluita aïllada, sinó com part d’una reivindicació més àmplia per la justícia social. Alternatives com el decreixement o la sobirania alimentària demostren que un altre model és possible, però perquè aquests canvis es consolidin cal que els moviments socials tinguin la força suficient per transformar les estructures de poder. Quines vulnerabilitats humanes enumeraries davant de crisis contemporànies com el deteriorament del planeta? La paraula humà prové del llatí humus, que significa ‘terra’, recordant-nos que la nostra existència està profundament lligada al planeta. Alhora, vulnerabilitat deriva de vulnus, que vol dir ‘ferida’, i la crisi ambiental ens fereix directament, ja que el nostre benestar depèn de la salut de la Terra. Aquest deteriorament afecta la nostra salut física, desestabilitza l’equilibri emocional i empitjora les condicions de vida en gran part de la societat. En l’àmbit físic, la contaminació, la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic provoquen un augment de malalties respiratòries, problemes de seguretat alimentària i la intensificació de fenòmens extrems com sequeres i inundacions, que posen en perill la vida. A nivell psicològic, aquesta crisi genera noves formes de malestar com l’ecoansietat, especialment entre els joves, que veuen el futur amb incertesa. Però el més preocupant és que aquesta crisi no només genera angoixa, sinó també una creixent manca d’esperança, i això és un problema perquè el futur es percep com una amenaça en lloc d’una possibilitat. El planeta ferit també fractura les societats. Els efectes de la crisi ambiental no són equitatius: els països i comunitats més vulnerables, com acabem de dir, tot i ser els que menys han contribuït al problema, són els que en pateixen les conseqüències més greus. L’escassetat d’aigua i la pèrdua de terres fèrtils estan provocant desplaçaments forçats. Per altra banda, la rivalitat per explotar els recursos naturals ha intensificat conflictes, com el que ara hi ha al Congo. Atacar el planeta és atacar-nos també a nosaltres. De quina manera la filosofia, i en especial l’ètica, aborden la crisi social i ambiental en què ens trobem immersos al segle XXI? Em sento còmoda amb les propostes filosòfiques que posen el focus en la responsabilitat, en aquest cas, entesa com el deure de tenir cura de la vida en totes les seves formes i de garantir el dret de les generacions futures a heretar un planeta habitable. La crisi ambiental ens recorda que la nostra existència està profundament lligada a la Terra. Cada cop la tendència és defensar que la cura no ha de limitar-se als humans, sinó que ha d’abastar tots els éssers vius i el planeta en conjunt. La natura no és un simple recurs a la nostra disposició, sinó un sistema viu i interconnectat que pateix les conseqüències de la nostra explotació. En última instància, tenir cura del planeta és tenir cura de nosaltres mateixos, perquè el que està en risc no és la vida de la Terra, sinó la vida humana. La Terra, amb nosaltres o sense, continuarà existint; la qüestió és si hi podrà continuar vivint la humanitat. Aquesta responsabilitat també ens obliga a pensar a llarg termini. Com assenyala Hans Jonas, no podem actuar només pensant en les nostres necessitats immediates, sinó que hem de garantir que les generacions futures trobin un món habitable. Tot i que aquesta idea sembla de sentit comú, sovint preferim no renunciar a la nostra comoditat, condemnant els nostres descendents a trobar solucions per als problemes que nosaltres hem generat. Però aquesta actitud no és només irresponsable, sinó també profundament injusta. Les preguntes que li faig són totes molt negatives. Busquem una mica d’optimisme, alguns brins d’esperança: quins inputs positius proposa per reflexionar sobre la manera d’enfrontar-nos a la crisi climàtica? Vivim temps convulsos, incerts, massa foscos. Hi ha por, i davant d’això és fàcil sentir que el món ens arrossega sense rumb. Hem perdut l’esperança en la transformació social, com si els grans canvis ja no fossin possibles. Però és precisament en aquests moments quan l’esperança esdevé imprescindible. Com deia Sèneca, “encara que la por tingui més arguments, tria sempre l’esperança”. Ara bé, esperança i optimisme no són el mateix. L’optimisme és una actitud confiada que assumeix que el futur serà millor gairebé per inèrcia, sense necessitat de lluita. L’esperança, en canvi, no és passiva: és una decisió conscient que ens impulsa a actuar, malgrat les dificultats i la incertesa. No es basa en la certesa que les coses milloraran per si soles, sinó en el compromís de treballar perquè així sigui. Si volem “salvar-nos”, no ens podem permetre ni la mandra ni l’individualisme. Cal compromís col·lectiu i creativitat per assumir la nostra responsabilitat històrica: garantir que les generacions futures no només puguin viure, sinó que puguin viure en un món digne. I això ja està passant: arreu del món, cada cop més persones prenen consciència i passen a l’acció, demostrant que el canvi no només és necessari, sinó possible. Aquesta consciència s’ha d’expandir, perquè les grans transformacions no comencen als despatxos del poder, sinó en la voluntat de la ciutadania. L’esperança no és esperar que el futur sigui millor, sinó fer-lo possible.

“L’emergència climàtica no és només una crisi ecològica, sinó també una crisi moral”

El col·lapse de l’omega-3 al Mediterrani

El cicle natural de l’aigua es descontrola

La Terra en alerta: set límits ja s’han traspassat

“No aconseguir un ODS significa parlar de la vida de milions de persones”

LA PREGUNTA

Considera que PSOE i Junts recomposaran la relació per restituir la majoria de la investidura?

Què li ha passat a la Pilarin?

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

Mor l'advocada osonenca Teresa Rosell

Detenen 'in fraganti' un atracador a la joieria de Taradell

Un home s'entrega després d'un accident de trànsit a Moià que causa la mort del seu acompanyant

Dos ferits lleus en un xoc frontal a les Masies de Roda

CCOO denuncia l'acomiadament de 300 treballadors temporals del grup Jorge a Osona pel brot de pesta porcina

Una voluntària de Protecció Civil de Vic, clau per detenir un agressor sexual

Detingut l'home que va atracar una dona amb un ganivet al centre de Vic

Atracament amb un ganivet al centre de Vic