Confesso que el primer que m’havia vingut al cap era 'vergonya', un substantiu que té la seva gràcia

Aquesta setmana el rodalmot és atípic. No analitzaré el mot que he posat per títol –i això que em faria gràcia, perquè és un adverbi que arriba a prendre formes ben pintoresques–, ni cap altre, perquè no m’hi veig amb cor. Confesso que el primer que m’havia vingut al cap era vergonya, un substantiu que té la seva gràcia perquè prové d’un de llatí tan simpàtic com verecundia, i encara més perquè la família inclou el curiós derivat reverend; tot seguit, però, he pensat que seria més escaient disseccionar reincidència, atès que serà un dels protagonistes de la setmana. Aquest ve amb sorpresa incorporada, perquè per més que us ho demanés segur que a ningú se li acudiria que el verb que l’origina és ni més ni menys que caure, cadere en Versió Original Llatina. I a continuació encara m’ha cridat l’atenció l’imperatiu que he vist al vídeo d’Òmnium de resposta a la sentència: inculpa’t, que en aquest cas, en canvi, deixa perfectament a la llum la matriu d’on prové, culpa. No en descarto cap de les tres, perquè en efecte es tracta de paraules interessants des del punt de vista filològic, o sigui que ves que no ens les trobem les setmanes a venir. Però avui no. Avui seria ben bé el dia per dir aquella frase que sembla que un filòleg no s’hauria de permetre mai: “No tinc paraules.” Però, per més filòleg, erudit o lletraferit que siguis, quan sents dintre teu la mateixa ràbia, la mateixa impotència i la mateixa humiliació que qualsevol altre, que la teva gent, que totes les víctimes d’aquest estat demofòbic i repressor que ens toca patir, els mots i les ganes de saber sembla que s’estronquin abans de néixer. Només tens ganes de protestar, de denunciar, d’exigir en veu alta com pot ser que passin aquestes coses i no hi hagi una força superior que restableixi la justícia i la sensatesa. En realitat, encara he experimentat un altre impuls filològic, una temptació que tanmateix hauré de reprimir. Car una de les coses que contribueixen més a l’estat d’ànim general és l’enèsima repetició (com si no ho sabéssim, com si ingènuament ens penséssim que aquesta vegada no seria així) que la policia és usada sistemàticament com una arma contra nosaltres, i no em refereixo a la de l’enemic, que amb això ja hi comptem, sinó a la que se suposa que és la nostra. L’exercici filològic hauria consistit a fer una llista, tot el rodalmot una sola llista, dels mots i expressions que aquestes garrotades indiscriminades i covardes em fan venir al cap. Però com que no vull que em tanquin la barraqueta, m’hauré de limitar a fer com el cantautor i deixar-ho en un “tu ja m’entens”. Com en ple franquisme.

Confesso que el primer que m’havia vingut al cap era 'vergonya', un substantiu que té la seva gràcia

L’endemà