Sorprèn, però, que qui hagi acabat per fer paròdia judicial siguin els propis acusats

Que tot dret pugui ser exercit no significa que sigui bo de fer-ho. L’exercici del dret a la darrera paraula que tenen tots els acusats en un judici oral, no hi ha cap advocat que recomani als seus defensats de fer-lo servir. En general, resulta un mer formalisme perquè l’acusat es remeti al que ha dit el seu defensor en les conclusions finals del judici. Bona o dolenta, tota defensa disposa d’una estratègia encaminada a obtenir l’absolució del representat o, almenys, una condemna al més lleu possible. Una sala judicial no és un ring de boxa i encara menys un altaveu per actuar tot dirigint-se al gran públic. Un àmbit d’acusacions, de proves de refutacions i descàrrecs on els aspectes tècnics i de perícia jurídica acostumen a ser molt més rendibles que no pas el repte, l’exhibicionisme i, encara menys, lloc on brandar allò de “ho tornaria a fer”. Diuen que el legislador, quan va introduir el dret judicial a l’última paraula, li estava proporcionant a l’acusat la possibilitat de penjar-se ell mateix, de poder esvair qualsevol dubte sobre el caràcter condemnatori que hauria de tenir la sentència. Per això els bons advocats penalistes imploren als acusats que confiïn en ells i que a darrera hora no acabin per confirmar tot allò que la defensa s’ha esforçat a negar o debilitar durant el procés. Diuen que la intervenció final dels acusats només té sentit quan les proves en contra són molt evidents i no hi ha res que ho permeti salvar, quan ja no es té res a perdre i, com a mínim, es busca el refugi d’unes manifestacions que permetin descarregar la tensió i quedar-se a gust. He llegit i sentit moltes vegades amb relació al judici de l’1-O que acaba de concloure, que era un “judici-farsa”. Lògicament s’ha dit intentant negar-li qualsevol possibilitat que fos just. De fet, mai cap acusat de res creu que la càrrega o el procés judicial siguin justos. Sorprèn, però, que qui hagin acabat per fer paròdia judicial siguin els propis acusats, presoners, em temo, d’una dialèctica política que premia el sofriment i l’heroïcitat. El judici de l’1-O s’ha plantejat des de bon començament per part dels encausats com un judici polític. Es té tot el dret a fer-ho, però no sembla que sigui la millor manera per sortir-ne ben parat, com no ho és negar qualsevol legitimitat als jutges que exerceixen com a tals. La retransmissió televisiva i en directe de l’esdeveniment ha facilitat que es plantegés, des de l’independentisme, com una gran plataforma propagandística i mobilitzadora del seu electorat, animat aquest a ficar-se dins la trama de la vista oral com si fos una sèrie de moda a Netflix, tot fent un curs accelerat de dret penal per capítols. Evidentment, els mitjans afins han fet la seva feina tot exercint de comentaristes i animadors de part, destacant la ruqueria de l’altra part contractant i enaltint les virtuts i intel·ligència dels propis. Els advocats de la defensa convertits en mites i herois que quan no eren a la vista estaven als platós televisius, mentre que fiscals i jutges se’ls dibuixava com a repressors franquistes nedant en un mar de caspa. Tot ha portat que s’acabés per fer una defensa molt teatral i política –amb alguna notòria excepció–, però que no podia acabar sinó per deixar en mal lloc processal als acusats: acceptació del delicte de desobediència i argumentar que tot el demés, proclamació de la República inclosa, havia estat, justament, una farsa. Però aquest judici, en tant que representació política, no es podia acceptar que quedés així, que s’esperés un desenllaç merament jurídic al cap d’uns mesos. El públic estava delerós d’un final més èpic i amb una major tensió dramàtica. I se’ls el va donar. S’havia creat l’escenificació adequada, amb pantalles gegants a les places, perquè els herois fessin un darrer acte de servei i s’autoimmolessin tot contradient obertament el que havien argumentat el seus advocats de cara a fer que en sortissin, de tot plegat, al menys malparats possible. Pel que es veu, costa molt de resistir-se a dir unes paraules per a la història. Mentrestant, la sortida de tot plegat cada vegada més allunyada.

Sorprèn, però, que qui hagi acabat per fer paròdia judicial siguin els propis acusats

Les darreres paraules les carrega el diable