‘Maremar’
Diumenge passat al Teatre Auditori de Llinars vaig tornar a veure Maremar de Dagoll Dagom. La vaig anar a veure a Barcelona el dia de l’estrena i em va frapar, però diumenge més. I no per l’espectacle, que va ser meravellós els dos dies, ni per la tristesa profunda de les seves cançons i el seu clam de vida al mar, al maremar que volem tots, sinó per la reivindicació final de la companyia.
Un cop amb la platea dempeus, un dels actors s’acostava al públic i reclamava amb veu clara que el govern espanyol deixés sortís el vaixell de Pro Activa Open Arms que té aturat al port de Barcelona. Va continuar amb paraules dures, demanant, exigint i explicant una situació que Open Arms els ha explicat de viva veu –l’espectacle i l’ONG estan estretament vinculats i han col·laborat amb funcions benèfiques i xerrades conjuntes i comparteixen, malauradament, la temàtica–, recordant que quan va començar la crisi dels refugiats al Mediterrani eren 11 els vaixells de salvament que operaven i que ara, actualment, no n’hi ha cap.
Cap.
No és casualitat que el vaixell d’Open Arms estigui aturat sine die al port de Barcelona. Forma part d’un pla de governs europeus per no rescatar els refugiats al mar. Hòstia que dur que sona això, oi? I que cert que em sembla.
Els governs dels països més rics han decidit que no ajudaran ni deixaran que ningú ajudi els naufragis dels més pobres en un mar, en un maremar,
que és dels pobres i dels rics a parts iguals. Quina vergonya.
L’actor acabava dient que som nosaltres, la gent, que podem fer-hi coses, que als governs no els interessa fer res. Ja ho sé que té raó, que allò que
“només el poble salva el poble” és una veritat com una casa, però estic cansada d’haver de ser responsable de totes les injustícies del moment.
Són els que manen –i sí, gràcies als nostres vots– els que impedeixen aquestes missions de salvament que haurien de ser una obligació i no pas una opció. Què hi podem fer nosaltres? Volem acollir, donem mantes, estem al cas de la crisi, ens manifestem a favor d’Open Arms, ens rebel·lem a les xarxes socials i als articles d’opinió i anem a veure Maremar.
Però ells continuen morint en aquest maremar i no hi ha ningú.
I jo hi ha dies que m’ofego en tanta maldat.